• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció davant del Consell Nacional

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA DAVANT DEL CONSELL NACIONAL DEL PSC

Barcelona, 6 de juny de 2015

Companys i companyes,

És molt difícil fer una valoració global de les eleccions municipals. Ens hem presentat a 538 municipis i cada un és diferent. Les eleccions han anat molt bé a Vielha i malament a Barcelona. Celebrem les majories absolutes a Granollers, Santa Coloma o Sant Joan Despí, i les clares victòries a Cornellà, Terrassa o L’Hospitalet. Felicitem Pep Félix Ballesteros i Angel Ros. I els alcaldes i alcaldesses que ho tornaran a ser: a Pineda, Gavà, Viladecans, Sant Boi, Esplugues, Mollet, Mediona, Gelida, Ulldecona, Sant Adrià, Batea, Vilafant, Camprodon i molts d’altres. I alcaldies recuperades com la de Constantí o la de Mataró. Sóc conscient que encara està obert el període de pactes, en el que tindrem bones i males notícies. Però el balanç serà raonablement positiu: en general conservarem les alcaldies que teníem i en guanyarem d’altres, participarem en molts governs locals.

Però també hem patit retrocessos. Alguns retrocessos fins i tot abans de començar: 230 llistes menys que, d’entrada, suposaven perdre uns 420 regidors i uns 36.000 vots.

És difícil fer un balanç general. Però hi ha unes xifres incontrovertibles. Els 531.000 catalans i catalanes que ens tornen a situar com el segon partit de Catalunya en vots. En vàrem obtenir 525.000 a les darreres eleccions al Parlament. I fa un any n’obteníem 359.000 a les eleccions europees. Hem obtingut 1.278 regidors, 67 majories absolutes i 67 relatives.

Tot això un partit al que molts donaven per amortitzat! Que Santa Llúcia els guardi la vista! O millor, els hi augmenti.

Per cert, ara que he parlat de Vielha. Si avui el Conselh Generau d’Aran no té un president d’Unitat d’Aran és per l’existència d’un sistema electoral injust. Us sona? Molt ràpid: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Hi torno: Convergència Democràtica Aranesa 1.972 vots, 7 consellers. Unitat d’Aran 2.193 vots, 5 consellers. Per tant, i ho direm tantes vegades com calgui, si la proposta de llei electoral catalana no garanteix l’igual valor de tots els vots, no comptarà amb el nostre suport. Ja hem demostrat que es pot garantir el mateix valor de tots els vots i que la demarcació de Lleida tingui 15 representants, 17 la de Girona, 18 la de Tarragona i 85 la de Barcelona. És a dir, com ara. Cap excusa, doncs, per mantenir un sistema que penalitza tots els habitants de la demarcació de Barcelona, siguin de la capital o del més petit dels municipis.

Aquestes eleccions municipals han demostrat que hi ha PSC per estona! La continuïtat del nostre projecte està garantida. I per això permeteu-me que comenci agraint el seu suport al més de mig milió de catalans i catalanes que ens han donat el seu vot. Que agraeixi l’immens esforç fet per les nostres candidatures arreu de Catalunya. Des de Canejan, poble fronterer de França a la Val d’Aran, fins a Ulldecona. Des de Portbou a Gimenells i el Pla de la Font. L’immens esforç de milers de persones, integrants de les llistes del PSC-Candidatura de progrés, d’Unitat d’Aran, afiliats del partit i gent propera. Han fet un esforç immens que he pogut comprovar personalment i ben de prop a més de 150 municipis al llarg d’aquests mesos. Sento en aquests moments un orgull i una gratitud immensa per la feina feta per tanta i tanta gent.

Així, doncs, hi ha PSC per estona. Però no ens podem acontentar amb el que hem aconseguit.

Hem d’analitzar les causes del nostre retrocés, les nostres dificultats d’implantació a la Catalunya interior, la nostra desconnexió amb molta gent jove i les nostres dificultats per representar els vells i nous neguits de les classes mitges urbanes.

Hem pogut comprovar com, en general, la nostra gestió municipal, la personalitat del nostres alcaldes i alcaldesses, i la solidesa dels nostres equips de govern ha merescut novament la confiança ciutadana, però, en general també, hem retrocedit on ja érem a l’oposició. El resultat d’aquestes eleccions és la millor radiografia que podem tenir del nostre projecte, que no són unes sigles, sinó unes persones i una organització. A millors candidats, millors resultats. A millor organització, millors resultats. No sempre, és clar. Hem patit retrocessos a llocs amb bons candidats. A Barcelona mateix, plantejades les eleccions com una disjuntiva, falsa disjuntiva al nostre entendre, entre Xavier Trias i Ada Colau, la nostra campanya ha tingut enormes dificultats per fer-se escoltar, tot i que molta gent coincideix a dir que el nostre candidat i la campanya que ha desenvolupat eren molt bons.

L’anàlisi, doncs, cal fer-lo a cada municipi. Per impulsar els canvis necessaris per fer del nostre partit un projecte encara més útil a la ciutadania.

Perquè Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, ho vaig dir a l’acte del Palau de Congressos: el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I alguns canvis no tenen per què esperar al Congrés del partit, els podem anar impulsant des d’ara. Ho ha de fer cada organització del partit, analitzant els resultats, veient què funciona i què fa temps que ja no funciona. El debat del Congrés ha d’enriquir-se a partir d’aquest anàlisi i de les propostes concretes de canvi. Avui us faig una proposta molt concreta: d’aquí a quatre anys el PSC només hauria de presentar llistes ben arrelades al territori. Hem presentat algunes que no ho estaven, 128 per ser exactes. I heu de saber que només a 36 municipis no hem obtingut cap suport. Això implica que hi ha molta gent amb ganes de votar socialista i que els hem de proporcionar l’oportunitat de fer-ho amb gent arrelada al territori. I cal començar des d’avui aquest esforç.

També hem de valorar els resultats obtinguts a tota Espanya. Amb un Partit Socialista que es consolida com la única alternativa possible al govern del PP, i que guanyarà importants parcel·les de poder institucional. Certament a partir d’acords i aliances. Però sense un PSOE guanyador no hi ha canvi possible. L’únic que pot substituir Mariano Rajoy al capdavant del govern d’Espanya és Pedro Sánchez. Jo ja sé que hi ha qui li agrada molt la sèrie Joc de Trons, a mi també, però aquí no es tracta d’un Joc de Trons en el que compta l’astúcia. Estem en un joc democràtic en el que compta la força dels vots i, es miri com es miri, qui pot i ha de substituir Cospedal és Emiliano García-Page, qui pot i ha de substituir Monago és Guillermo Fernández Vara, qui pot i ha de substituir Fabra és Ximo Puig, qui pot i ha de substituir Bauzá és Francina Armengol i qui pot i ha de substituir Luisa Fernanda Rudi és Javier Lambán. Qui pot i ha de substituir Mariano Rajoy a La Moncloa el proper novembre és Pedro Sánchez, i té tot el nostre suport per aconseguir-ho.

Certament és hora de pactes. Diàleg, negociació i pacte. Nosaltres volem pactar i sabem pactar. Nosaltres volem governar i sabem governar. Als Ajuntaments, les Comunitats Autònomes i l’Estat. D’altres han de demostrar encara que vulguin i sàpiguen pactar i que vulguin i sàpiguen governar.

A Catalunya també cal pactar. Nosaltres no volem cap mena d’inestabilitat als Ajuntaments, volem governs sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Governs de progrés.

I vull ser molt clar al respecte: no tenim cap acord de tipus general amb cap força política. Volem governs de progrés, governs, com us deia, sòlids i estables, sustentats en sòlides majories. Respectant la voluntat ciutadana. Per cert, una clara majoria de badalonins i badalonines no volen seguir amb l’alcalde que tenen. Ell va voler fer un plebiscit sobre la seva particular forma de ‘netejar Badalona’ com deia el seu eslògan, i ha perdut aquest plebiscit. No podem contemporitzar amb els que practiquen polítiques d’enfrontament i divisió per raó de raça, religió o origen. No, no i no!

Cal respectar la voluntat majoritària i llegir bé els resultats electorals, que es produeixen en contextos locals determinats, i per això la decisió dels pactes correspon prendre-la a cada lloc. Perquè no es tracta només d’assegurar investidures, es tracta sobretot d’assegurar quatre anys de govern.

Per exemple, crec que no convé que Barcelona tingui un govern amb l’únic suport d’onze regidors i regidores d’un total de quaranta-un. Nosaltres estem en disposició de parlar i acordar, no només investidures, que són importants, sinó també governs que durin quatre anys i que puguin desenvolupar un programa de progrés. I tampoc no entenc que calgui esperar el 27 de setembre per establir acords municipals. La ciutadania ha parlat i ara cal començar a treballar d’acord amb aquest mandat popular.

Molts consistoris estan força fragmentats. Hi ha nou partits a Mataró, em sembla, oi? Doncs bé, cal treballar a Mataró i a tot arreu per governs estables, sabent que pactar vol dir acostar posicions i que molts estiguin disposats a renunciar a algunes pretensions legítimes però que no tenen el consens suficient. Per nosaltres no quedarà.

Dit això, no deixa de ser estrany que els mateixos que consideren que el PSC té l’obligació de donar suport a Badalona a la candidatura Badalona en Comú perquè és la llista més votada, trobin encertat que Terrassa en Comú maniobri per evitar la investidura de l’alcalde del PSC, cap de la llista més votada a Terrassa. No està de més fer una crida a la coherència, i demanar a tothom que estigui a l’alçada de les circumstàncies. Poso aquest exemple com en podria posar molts d’altres.

*************

El passat dia 1 es va posar en marxa el nostre procés de primàries. Amb un triple repte, elegir el candidat socialista a la presidència del govern d’Espanya, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat i el cap o la cap de llista socialista al Congrés per la demarcació de Barcelona. Ja sabem que Pedro Sánchez opta a la presidència del govern d’Espanya. Ara cal donar el següent pas.

Quan vaig ser elegit primer secretari, en un moment de gran dificultat, vaig dir que estava disposat a assumir les meves responsabilitats amb totes les conseqüències i fins al final. I he volgut esperar a avui, a aquest Consell Nacional, per formalitzar la meva precandidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya. Sí, companyes i companys, si ho voleu, seré el vostre candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del proper 27 de setembre.

En aquest instant lliuro al president de l’Autoritat Electoral del partit l’escrit per tal de poder començar a recollir els corresponents avals.

Sóc conscient de la transcendència de la meva decisió i la prenc de forma lliure i entusiasta, empès per una voluntat de servei, sí, però amb moltes ganes de portar la bandera que un dia van aixecar Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall, José Montilla i Pere Navarro.

Certament serà una campanya ben diferent a totes les que hem viscut. I jo les he viscut totes molt de prop des de 1980. Però tinc moltes ganes de fer-la, tinc moltes ganes de defensar els nostres plantejaments, tinc veritable passió per demostrar que hi ha un camí millor per Catalunya. Que portem quatre anys perduts, sense cap nova competència, cap nou projecte, cap nova inversió potent, cap avenç. Que no hem obtingut ni un pacte fiscal ni una consulta que serveixi per arreglar el problema que tenim. Que portem quatre anys d’embolics sense resultats positius i tangibles. Que no volem dividir els catalans en una baralla en el que hi hauria un 40% de perdedors. Que volem preservar la unitat civil del poble de Catalunya. Que no hi ha una sortida unilateral al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Estic convençut que tothom arribarà més tard o més d’hora a reconèixer que tenim raó, que no hi haurà consulta si no és legal i acordada, que la millor manera d’organitzar la diversitat nacional en un Estat democràtic membre de la Unió Europea és el federalisme. Que el camí més ferm és negociar una profunda reforma constitucional i sotmetre-la a referèndum. Que això només serà possible quan canviï l’escenari polític en el conjunt d’Espanya i que això ho tenim a tocar de dits a finals del proper mes de novembre.

Quantes coses ens hem hagut de sentir dir! Tantes com ara se sent dir la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya!

Cada dia hi ha més gent que reconeix que no hi haurà solució sense diàleg entre governs; que no es pot obviar la legalitat vigent, que pot ser modificada a través dels mecanismes previstos; que cal descartar qualsevol escenari que ens situï fora de la Unió Europea. Es digui el que es digui, el full de ruta signat entre CiU i ERC desconeix aquestes veritats evidents. Potser per això ja parlen de revisar-lo. Quants fulls de ruta portem? Quant de temps més volen que perdem, quantes energies, quantes oportunitats?

El 27 de setembre decidim entre quatre anys més d’embolics sense resultats o quatre anys de recerca de solucions justes i d’amplis acords.

Tinc ganes de reivindicar un govern que faci de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treball la seva prioritat absoluta. Un govern que aturi les retallades en sanitat, educació i protecció social. Un govern que lluiti contra la corrupció i el frau fiscal. I, sí, un govern que arribi a un acord amb el govern d’Espanya per reconèixer Catalunya com a nació, per blindar el nostre autogovern, per assegurar les competències de la Generalitat en educació, llengua i cultura, per assolir un nou pacte fiscal. Un acord sotmès al vot de la ciutadania a través d’un referèndum legal i vinculant.

A les eleccions tots els candidats diuen que volen ser presidents. Sí. Però només n’hi haurà un de president, i no ho serà per majoria absoluta. El 28 de setembre caldrà posar-se d’acord. I qui millor que nosaltres per treballar per l’acord? Qui millor que un partit que no es resigna a l’esquinçament de la societat catalana, un partit que no persegueix la ruptura amb la resta d’Espanya, un partit que té la justícia social com a nord, un partit inequívocament catalanista i compromès amb l’autogovern. Un partit que sap governar i sap pactar. Un partit capaç de teixir complicitats Catalunya endins i Catalunya enfora. Un partit capaç d’enfortir i eixamplar el consens catalanista i que no es deixarà endur per un frontisme de conseqüències imprevisibles.

Tinc ganes de defensar un projecte en el que crec de forma apassionada, vull fer-ho des d’arguments ben sòlids i també des d’un respecte exquisit pels adversaris. Aspiro a fer-ho des de la sinceritat, sense abandonar mai el principi de realitat i el de responsabilitat. Convençut que en l’hora difícil de la política catalana, els nostres principis, els valors i els plantejaments que defensem seran la millor brúixola per sortir de l’embolic en que ens ha ficat una finalitat i una estratègia equivocades.

Prou d’experiments. Prou perdre el temps. Prou perdre de vista els problemes reals de la gent víctima de la crisi i de les retallades. Prou defugir les pròpies responsabilitats. Prou enfrontaments estèrils.

Fa gairebé un any us vaig dir que era hora d’arremangar-se per a reconstruir el projecte del PSC.

Avui us dic que és hora d’arremangar-se per servir els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Si així ho voleu, encapçalaré aquest esforç.

Si així ho voleu impulsaré amb tots vosaltres el canvi que convé a Catalunya i convé a tot Espanya.

Si així ho voleu em deixaré la pell com a candidat socialista en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya.

Moltes gràcies!

Conferència al Parlament Europeu

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT EUROPEU (02.12.14)

En primer lloc, vull agrair l’amable invitació a pronunciar aquesta conferència al Parlament Europeu, la màxima institució de la Unió Europea, la nostra pàtria comuna, el projecte compartit pel que passa el nostre futur. El nostre futur com a catalans i espanyols passa, indubtablement, per Europa. Per una Espanya federal dins una Europa federal.

Començo pel moment que més titulars i expectació ha generat de la situació política que viu Catalunya des de fa uns anys: el 9 de novembre. El 9 de novembre es va produir a Catalunya una gran mobilització ciutadana, reflex d’un gran malestar directament associat amb l’encaix de Catalunya a Espanya, però també, i això és quelcom que sovint s’oblida, amb la crisi econòmica i amb els efectes de les retallades i de l’austeritat dogmàtica practicada pels governs de Catalunya i d’Espanya.

Més de dos milions de persones van participar en una gran mobilització que tenia molt de protesta i que va ser la culminació de quatre anys de creixent reivindicació nacional, després de la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut votat en referèndum pels catalans i les catalanes. Més de quatre milions de ciutadans no hi van participar.

Un cop ha passat aquest moment, crec que a Catalunya s’obre el camí de la política. Després de dos anys d’enfrontament permanent entre el govern de Catalunya, que ha pres un seguit de decisions respecte la qüestió territorial de manera unilateral, i el govern d’Espanya que, absolutament tancat al diàleg sobre la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, es limita a dir que cal complir la llei. Tant Mariano Rajoy com Artur Mas semblen incapaços de dialogar.

Així doncs, després del 9 de novembre és el moment de la política i, m’atreviria a dir, el moment de la bona política. Perquè política a Catalunya i a Espanya n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta.

Després del 9-N Artur Mas ha fixat l’objectiu que ell realment persegueix: unes eleccions plebiscitàries, no previstes en l’ordenament jurídic espanyol ni català, en què es planteja que, si hi ha una majoria de partidaris de la independència, caldrà avançar de forma unilateral cap a la secessió.

Quelcom que, des del nostre punt de vista, seria equivocat, perillós, situaria Catalunya fora de l’Estat de dret i no trobaria cap reconeixement internacional seriós. Un escenari incert amb propostes enganyoses. Un nou error del govern de Catalunya i un nou engany per la ciutadania.

Els socialistes, en canvi, plantegem un escenari diferent. Tenim clar que així no podem seguir i que ens cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. També tenim molt clar que no hi haurà cap solució estable a la situació actual a Catalunya si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes. Però per arribar a aquest punt no hi ha altre camí que el del diàleg, la negociació i el pacte.

Quelcom que vol dir, també, que no trobarem cap solució que no vingui de la mà de la política. A Catalunya necessitem una solució política a un problema que és polític. En aquest sentit, els intents de judicialitzar la qüestió per part del govern de l’Estat, que ha presentat una querella contra el president de Catalunya, són un greu error que no porten enlloc mentre la situació de tensió i el malestar van creixent.

És per tot això, que des del PSC pensem que caldria que el govern de Catalunya aprofités els dos anys que encara resten per acabar la legislatura per treballar fermament en quatre àmbits prioritaris per solucionar els problemes de la gent:

1.- Rellançament econòmic i creació de llocs de treball

2.- Protecció de l’Estat del benestar i dels sistemes públics de salut, educació i serveis socials.

3.- Regeneració de la democràcia amb mecanismes de transparència i de combat contra la corrupció i el frau fiscal.

4.- Nou pacte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya a través d’una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al referèndum dels ciutadans.

Em voldria estendre ara explicant alguns aspectes concrets de la proposta socialista de reforma constitucional federal. Una solució que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies, generalment reconeguts per tots en el seu funcionament al llarg dels darrers 36 anys; i que, a més, reconegui Catalunya com a Comunitat nacional; asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua; creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial; i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat.

Habitualment resumim la nostra proposta en quatre “R’s”:

Reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i d’Espanya com a Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Regles federals clares que fixin en la Constitució les competències de l’Estat i atribueixin la resta a les Comunitats Autònomes.

Recursos, assegurant la solidaritat entre les Comunitats Autònomes, però també que les Comunitats que contribueixen a la solidaritat no acabin quedant en pitjor condició relativa que les que reben la solidaritat.

Representació de les Comunitats Autònomes a través d’un Senat federal com el Bundesrat alemany.

Volem resoldre el problema de Catalunya amb la resta d’Espanya, recuperant els afectes mutus i oferint un nou tracte, que és el que va permetre a Escòcia la victòria del no a la independència en el referèndum del passat setembre.

Els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les autonomies.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu dels nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Una reforma constitucional que, més enllà de les qüestions relatives a l’organització territorial, també proposem que inclogui altres aspectes adreçats a fer front a les conseqüències de la crisi social i les polítiques de retallades i austeritat dogmàtica que patim, i també a la greu crisi institucional que, arran dels casos de corrupció sorgits, ha erosionat la confiança de la ciutadania en les institucions i causa el descrèdit de la política.

Així, la reforma de la Constitució també hauria de blindar tot un seguit de drets i llibertats que davant determinades conjuntures econòmiques o socials, poden ésser posats en risc per l’acció política d’un determinat govern. Creiem que cal introduir a la Constitució el reconeixement i la protecció del dret a la salut i la seguretat social, el reconeixement com a dret de ciutadania dels drets a unes pensions suficients i a un sistema de serveis socials, garantir constitucionalment l’accés a l’educació en condicions d’igualtat, així com, ampliar l’àmbit del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació.

I la reforma de la Carta Magna ha d’introduir, també, mecanismes per a l’aprofundiment i la modernització de la nostra democràcia ampliant els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions; millorant la representativitat dels parlamentaris; reduint els aforaments; eliminant els indults per causes polítiques; assegurant la transparència en el funcionament de les institucions i els partits; i incrementant els mecanismes de prevenció i càstig penal dels casos de corrupció política.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Volem un nou acord que sigui referendat pel conjunt de la ciutadania. Així doncs caldrà convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement de la nostra realitat nacional.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part d’una única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte. Rebutgem qualsevol deriva unilateral o que se situi fora de l’Estat de dret perquè és un camí condemnat al fracàs. Amb això, no vull dir que la nostra proposta sigui un camí senzill ni planer, i que no requereixi també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Volem subratllar l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar a Catalunya: campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006; recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut referendat a les urnes que va tenir com a resultat la sentència del Tribunal Constitucional que n’anul·lava una part. Des de que va tornar al govern el 2011, política recentralitzadora i polítiques que traspuaven una gran manca de respecte vers aspectes rellevants de la identitat catalana, com la llengua i la cultura. Fins al bloqueig actual i la negativa al diàleg en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient per resoldre els problemes. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a al partit que governa Catalunya, CiU, com al partit que governa Espanya, el PP, i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs.

Un diàleg que els socialistes no ens cansarem d’exigir, de la mateixa manera que no deixarem de reclamar un acord pel màxim respecte per la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern front el trencament, que creiem que no té sentit en el món actual d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre quin penso que ha de ser el paper de la Unió Europea al món i cap on crec que ha de caminar la construcció europea en els propers anys.

En primer lloc, la Unió Europea s’ha construït a base de voluntat política, de grans acords, de generositat, de cessions, gràcies a la política en majúscules, i avui dia és molt més que un model geoestratègic. És un projecte polític, econòmic, de drets, pau i prosperitat compartida. Avui la UE representa un determinat model social i de garantia de drets i llibertats i aquest fet ens atorga, a tots els que en formem part, una responsabilitat rellevant en la seva promoció i en la seva defensa en uns moments en què aquest model no és precisament el que sembla que s’imposi en els principals paisos emergents.

Avui la UE representa aproximadament 500 milions de ciutadans o, el que és el mateix, el 7% de la població mundial, un 25% del PIB mundial i és el major donant d’ajut al desenvolupament. Ara bé, les perspectives econòmiques a Europa estan tenyides d’una gran incertesa i, en aquest món interdependent i de competència ferotge, la UE té reptes molt importants als que fer front com unes taxes de productivitat inferiors a les de potències emergents, una gran dependència energètica, una demografia en declivi, un sistema educatiu amb taxes d’abandonament i fracàs elevades…

Si som capaços de respondre a tots aquests reptes i de fer-ho amb èxit, voldrà dir que hem salvat el nostre model social i de drets de les amenaces a que la globalització i l’auge d’altres models econòmics i socials el poden sotmetre. Aquest ha de ser, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu prioritari.

Per fer-ho cal avançar sense més demora cap a una veritable unió política, cap a una veritable Europa federal que reforci la unió econòmica i monetària que tenim amb la unió bancària i fiscal, i que siguem capaços també d’articular el que penso que hauria de ser una unió social. I també, perquè no dir-ho, cal aprofundir en el model democràtic de la Unió.

En l’àmbit econòmic, és una bona notícia el pla que el nou president de la Comissió, el sr. Juncker ha proposat. Segurament insuficient, però necessari per passar de les polítiques d’austeritat, injustes i ineficients, a polítiques de reactivació del creixement, de la inversió i de la creació d’ocupació.

Un element important en aquest canvi de rumb en matèria de política econòmica ha de ser la flexibilització dels objectius de dèficit i del calendari per assolir-los, i això acompanyat d’un pla europeu de reindustrialització imprescindible pel sud d’Europa, a banda de destinar fons específics a polítiques d’ocupació o incrementar la dotació pressupostària de la garantia d’atur juvenil.

El paper del BCE també s’hauria de reorientar. Aspirarem a un BCE més actiu en la prestació directa de crèdit, no només vetllant per l’estabilitat de la moneda, sinó també per l’estímul del creixement, com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

I mentre avancem cap a una unió bancària, que permeti evitar problemes avui superats com els relatius a la recapitalització bancària que va suposar una càrrega molt important en el dèficit públic dels Estats i que es va acabar traduint en retallades socials, és important també arribar a un acord de mutualització del deute i reduir així el cost de l’endeutament.

Un altre combat imprescindible ha de ser per l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals en la que els socialistes estem compromesos, i combatre el dumping… Tenim molt de camí a recórrer. Perquè si volem polítiques socials europees, ens calen també polítiques fiscals comunes, i això a dia d’avui es limita a la taxa sobre les transaccions financeres que en principi recaptaran directament els Estats que l’aplicaran.

I, sobretot, cal revisar el pressupost comunitari. I, en aquest sentit, considerem imprescindible augmentar el pressupost que ara és només de l’1% del PIB de la UE, i intentar replantejar les seves prioritats (per exemple, ampliant el percentatge dedicat a la R+D+i que avui representa només el 5%) i reorientar-les per tal de satisfer els objectius econòmics i d’inversió i desenvolupament social, en capítols tan fonamentals com la R+D+i, l’educació, la cohesió social i territorial o la protecció del medi ambient. Cal posar el pressupost europeu al servei dels grans projectes de futur.

Europa te un pla, l’estratègia UE 2020 per un creixement sostenible i intel·ligent… No podem repetir el fracàs de l’estratègia de Lisboa que deia que al 2010 seríem l’economia basada en el coneixement mes avançada del món.

Unió social. Ens cal una convergència no només econòmica i financera sinó pel que fa als estàndards socials i laborals, compartir la prosperitat. Com? Doncs per exemple de la mateixa manera que la UE avui imposa uns determinats objectius de dèficit, buscar la convergència en objectius més socials com pot ser garantir uns determinats nivells d’inversió en educació (per als socialistes catalans la xifra seria d’un 6% mínim)… Salari mínim europeu, renda mínima garantida…que facin possible una convergència social entre els Estats membres, de manera que cap país, dels que tenen uns estàndards socials més alts, els vegi reduïts però que, alhora, permeti a d’altres països millorar els seus nivells de benestar i reduir les desigualtats socials.

Es tracta de refer així el pacte social europeu.

D’altra banda, ens cal un major aprofundiment democràtic en el funcionament de la Unió per guanyar en confiança ciutadana. L’objectiu: una Europa molt més comunitària i menys intergovernamental. Passar d’una unió d’Estats a una unió de ciutadans. Per fer-ho possible, cal dotar de més pes en la presa de les decisions el Parlament europeu i que aquest pugui exercir un veritable control democràtic; reforçar els mecanismes de democràcia participativa perquè participar políticament a la UE sigui per a la ciutadania molt més que votar cada 5 anys.

I acabo. Totes aquestes reflexions sobre Catalunya, sobre Espanya, sobre Europa em porten a refermar-me en la idea que davant els importants reptes del món actual, els instruments més útils continuen sent el diàleg i la política per fer possible el vell i, a la vegada, tan actual ideal d’un món sense nacions enfrontades, de tolerància i de convivència entre diferents.

Moltes gràcies.

Memoràndum urgent pels presidents Mas i Rajoy

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimientoindependentista, aun siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Catalunya y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el ‘president‘ de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, solo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Catalunya y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello, les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

1. Los gobiernos de España y Catalunya, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.

2. Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de lasComunidades Autónomas y a los ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con lasinstituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.

3. Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la conferencia de presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.

4. Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una conferencia de presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.

5. Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la comisión constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos, sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Catalunya y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Catalunya desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.

Una alternativa sensata

UNA ALTERNATIVA SENSATA

Conferència de Miquel Iceta

Barcelona Tribuna, 5.11.14

 

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair als organitzadors, La Vanguardia, l’Associació Espanyola de Directius i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, així com als patrocinadors: Telefònica, Gas Natural Fenosa i Deloitte, la seva amable invitació a compartir el meu punt de vista sobre la situació política actual.

Vull agrair molt especialment les paraules de presentació de Miquel Roca i Junyent, a qui he respectat des de sempre i a qui el nostre país reconeix una autoritat política basada en la seva experiència i la seva destacada contribució com a ponent de la Constitució de 1978, fet culminant de la transició política de la que orgullosament em sento fill. Ja m’agradaria que la nostra generació fos capaç no ja de superar sinó d’igualar el consens i el caràcter constructiu que ens ha proporcionat el període més positiu de la història de Catalunya i Espanya.

Sóc plenament conscient que el principal problema al que ens enfrontem és la crisi econòmica i els seus efectes: l’atur, el creixement de les desigualtats, l’augment de la pobresa i la manca d’oportunitats especialment entre els més joves i els aturats de llarga durada. I m’he imposat no oblidar aquesta qüestió en cap intervenció pública que faig, encara que el tema central sigui un altre, com és obligat avui en una conferència que es produeix a pocs dies del 9 de novembre.

Aquesta conferència arriba en un moment especialment convuls de la política catalana: aprovació de la llei de consultes populars no referendàries, convocatòria d’una consulta que els socialistes ja havíem advertit que aquesta llei no podia emparar, impugnació de la llei i del decret de convocatòria per part del govern d’Espanya, suspensió de la llei i del decret de convocatòria per part del Tribunal Constitucional, substitució de la consulta suspesa per un procés participatiu, impugnació del procés participatiu per part del govern d’Espanya, suspensió del procés participatiu per part del Tribunal Constitucional, pretensió del govern de Catalunya de mantenir el procés participatiu…

Espero que el govern de la Generalitat, que l’administració com a tal, acati la resolució del Tribunal Constitucional i deixi el procés participatiu, que en tot cas s’acabarà produint amb un important seguiment, en mans dels voluntaris i les entitats impulsores.

Hem entrat en un bucle d’astúcies, legalismes i tribunals que no pot satisfer les legítimes demandes dels catalans. Demandes de canvis, de votacions de debò i d’una nova relació amb Espanya que fins i tot molts voldrien veure trencada per sempre. Però ningú està obtenint cap mena de satisfacció per l’actual estat de coses, que només sembla alimentar un conflicte sense sortida.

No vull fugir d’estudi sobre la jornada del dia 9 de novembre. Com vostès saben els socialistes no ens sentíem cridats a participar-hi perquè no compartíem ni el seu caràcter unilateral ni la pregunta que es formulava, i això no ha variat. Creiem que impugnar el procés participatiu va ser un error per part del govern d’Espanya perquè, suspesa ja la consulta inicial, a partir d’aquell moment es tractava només d’un exercici de mobilització que podia servir per donar sortida a molta gent que vol expressar la seva opinió i que té dret a fer-ho.

Naturalment acatem la decisió del Tribunal Constitucional d’ahir perquè respectem l’Estat de dret. Però seguim creient que, encara que estigui desproveït de tot suport institucional, el 9-N seguirà tenint un caràcter de mobilització i reivindicació que probablement la impugnació i la suspensió han contribuït a augmentar. El president Rajoy oblida un cop més que l’apel·lació al compliment de les lleis no resol per si sola el problema.

Per això, i sense menystenir en absolut la mobilització que es pugui produir, políticament ens preocupa més el dia 10 de novembre que el dia 9. I per això la meva intervenció se centrarà més en l’escenari post 9-N.

Però no voldria deixar de fer algun comentari sobre el camí que ens ha portat fins aquí.

Hem arribat fins aquí perquè els que havien de dialogar i negociar no ho han fet. Som aquí per un fracàs de la política. Som aquí perquè tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el govern d’Espanya que recorre al Tribunal Constitucional i el govern de Catalunya que presenta una demanda contra el govern d’Espanya davant del Tribunal Suprem. Aquest no és el camí per resoldre un problema polític. I el problema que tenim entre mans és un problema polític que només pot trobar solució a través del diàleg, la negociació i el pacte. I els que haurien de protagonitzar-ho han estat fins ara incapaços de fer-ho.

Som aquí perquè el PP va combatre a peu i a cavall l’Estatut votat pels catalans. Som aquí perquè el PP va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional que va acabar alterant un text legal que havia estat referendat per la ciutadania. Som aquí perquè no hi va haver reflexes polítics per evitar o esmenar aquesta anomalia democràtica. Som aquí perquè la política desenvolupada pel govern d’Espanya està caracteritzada per un afany recentralitzador i un escàs per no dir nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

Però també som aquí perquè el president Mas va intentar cremar etapes avançant les eleccions el 2012, perquè el president Mas en constatar el seu retrocés electoral va establir amb ERC un acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya, que ha convertit aquesta legislatura en un compte enrere que havia d’acabar amb una consulta que finalment no es produirà. Pensar que en el marc d’una majoria absoluta del PP era possible fer el que CiU i ERC s’havien proposat de fer era quimèric.

De fet, encara recordo les burles que se’ns adreçaven als socialistes catalans quan parlàvem de la necessitat d’una consulta legal i acordada. Es pretenia obviar la realitat o fins i tot negar-la. Lamentablement la realitat és tossuda i crec que de forma voluntària o involuntària s’ha jugat amb els sentiments de la gent proposant objectius que no estaven al nostre abast. Votarem sí o sí es deia. Amb la llei o sense. Des del meu punt de vista, les coses no s’han fet gaire bé, ha primat l’astúcia i l’engany al rigor i l’excel·lència. I això no és bo.

No vull dir que la realitat hagi de limitar les nostres ambicions, però sí que crec que és obligació dels responsables polítics no desconèixer-la. No es poden alimentar falses expectatives que inevitablement porten a la frustració.

Vaig advertir ja fa molt de temps que s’estava produint una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar amb Espanya i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Això té a veure amb les estratègies i les aliances, ben diferents si l’objectiu és cercar un acord o justificar una ruptura.

El catalanisme històricament majoritari era tant reivindicatiu com pragmàtic, i cercava resultats, volia influir i manar a Espanya, no volia desentendre’s ni trencar amb ella. Volia que Espanya treballés en favor dels interessos dels catalans. I per això vull insistir en la idea que és molt diferent el camí si es vol acordar o si es vol trencar. I no els sorprendré si els dic que amb nosaltres es pot comptar per cercar l’acord i no per cercar la ruptura.

I això em porta ja al dia 10 de novembre. Molta gent s’haurà manifestat el dia 9. I a la política correspondrà proposar les prioritats per a la següent etapa. Una etapa que en teoria haurien de ser els dos anys que resten de legislatura, però que pot ser molt més breu si s’imposen les tesis dels que volen precipitar les eleccions, d’entre els que destaquen els que han acompanyat el president Mas des de l’inici de la legislatura i els que es van afegir amb entusiasme a l’acord sobre la doble pregunta encadenada del 12 de desembre de l’any passat.

Sembla que volen unes eleccions ràpides per declarar la independència, a través d’una declaració unilateral. Sí o sí, tornen a dir. I nosaltres tornem a dir que s’està fixant un objectiu enganyós. Molts no estem en favor de la independència, però és que una declaració unilateral d’independència seria immediatament impugnada i anul·lada, i cap país rellevant del món la reconeixeria. Seria un brindis al sol, una arriscada gesticulació que afegiria inestabilitat sense cap guany tangible.

Insisteixo a risc de fer-me pesat. El canvi de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i la cerca d’un instrument per poder votar sobre el futur polític de Catalunya només trobaran solució pel camí del diàleg, la negociació i el pacte. I, per difícil que sigui, aquesta és l’única via. El PP haurà de decidir si emprèn la negociació ara, quan té majoria absoluta, o si la negociació haurà d’esperar les properes eleccions generals, en les que el PP no sols no té una majoria absoluta assegurada sinó que pot estar a l’oposició si hem de fer cas a les enquestes més recents.

No sé si unes eleccions precipitades a Catalunya ens donarien o ens traurien forces de cara a aquesta negociació amb les institucions espanyoles, però totes les enquestes anuncien un escenari polític i parlamentari de major fragmentació, polarització i inestabilitat. ¿Estarem millor o pitjor per negociar?

Sempre he defensat que cal esgotar les legislatures, especialment en aquests moments perquè ja venim d’una legislatura que es va acabar a la meitat. I des de fa temps defenso les quatre prioritats que crec que haurien de marcar el rumb dels dos propers anys de la política catalana:

  1. Impulsar el rellançament de la nostra economia i promoure la creació de llocs de treball
  2. Protegir l’Estat del benestar, prioritzant la sanitat i l’educació públiques, i enfortir els mecanismes de protecció social
  3. Regenerar la política i revitalitzar la democràcia, malmesa pels casos de corrupció que s’acumulen i la manca d’eficàcia en la resolució dels problemes que angoixen la ciutadania
  4. Negociar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Aquesta és l’alternativa sensata a l’agitació i la desorientació que semblen haver-se instal·lat a la política catalana.

L’alternativa sensata és un nou acord que ens permeti votar. L’alternativa sensata és un pacte federal.

Cito literalment el document aprovat pels socialistes a Granada: “Creiem que en el federalisme es troben les millors solucions per reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya”.

Des del nostre punt de vista, aquest nou pacte amb la resta d’Espanya passa per una reforma federal de la Constitució espanyola, que hauria de servir per acordar, entre d’altres, les següents qüestions:

  1. La definició d’Espanya com a Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici, i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes.
  4. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.
  5. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes.
  6. La descentralització efectiva del poder judicial.
  7. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

La necessitat de sotmetre a referèndum aquesta reforma constitucional permetria que la ciutadania manifestés el seu suport o el seu rebuig a aquest nou acord.

Som ben conscients que hi ha tres elements fonamentals de l’anomenat ‘malestar català’ que cal abordar per la via del diàleg, la negociació i el pacte: el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya, la necessitat que la Generalitat pugui exercir sense entrebancs les seves competències, especialment en matèria de llengua, educació i cultura, i l’exigència d’un nou pacte fiscal que, com va dir el Tribunal Constitucional, ha d’excloure “el resultat de la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia” (Fonament Jurídic 134 de la STC 31/2010 de 28 de juny). La reforma federal que proposem els hi dóna resposta, però sóc conscient que hi hauria d’altres fórmules per abordar-los i estem també disposats a estudiar-les. Com també poden haver-hi altres fórmules per aconseguir una consulta legal i acordada.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema de fons: acordar un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, allò més important i que avui no tenim, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Per això no ens cansarem de repetir-ho, els i les socialistes de Catalunya seguirem treballant per un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser sotmès al vot dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, perquè no ens resignem ni al manteniment d’una situació insostenible, ni al conflicte, el carreró sense sortida o la ruptura a la que ens condemnen les posicions radicalment enfrontades d’uns i altres.

Estem convençuts i convençudes que hi ha una majoria social disposada a avalar amb el seu vot un nou acord i ens comprometem a fer-lo possible a través del nostre esforç, les nostres propostes i la disposició a debatre-les i enriquir-les amb les aportacions dels demés. Ens mantenim així fidels al nostre compromís fundacional de garantir la unitat civil del nostre poble i a cercar permanentment l’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.

Acabo. Sembla que aviat el Govern de la Generalitat enviarà al Parlament el projecte de pressupostos per al 2015. Segons va dir el propi president Mas, ho farà sense haver-los negociat abans amb ningú i sense tenir suport suficient per a garantir la seva aprovació. No em sembla que sigui la millor forma de fer-ho, però tant aquesta decisió o la decisió de convocar les eleccions de forma anticipada és la seva responsabilitat.

Nosaltres ja hem dit que estem disposats a explorar acords d’estabilitat, però han de ser acords de fons, no maniobres de distracció per anar passant o per fer la viu-viu. No són acords només per ajudar un Govern de Catalunya en dificultats. També ens agradaria associar aquests acords d’estabilitat a una perspectiva de negociació amb el Govern d’Espanya. Per negociar un nou acord com el que abans descrivia o, com a mínim, per desbloquejar una majoria dels 23 punts que el president Mas va posar sobre la taula del president Rajoy el passat 30 de juliol. 23 qüestions de les que avui hem sabut per boca del president Mas que només se n’ha resolt, i cito literalment, “la meitat d’una”. També convindria impulsar amb urgència un acord sobre la renovació del finançament autonòmic, així com revisar la distribució dels esforços entre els tres nivells de govern per reduir el dèficit públic. De tot això se n’hauria de parlar amb el govern d’Espanya.

Això és el que creiem que toca. El PSC pretén construir una alternativa sensata, amb eleccions o sense, intentant servir amb tanta ambició com modèstia, els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I això em penso dedicar en cos i ànima.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Intervenció en el Consell Nacional del PSC (5.10.14)

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC, 5.10.14

Molt bon dia, companyes i companys,

Celebràvem el nostre Congrés el passat 19 de juliol i no hem volgut esperar més per convocar un Consell Nacional per explicar el que hem fet, el que estem fent i el que ens proposem de fer en les properes setmanes, i també per mantenir un debat sobre aquestes qüestions en el màxim òrgan de direcció del partit entre Congressos.

Al llarg d’aquestes poques setmanes de mandat hem treballat de valent per tal de comunicar de la forma més clara i eficaç possible el nostre missatge, per gestionar adequadament el pluralisme intern i per enfortir el nostre paper en la política catalana i espanyola.

En el terreny de la comunicació, vull destacar l’aparició de l’Endavant, el Manifest del partit amb motiu de la Diada, el cartell i l’octaveta que avui han estat distribuïts, i la targeta amb els nostres quatre objectius prioritaris distribuïda amb motiu de la Festa de la Rosa.

La Festa de la Rosa ha estat enguany un èxit de mobilització i ha significat un alè fresc d’esperança que s’ha estès arreu del partit. I per això us vull agrair a totes les Federacions, a començar per la del Baix Llobregat, el vostre esforç.

El debat de política general va servir també per fixar el nostre missatge i fer-nos escoltar en un clima polític alterat per un excés de gesticulació i grandiloqüència que, es digui el que es digui, no portarà a la consulta que els catalans desitgem. Els socialistes catalans volem una consulta, volem votar; però creiem que el camí triat per Artur Mas i els seus socis no porta a una consulta, sinó a una gran frustració, a un carreró sense sortida.

Som plenament conscients que el principal causant del problema que tenim és el PP a partir de la ferotge campanya contra el projecte d’Estatut, el recurs que van presentar contra l’Estatut que van votar els catalans, la posterior Sentència del Tribunal Constitucional i la política recentralitzadora del govern presidit per Mariano Rajoy. Un president del govern que parla de respecte a la legalitat però no fa una sola proposta per resoldre el problema. L’immobilisme de Rajoy està posant en risc la unitat d’Espanya per un grapat de vots.

Però el president Mas i els seus socis també tenen una gran responsabilitat. Si volien convocar un referèndum, ¿per què no han utilitzat la llei de consultes populars per via de referèndum? Si volien garanties democràtiques, ¿per què fan una doble pregunta encadenada que no les proporciona? Si volien garanties democràtiques, ¿com es possible que no se sàpiga encara com es comptabilitzaran els resultats? ¿Per què s’han encaparrat a fer un referèndum utilitzant la llei de consultes populars no referendàries?

¿Quan s’atrevirà el president Mas a dir en veu alta que el 9 de novembre no es podrà celebrar una consulta legal amb les suficients garanties democràtiques? Ni gesticulacions, ni decrets sense data d’entrada en vigor, ni reunions maratonianes amb resultats tant importants que no es poden divulgar, ni cap altra astúcia pot amagar la dura veritat. El 9 de novembre no es podrà celebrar la consulta que volem els catalans i les catalanes. I el president Mas ho sap.

¿Quan s’atrevirà el president Mas a reconèixer que la única manera de fer una consulta amb garanties democràtiques és fer-la de forma legal i acordada?, com no ens cansarem de repetir. ¿Per què no fa cas del Lehendakari Urkullu que deia divendres en una entrevista publicada al diari El País: “Me parece interesante del método escocés lo que tiene de acuerdo entre los dos Gobiernos para hacer un referéndum, también reivindicado por nosotros. No sé si es más realista o no [que el de Cataluña]. Pero sí más participativo, vertebrador y posible en Europa”? Sense acord entre governs no hi ha referèndums d’aquest tipus a Europa.

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP han promès fer una consulta que saben que no es podrà fer amb suficients garanties democràtiques el 9 de novembre, i es comença a apuntar una nova i hàbil astúcia, que aquesta vegada prendria la forma d’unes eleccions anomenades plebiscitàries que sols servirien per intentar dissimular els fracassos acumulats per Artur Mas, que va prometre un pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat i una consulta i, per ara, res de res.

Nosaltres també volem la consulta, però, com deia, tal com s’està fent, no la tindrem. I molts catalans i catalanes comencen a intuir-ho. No hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I el camí més segur perquè els catalans votem un nou acord és impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, solució en la qual estem compromesos tant el PSC com el PSOE. Si hi ha altres propostes per fer realitat la consulta, estem disposats a discutir-les i, si s’escau, a compartir-les, però el que no volem és contribuir a l’engany dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La bona gestió del pluralisme intern ha permès substituir la gestora del PSC de les Terres de l’Ebre per una Comissió Política àmplia i fortament representativa, també hem vist la renovació del PSC de les Comarques Gironines amb una Executiva elegida amb un ampli suport, hem recuperat l’estabilitat del grup parlamentari amb 20 diputats, i no amb 19, un grup en el que tots els diputats i diputades tenen assignades responsabilitats i amb una nova direcció renovada i més forta, i hem sabut atendre les especials i diverses circumstàncies que rodegen la feina dels nostres Alcaldes i Grups Municipals en el moment d’abordar el debat sobre la consulta.

Tot i la bona feina feta no ens podem donar per satisfets. És molta la feina que tenim per davant i no es poden menystenir les dificultats que afrontem.

La celebració del nostre Consell Nacional ens ha de servir, sobretot, per enviar un missatge clar a la societat catalana: la nostra principal preocupació és la situació econòmica, els 770.000 aturats i aturades que hi ha en el nostre país (dades del segon trimestre de l’Enquesta de Població Activa), les desigualtats que estan creixent, la gran precarietat laboral, l’augment de la pobresa i la desesperança que es va escampant entre els joves, els treballadors i les classes mitjanes del nostre país, l’erosió dels serveis públics de sanitat i educació i, en general, l’afebliment dels sistemes de protecció social.

Em direu que no són els temes dels que més se’n parla. I és veritat. Per això n’hem de parlar nosaltres en tot moment. També per sortir al pas d’aquells que de forma tan irresponsable com falsa diuen que aquests problemes se solucionaran amb la consulta i la independència, com si fos per art de màgia.

Per això no ens cansarem d’insistir una i altra vegada en les nostres quatre prioritats:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball
  2. Millorar la qualitat de la sanitat i l’educació públiques i garantir la protecció social
  3. Revitalitzar la democràcia i combatre el frau fiscal
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i asseguri un nou pacte fiscal.

Sí, justícia social i acord federal. Aquesta és la nostra divisa.

Pel diàleg i el pacte, reforma federal, aquest és el camí.

L’anterior legislatura es va acabar a mig mandat, i aquesta pot acabar igual. Creiem que una nova anticipació de les eleccions seria una estafa política. El president Mas ha de reconèixer que va ser un error pensar que el 2014, en una etapa de majoria absoluta del PP, es realitzaria una consulta que no només depèn de nosaltres. No s’ha de renunciar a una consulta sobre el futur polític de Catalunya, sinó que cal seguir treballant els dos anys que queden de legislatura per fer-la possible. Artur Mas va anticipar les eleccions del 2012 i en comptes d’assolir la majoria extraordinària que demanava va perdre 12 escons. Ara no pot tornar a fugir d’estudi: no podem tenir tres eleccions en quatre anys. Els socialistes estem disposats a seguir exercint la nostra tasca d’oposició els dos anys que queden. I tampoc ens faria cap por ajudar el govern si volgués aprofitar aquests dos anys per afrontar els problemes dels catalans i les catalanes, i per aconseguir fer la consulta el 2016.

Però que ningú no es confongui. No ens fan cap por les eleccions: les eleccions ens agraden. És més, a mi personalment les campanyes electorals m’estimulen. I potser ha arribat l’hora que les afronti no només com candidat a diputat, sinó com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Ho decidirem entre tots i totes.

Crec que les primàries haurien de ser el 26 de juliol de l’any que ve, més d’un any abans de quan toquen les properes eleccions al Parlament. En la meva campanya per esdevenir primer secretari vaig dir que les primàries haurien de celebrar-se “just abans o just després de les vacances d’estiu del 2015”. Fem-ho així. Si les eleccions s’avancen o es precipiten, ja ajustarem el calendari. Però avui crec que hem de demanar-li al President i a la Mesa del Consell Nacional i a la Secretària d’Organització del partit que posin el fil a l’agulla per revisar el nostre reglament a la llum de les experiències d’eleccions primàries que anem acumulant, les nostres i les del PSOE, i que comencin a preparar els dispositius necessaris per tal de tenir-ho tot a punt pel 26 de juliol.

En aquests moments el més important és donar resposta als problemes de la ciutadania, enfortir el nostre partit, obrir-lo a la societat, fer-lo acollidor per tothom que se senti inspirat per la nostra Declaració de principis i el nostre Codi Ètic, i preparar les eleccions municipals del proper 25 de maig. Posem-nos-hi de valent tots i totes.

El Congrés tenia com a lema: Endavant, socialistes! I avui ja podem dir que el PSC s’ha posat dempeus i camina amb pas ferm i segur per acomplir els seus objectius des de la fidelitat als valors que compartim i a la nostra història. Moltes gràcies, companyes i companys.

I ara què?

¿I ARA QUÈ?
EL PAÍS, 23.09.14

Divendres passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb l’ampli suport de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP. Els socialistes catalans hem votat la llei perquè creiem que cal revitalitzar la democràcia obrint espais de deliberació ciutadana. És la mateixa voluntat, per exemple, que guia l’avantprojecte de llei andalusa de participació ciutadana, que en l’article 23 diu el següent: “Conforme al que disposa l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, les Administracions Públiques andaluses podran convocar i realitzar, en l’àmbit de les seves competències i en els termes que es regulin reglamentàriament, processos de participació ciutadana mitjançant qualsevol instrument de consulta popular quan considerin oportú conèixer l’opinió de la ciutadania sobre determinats assumptes o polítiques públiques, ja sigui per valorar-ne els efectes reals o per adoptar les decisions corresponents ”.

Malauradament, el president Mas, obligat per l’acord al qual va arribar amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, pretén utilitzar la llei catalana de consultes populars no referendàries per convocar una consulta formulant una pregunta pròpia d’un referèndum. Arribat aquest moment, és obvi que el Govern d’Espanya, en ús de les seves atribucions, demanarà al Tribunal Constitucional la immediata suspensió del decret de convocatòria de la consulta i segurament també de la llei en què s’empara. Enric Fossas va escriure divendres a EL PAÍS un article absolutament esclaridor sobre aquesta qüestió.

En aquest supòsit, des del meu punt de vista, el que caldrà fer és deixar en suspens els preparatius d’aquesta consulta i esperar la decisió definitiva de l’Alt tribunal, que donarà o traurà raons als uns i els altres. Només llavors podrem ajustar a la seva resolució les decisions que s’han pres aquests dies. No m’imagino que un responsable polític, sobretot si exerceix responsabilitats de govern, pugui arribar a pensar en una altra línia de conducta.

És obvi que ni la suspensió de la consulta ni l’eventual anul·lació definitiva de la convocatòria i la llei en què se sustenta resolen el problema de fons, que no és sinó la necessitat de canalitzar políticament i democràticament el profund malestar d’importants sectors de la societat catalana sobre l’actual relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Només cal veure el seguiment de les mobilitzacions amb motiu de la Diada Nacional en els últims anys i els resultats electorals recents per calibrar l’abast d’aquest malestar.

És evident que així no podem seguir; i també ho és, segons el meu parer, que no hi haurà solució estable al problema de fons que no passi per donar la paraula a la ciutadania. Les raons del malestar són profundes i tenen a veure amb una severa crisi de sistema que requereix una revolució democràtica a tot Espanya. Però si ens cenyim estrictament a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, el malestar actual és a causa de la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut de Catalunya que, després d’haver estat aprovat per majoria absoluta per les Corts Generals, va ser sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Resulta imprescindible superar aquesta anomalia democràtica a través d’un nou pacte polític que, al seu torn, haurà de ser sotmès a referèndum de la ciutadania.

La solució al problema de fons només pot venir a través de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Un diàleg que han de protagonitzar els presidents Mas i Rajoy. Un diàleg al qual els socialistes els emplacem i al qual estem disposats a aportar les nostres propostes. El president Rajoy no ha d’oblidar que han estat polítiques i actuacions del seu partit les que més han contribuït a l’actual malestar català (recorda el PP la seva croada contra el nou Estatut?) i no ha d’abdicar de la seva responsabilitat com a president del Govern d’Espanya, que no s’esgota a complir i exigir el compliment de la llei, sinó que ha de procurar la solució d’un problema tan delicat com el que ens ocupa.

Per la seva banda, el president Mas ha de rectificar una estratègia basada en decisions unilaterals que no porten enlloc. Confio que el període que s’obrirà després de la més que previsible suspensió cautelar de la consulta per part del Tribunal Constitucional pugui servir perquè els Governs dialoguin. Per això exigeixo als presidents Rajoy i Mas el diàleg, que no s’atrinxerin en les seves raons, que no busquin excuses en els errors de l’altra part, que abandonin càlculs partidistes i electorals, que no esperin fins que s’arribi a un punt sense retorn, que ens evitin un enfrontament sense sentit que perjudicaria tothom.

Per la nostra banda, els socialistes catalans insistim en la necessitat d’una reforma constitucional federal que haurà de ser sotmesa a referèndum. Una reforma que prevegi, almenys, les qüestions següents:

1. La definició d’Espanya com a Estat federal.

2. El reconeixement que Espanya és una nació que integra nacions, nacionalitats i regions.

3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici i l’atribució de totes les altres competències a les autonomies.

4. El reconeixement d’una asimetria competencial que tingui en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents.

5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.

6. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han d’informar el finançament de les autonomies.

7. La descentralització efectiva del poder judicial.

8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

Hi ha qui pensa que una reforma d’aquesta magnitud és impossible i que potser resulta més senzill buscar un encaix singular de Catalunya introduint en la nostra Constitució una disposició addicional específica. Estem disposats a parlar-ne. Però no estem disposats a quedar-nos amb els braços plegats mentre s’arruïna el millor període de la nostra història en comú.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema: un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Intervenció al Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Intervenció de Miquel Iceta

Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Dilluns 7 juliol 2014

(descarregar en format PDF)

(vídeo)

Agraïments

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics. Gràcies a tots i totes per la vostra presència tan nombrosa.

En primer lloc, vull agrair al Fórum Europa Tribuna Catalunya, als seus patrocinadors, i al president de Nueva Economía Fórum, José Luis Rodríguez, la seva amable invitació, que em permetrà poder compartir amb tots vostès les meves opinions i les meves propostes sobre el present i futur del PSC i de Catalunya.

I, abans de començar, vull donar les gràcies al Secretari General del meu sindicat, la UGT de Catalunya, Josep Maria Álvarez, per haver acceptat presentar-me i per les seves paraules que mostren de forma inequívoca la llarga amistat que ens uneix.

Raons i objectius pels quals he presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC

He presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC perquè considero que puc ser útil al meu partit en aquesta difícil etapa. He pres aquesta decisió perquè estic convençut de la capacitat col·lectiva dels socialistes per superar la situació actual. I perquè crec que estic preparat per encapçalar aquest esforç.

Ho he fet també perquè crec que puc oferir a la política catalana una voluntat de diàleg i entesa avui més necessària que mai. Perquè vull defensar posicions transversals i de seny, capaces de fer-se escoltar en un ambient molt polaritzat que no augura res de bo. Perquè crec que els canvis que la societat catalana reclama, només poden venir de la mà d’una força catalanista i socialista com la que representa el PSC.

El PSC relliga de forma indestriable dos objectius: la defensa de Catalunya, la seva identitat i el seu autogovern, i el combat permanent per la justícia social. El PSC està disposat a col·laborar amb tothom, des del Govern o des del Parlament, per fer avançar aquests dos objectius. Com ho fem des de molts ajuntaments de Catalunya i, a través de la nostra incidència a la política espanyola i europea, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit dels Socialistes Europeus.

Vull reivindicar la política, la capacitat col·lectiva de transformar democràticament la realitat. I vull reivindicar la socialdemocràcia com a eina de transformació profunda de la societat. Sóc reformista. I crec que un esforç continuat de reformes transforma la realitat de forma més eficaç que l’apel·lació permanent a canvis radicals que gairebé mai es produeixen. I que de vegades, quan es produeixen, acaben traint els ideals que els alimentaven.

El meu pla de treball estarà molt marcat pel calendari polític. Primer, Congrés del PSC. Després, Congrés del PSOE.

Després de l’estiu, el període que va des de la celebració de la Diada al 9 de novembre.

Vull ser molt clar al respecte. El PSC està convençut que no hi haurà solució estable al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que els catalans es puguin pronunciar sobre el seu futur en un referèndum o consulta. Nosaltres volem la consulta. Tant és així que ja hem anunciat el nostre vot favorable a la llei de consultes si s’atenen mínimament els nostres requeriments, que no faran sinó millorar-la, i si rep l’aval del Consell de Garanties Estatutàries.

Però ens veiem obligats a proclamar amb idèntica claredat que la llei de consultes populars no referendàries que el Parlament aprovarà al setembre, no pot emparar una consulta que plantegi la pregunta acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. En primer lloc, perquè una llei de consultes populars no referendàries no pot servir per formular una pregunta pròpia d’un referèndum. En segon lloc, perquè la pregunta acordada no s’ajusta als estàndards de qualitat democràtica fixats per les institucions europees i internacionals: la primera pregunta no és clara, a la segona pregunta només poden respondre una part dels ciutadans, i els promotors no s’han posat encara d’acord en com comptabilitzar els resultats. Un nyap descomunal. En tercer lloc, perquè si el Tribunal Constitucional és fidel a la seva doctrina, sabem que la convocatòria d’una consulta amb aquesta pregunta serà immediatament suspesa. I no tindrem consulta. I nosaltres volem consulta.

Si jo fos president, el primer que faria és convocar una consulta que proporcionés un mandat clar i potent per negociar. Amb una pregunta del tipus: Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura? Amb el suport obtingut, que crec que seria molt majoritari, tocaria negociar i, finalment, el resultat de la negociació hauria de ser sotmès novament al referèndum o consulta de la ciutadania.

No vull allargar-me més sobre això. Ja saben què penso. Ho he escrit recentment en un article publicat a La Vanguardia. Saben que la proposta dels socialistes catalans és treballar per a un nou acord amb la resta de pobles d’Espanya, que per a nosaltres passa per una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal plurinacional. Una reforma que, lògicament, hauria de ser referendada a les urnes. Cal agrair a Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba el seu esforç i el seu encert com a impulsors d’aquesta proposta.

Però pel camí que anem, no hi haurà consulta el 9 de novembre. Hi haurà unes eleccions, quan sigui. Però no una consulta. I això frustrarà per molt de temps una part significativa de la societat catalana. No hi pot haver consulta si no és legal i acordada. I per a l’acord cal una negociació que desgraciadament no s’està produint.

Segueixo amb el calendari: preparació de les eleccions municipals. Després, primàries obertes a la ciutadania per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. I, finalment, a finals del 2015, Congrés del PSC. Per revisar-ho tot.

Però del que més voldria parlar-vos avui és de la meva preocupació fonamental: les desigualtats creixents i la situació socioeconòmica del nostre país.

La meva gran preocupació: la desigualtat i la situació socioeconòmica de Catalunya

Vull parlar del que més em preocupa com a socialista i com a català: l’enorme augment de les desigualtats i la preocupant situació socioeconòmica de Catalunya.

Pel que fa a l’àmbit social, totes les dades indiquen des de fa temps que la vida dels catalans i les catalanes ha empitjorat significativament des de fa uns anys, les dades ens diuen que les desigualtats, l’atur i la pobresa han crescut molt a casa nostra.

Pel que fa a les dades d’ocupació, cal recordar que, malgrat una lleu millora de les xifres, hi ha 570.214 persones en atur a Catalunya.

Si parlem de pobresa, convé llegir l’Informe Social 2013 sobre Atur, pobresa i desigualtat a Catalunya que va publicar la Fundació Rafael Campalans. Les dades que se’n desprenen són esgarrifoses.

Pel període 2006-2011, i tenint en compte les variables de la Comissió Europea, veiem com a Catalunya hi ha hagut un notable increment, del 7.5% al 21.6%, de la privació material, que és la que impedeix a les persones participar en la societat en què viuen.

A més, la privació material severa ha augmentat del 2.9% al 8.2%, i afecta especialment dos sectors de la població: els que abans de la crisi ja vivien en una situació de pobresa, i els que fins al 2008 eren considerades classe mitjana i que s’han empobrit –els anomenats “nous pobres”-.

Els principals motius són la desocupació i els deutes per habitatge. A això cal sumar que al 2011 el 12.7% de la població catalana manifestava dificultats per mantenir l’habitatge a un temperatura adient, l’anomenada “pobresa energètica” que cada dia és més preocupant no només a casa nostra sinó a molts països del nostre entorn.

Aquestes dades ens porten a afirmar una trista i cruel realitat: el 20.4% dels catalans viu sota el llindar de la pobresa. I aquest percentatge augmenta fins al 26% pels menors de 16 anys, i fins al 25% pels majors de 65 anys que, a més, en molts casos, sustenten membres d’altres generacions mitjançant les seves pensions. El cas de la pobresa en les famílies nombroses (47%) i monoparentals (46%) és encara més dramàtic.

Tot això està passant a casa nostra.

Però totes aquestes dades no es donen per casualitat, sinó que són fruit de determinades polítiques, inspirades per una ideologia determinada.

Per posar un exemple, en un moment en què la prioritat del país hauria de ser la reactivació econòmica i la lluita contra l’atur, el Govern de CIU ha reduït el pressupost del Departament d’Empresa i Ocupació del 2012 al 2014 en un 30%!

Pel que fa al pressupost del Departament de Benestar Social, per al 2014 és de 1.630 milions d’euros, un 16% menys en relació al del 2010, darrer any del Govern d’Entesa.Així, veiem com des del 2012 els programes de suport a les famílies s’han retallat un 70%, els d’ajuda a les persones amb discapacitat un 50%, i el de la dependència un 10%. Les places a residències i centres de dia per a gent gran amb major dependència s’han encarit uns 200 euros al mes.

I, malgrat que el Síndic de Greuges ha informat que a Catalunya hi ha més de 250.000 infants en situació de pobresa, el Govern de CiU va reduir la partida pressupostària destinada a les beques menjador pel curs 2012/13. Així, només 63.650 alumnes disposaven d’ajuts de menjador escolar. Això no pot ser!

Aquestes dades ens demostren que estem davant d’una situació de veritable emergència nacional. No podem tolerar tanta desigualtat.

Si parlem d’economia, avui ja tenim la certesa que la gestió de la crisi a Europa ha estat equivocada i ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. La política econòmica de l’austeritat a ultrança comporta més destrucció d’ocupació i menys demanda interna i, per tant, una feblesa econòmica que allunya encara més la consecució de l’objectiu de reducció del dèficit públic. El portaveu del grup socialista Maurici Lucena ens en parlaria amb major coneixement de causa.

L’austeritat en la despesa per si sola, sense mesures d’acompanyament que incentivin l’activitat en un context d’un país amb forts desequilibris macroeconòmics, que no disposa d’una política monetària pròpia i que té un frau fiscal equivalent al 20% del PIB (40.000M€ a Catalunya/200.000 M€ a Espanya), condueix a un formidable retrocés econòmic i social. I qui se’n salva? Només les persones amb elevats nivells de renda i de riquesa i les grans empreses.

La nostra obsessió és, precisament, posar l’economia al servei de les persones. I no romandre quiets i impotents mentre l’economia desregulada trinxa les possibilitats de felicitat i emancipació de tanta i tanta gent.

Les meves propostes

Vull fixar quatre objectius que considero imprescindibles per millorar la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

  1. Situar l’ocupació com a centre de les nostres polítiques:

L’objectiu fonamental dels socialistes catalans és la creació d’ocupació.

Les condicions necessàries per crear ocupació són: (1) la recuperació de l’accés al crèdit per finançar inversions productives i el consum i la inversió de les famílies; i (2) corregir les desencertades polítiques d’austeritat, recuperant les condicions salarials i laborals i els drets socials.

A més, convindria que el Govern de la Generalitat de Catalunya:

–          Instrumentés una política industrial i una política de R+D+i potents, orientades tant a nous sectors (biotecnologia i biomedicina, cultura i audiovisual) com a sectors madurs però competitius com l’agroalimentari o l’automòbil. En aquest sentit, vull expressar la meva decepció pel Pla Industrial presentat pel president Mas el passat divendres, que és una simple declaració de bones intencions que no va acompanyada de la imprescindible dotació pressupostària.

–          Potenciés energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, creés parcs d’energia i vinculés inversions “urbanes” a les energies sostenibles.

–          Apostés i invertís decididament per nous nínxols d’avantguarda tecnològica com la biomedicina i els desenvolupaments tecnològics associats a les smart cities.

No obstant, és evident que passaran alguns anys fins que siguem capaços de recuperar nivells d’atur com els que teníem abans de la crisi. Durant aquest temps, les prioritats del Govern en l’àmbit laboral haurien de ser:

o   El combat de l’atur de llarga durada. El que afecta a persones majors de 45 anys, a dones, a joves sense estudis i a persones amb discapacitat.

o   Els joves sense feina. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia Juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no només bones paraules.

  1. Renovar l’Estat del benestar:

Els socialistes vàrem contribuir a definir, construir i adaptar l’Estat del Benestar a les circumstàncies que hem anat vivint. I ara volem transformar-lo.Ara toca reconstruir-lo, però preservant-ne els fonaments: una fiscalitat justa, una despesa pública fortament distributiva i la igualtat d’oportunitats.

Un Estat de Benestar renovat i adequat a la nova realitat, on els seus quatre pilars (educació, salut, pensions i dependència) siguin models de qualitat i d’equitat. En el cas de la Salut, per exemple, cal lluitar per reduir les llistes d’espera que han augmentat els darrers anys.

La defensa de l’Estat de Benestar també passa per revisar alguns dels seus elements organitzatius i funcionals, sense renunciar en cap cas al seu paper redistributiu i de garantia de drets.

  1. Reformes socials per lluitar contra les desigualtats i la pobresa:

Per combatre la situació d’emergència nacional de la qual parlava anteriorment, els socialistes catalans apostem per:

–          Impulsar la Renda Garantida Ciutadana com a dret a la garantia d’ingressos. Aquesta Renda seria una prestació i un itinerari d’inserció sociolaboral, tal i com va explicar la portaveu adjunta del Grup socialista, Eva Granados, en un acte organitzat amb motiu de la Setmana de la Dignitat.

–          I mentre no tinguem aquesta Renda Garantida Ciutadana, que els socialistes reclamem des de fa temps, volem una reforma urgent de la Llei de Renda Mínima d’Inserció. I és que a Catalunya hi ha 272.000 llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur; i no ens podem permetre tenir una cobertura de Renda Mínima d’Inserció tan baixa com la que tenim.

  1. Una reforma fiscal potent:

És urgent reequilibrar els comptes públics amb més ingressos i millor despesa a través d’una profunda reforma fiscal. Aquesta reforma hauria de tenir per objectiu desenvolupar un model fiscal més senzill que reparteixi de forma justa les càrregues impositives, perquè veritablement paguin més els que més tenen i que permeti obtenir els ingressos suficients per finançar l’Estat de benestar i un creixement sostenible, en un marc de control racional del dèficit i l’endeutament públics.

Recentment, el Govern del PP ha aprovat un avantprojecte de llei de reforma fiscal, que aplicarà al llarg de 2015 i 2016, i que globalment abaixarà impostos mitjançant la modificació de l’IRPF, l’Impost de Societats, la tributació d’autònoms i l’IVA.

Els socialistes considerem que aquesta reforma fiscal és inadequada per les següents raons:

–          La reforma produirà una baixada de la recaptació pública. Això és negatiu (1) perquè Espanya té actualment uns ingressos públics significativament per sota dels països de l’Àrea Euro. (2) perquè les retallades de la despesa pública des de l’any 2009 han minvat la qualitat i la quantitat dels serveis públics i han reduït la inversió pública, afectant per tant l’Estat del benestar (l’equitat) i el creixement econòmic; i (3) perquè, tal i com ha denunciat la Comissió Europea, la reforma posa en risc el necessari procés de consolidació pressupostària (reducció gradual del dèficit públic), que imposa un 3% de dèficit públic a Espanya per a l’any 2016.

–          El molt inquietant augment de les desigualtats i de la pobresa a Espanya durant els darrers anys aconsella un augment de la tributació a les rendes i als patrimonis més elevats, i aquesta reforma fa justament el contrari.

–          Les classes mitjanes, que han patit molt amb la crisi econòmica, són les menys beneficiades per la reforma fiscal.

–          Per últim, la reforma no planteja un atac frontal al frau fiscal, autèntic forat negre del sistema.

Els socialistes creiem que, en el cas de l’IRPF i de l’Impost de Societats, un plantejament molt més assenyat hagués estat mantenir el nivell de la gran majoria de tipus impositius, (1) eliminant la sobreabundància d’aquells beneficis fiscals (deduccions, exempcions, etc.) que només aprofiten les grans empreses i les persones físiques que disposen de més recursos, i (2) augmentant moderadament els tipus impositius de determinats rendiments del capital.

Addicionalment, per aconseguir reduir l’enorme volum de frau i elusió fiscal, a banda de modificacions legislatives, és imprescindible augmentar els recursos públics destinats a la gestió tributària, que a Espanya representen només el 0,1% del PIB, molt per sota del 0,4% dels països del nostre entorn.

Final

Vull deixar temps per al col·loqui i no sé si ja m’he allargat en excés. I tot això sense parlar d’educació, cultura, qualitat democràtica, sostenibilitat, i de tantes i tantes qüestions rellevants. Ja hi haurà d’altres ocasions per fer-ho.

Crec que Catalunya, Espanya i Europa, tenen futur. Crec que poden proporcionar un marc raonable de felicitat als catalans, espanyols i europeus. Però les coses no cauen del cel. Cal treballar per fer-les realitat.

Ja els he dit que confio també en el futur del PSC. De fet, si no cregués en el PSC potser no seria tan optimista sobre el futur de la nostra societat. Hi ha moltes coses que o les fem nosaltres o no sé qui les farà. Ara mateix no ho sé veure. Estic convençut que Catalunya necessita una esquerra democràtica, reformista, de vocació majoritària i de govern. La que representa el PSC.

Crec que a la societat catalana li convé un PSC fort. Als treballadors i les classes populars els convé un PSC fort. I per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, les nostres formes de fer política han de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat. En el PSC no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent. Però cal garantir també el respecte al que som i al que decidim democràticament entre tots i totes. Aquests són objectius irrenunciables perquè necessitem més PSC, no menys.

A nosaltres ens toca ser fidels al llegat de Joan Reventós, socialista de cap a peus, catalanista insubornable, federalista i europeista convençut. Ell ens va ensenyar que no hi ha fruits que no vinguin de la terra o del treball. I que el partit cal estimar-lo i mantenir-lo unit. La seva memòria i el seu mestratge hauran d’inspirar-nos.

Moltes gràcies.