• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció en el dinar col·loqui amb l’Asociación para el Progreso de la Dirección

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DINAR COL·LOQUI AMB L’ASOCIACIÓN PARA AL PROGRESO DE LA DIRECCIÓN (APD)

11 de febrer de 2015

Vull agrair l’APD l’amable invitació a participar en aquest dinar col·loqui, per donar-me l’oportunitat de compartir amb tots vostès la meva visió sobre la situació de Catalunya i la meva opinió sobre cap on hauríem d’anar.

Si em permeten, centraré bona part de la meva intervenció en aspectes de caire econòmic, tot i que també faré alguna al·lusió al problema polític que centra la vida política del país en els darrers anys. Segurament en el col·loqui posterior tindrem ocasió de parlar-ne.

En tot cas, permetin-me aquesta llicència que suposa parlar poc del que avui es parla molt. Sovint tinc la sensació que a Catalunya estem massa centrats en un sol tema, que també és important però ni molt menys és l’únic important, i que conseqüentment parem molt poca atenció a qüestions que afecten molt Catalunya i el nostre present, el nostre dia a dia, i que són essencials per a dibuixar el nostre futur, que pot estar ple de noves oportunitats i de progrés, o no estar-ho si seguim dedicant gran part de la nostra energia col·lectiva al monotema. I per això els propers anys seran crucials. Per tant, és fonamental parlar d’aquestes altres qüestions cabdals, de l’economia i de les empreses, i és fonamental actuar per no deixar escapar cap oportunitat.

Començaré amb una afirmació per a mi bastant òbvia de la que no se’n parla prou: el principal problema avui a Catalunya és l’atur, l’increment de la pobresa i les desigualtats, i la manca d’oportunitats per a molts ciutadans.

Per tant, Catalunya necessita un govern que posi els cinc sentits en aquestes qüestions. Que prioritzi la recuperació econòmica com a objectiu fonamental de la seva acció; que dediqui la majoria dels seus esforços a generar noves oportunitats de creixement per a les empreses, noves inversions al país i nova ocupació; i que treballi per consolidar canvis en el nostre sistema econòmic i productiu per evitar que ens torni a colpejar una crisi similar a la que hem viscut en els darrers anys. Per això cal potenciar sectors d’activitat econòmica basats en el coneixement, la tecnologia i la innovació.

Per fer-ho possible, en primer lloc, cal estar amatents a tot allò què passa al món i a Europa, i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d’estar preparat per respondre el millor possible aprofitant al màxim les oportunitats que puguin venir d’Europa i evitant els possibles greuges. Per exemple, (1) ¿quina és la valoració del Govern de les excepcionals mesures de política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) posades en marxa pel BCE en relació a l’economia catalana i, en particular, a les entitats financeres amb seu a Catalunya –La Caixa i el Banc Sabadell-? (2) ¿Com creu el Govern que incidirà a Catalunya el pols entre el nou Govern de Grècia i la Comissió Europea i, en general, el debat europeu sobre la renegociació del deute tenint en compte que l’economia catalana està fortament endeutada (amb un deute públic i privat equivalent a més del 300% del PIB català)? (3)¿S’ha preocupat el Govern de com podria afectar a Catalunya el tractat de lliure comerç i inversions (TTIP) que estan negociant la UE i EEUU? (4) ¿Què s’està fent des del govern per respondre a les conseqüències en el sector agroalimentari català del conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia i del bloqueig rus als productes europeus? (5) ¿Què en pensa el Govern de la Generalitat de la intensa caiguda del preu del petroli i de l’auge del shale gas i el shale oil extrets mitjançant tècniques de fractura hidràulica (fracking) en el context d’un país –Catalunya- que té una fortíssima dependència energètica? (6) ¿Què cal fer en el nostre país per aprofitar al màxim el Pla Juncker?

En segon lloc, cal tenir clar que tot i que les xifres macroeconòmiques afortunadament estan millorant, la majoria de ciutadans encara no ha percebut en el seu benestar ni en la seva butxaca aquestes millores. Si no hi ha sotracs imprevistos (i penso particularment en la situació de Grècia), l’economia catalana podria créixer per sobre del 2,5% en termes reals enguany. Però, des del meu punt de vista, és crucial que siguem capaços de fer que la gent noti que es generen llocs de treball i es recupera el seu poder adquisitiu per consolidar les bases de la recuperació econòmica. [Catalunya creix 1,2%, Espanya 1,4%]

En aquest sentit, la creació d’ocupació i la reducció de l’atur són fonamentals: calen decidides polítiques actives d’ocupació fins que arribin a representar el 0,5% del PIB, és a dir, fins a situar-nos en la mitjana europea (actualment no arriba a casa nostra al 0,2%). La lluita contra l’atur és essencial, especialment, l’atur de llarga durada i que afecta persones més grans de 45 anys, i aquell que afecta els més joves. Ens calen plans de xoc específics per fer-hi front, perquè ni com a societat ni com a economia ens podem permetre perdre tot aquest talent.

Fa unes setmanes es publicava el nou índex de competitivitat regional europeu (RCI) que en la seva edició del 2013 situa Catalunya en la posició 153, perdent 47 llocs en relació a l’anterior anàlisi (2010). És l’economia regional que major retrocés pateix i això és molt preocupant. Dos dels principals motius del descens són els índex de l’atur i els elements d’innovació en la nostra economia. Del primer n’he parlat, del segon val a dir que és cert que Catalunya té en alguns aspectes una recerca d’excel·lència i publiquem a les millors revistes científiques del món però no hem assolit un sistema d’innovació que permeti aprofitar de manera eficient el coneixement generat a través de la recerca per millorar la competitivitat del teixit empresarial, i aquí tenim un gran repte que abordar amb els diversos agents: universitats, centres de recerca, centres tecnològics i el sector empresarial. Per exemple, vàrem signar l’any 2008 el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació amb tots els agents socials i econòmics, i avui no es compleix aquest acord, en els darrers 4 anys el Govern de la Generalitat ha reduït les partides pressupostàries associades a la R+D+i un 30%. Un greu error, retrocedir en suport a la innovació i el coneixement.

També són imprescindibles polítiques públiques molt més contundents contra la pobresa i les desigualtats. Com encertadament ha subratllat recentment el president dels EEUU Barack Obama, la lluita contra les desigualtats serà un dels principals reptes dels països avançats durant els propers lustres. A Espanya i a Catalunya, la reducció de l’atur és una condició sine qua non per disminuir la pobresa i les desigualtats, però també és imprescindible una profunda reforma fiscal que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, aconsegueixi incrementar els ingressos públics (que a Espanya són dels més baixos de la UE en relació al PIB), alhora que incrementi la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els abundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només per a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa. I reforçar de veritat la lluita contra el frau fiscal amb reformes legislatives però també augmentant els recursos destinats a la gestió tributària -Espanya només hi dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE, el 0,5%-.

Voldria fer, aquí un breu incís respecte els pressupostos de la Generalitat del 2015 que el Govern de CIU (i amb el suport d’ERC) ens han presentat i que em semblen profundament insatisfactoris: per exemple, des de 2010 acumulen retallades en l’Estat del benestar (salut, educació i polítiques socials) superiors al 20% en termes reals i redueixen les polítiques de suport a l’economia, ja sigui en l’àmbit de la indústria o la innovació. En aquest darrer àmbit, la retallada és del 90%, hem passat de dedicar al 2010 199M€ a dedicar-ne enguany 21M€.

Així mateix, ens presenten uns pressupostos que no pal·lien l’emergència social provocada per l’austeritat i la crisi, alhora que tampoc dediquen recursos al rellançament de l’economia. Es fa difícil, amb aquestes dades, veure quines són les prioritats del Govern, més enllà de generar estructures d’Estat, mentre l’estat de les nostres estructures és avui més que deficient.

Menció a part mereix el fet insòlit que les xifres d’ingressos dels pressupostos presentats al Parlament de Catalunya són significativament diferents respecte la informació remesa al Ministeri d’Hisenda i a la Comissió Europea. En concret, 2.183 milions d’euros d’ingressos que a Catalunya es presenten com a deute de l’Estat que es pagarà el 2015 desapareixen en el Pla Econòmic Financer enviat a Madrid mutant en 1.430M€ de concessions administratives, 58M€ per compensació de l’impost sobre dipòsits d’entitats financeres i 167M€ de privatitzacions addicionals a les previstes. En tot cas, més enllà del gravíssim menysteniment al Parlament de Catalunya i als ciutadans que aquest fet representa, l’economia catalana no es pot permetre un govern poc rigorós i poc seriós que juga l fet i a amagar amb un volum de fons equivalent al 10% dels ingressos públics de la Generalitat o a l’1% del PIB anual de Catalunya.

En tercer lloc, cal fer una aposta decidida per la indústria a Catalunya sense oblidar, és clar, el foment d’empreses agroalimentàries i de serveis. Catalunya té un fecund passat industrial i no podem renunciar-hi. En el futur el sector industrial ha de continuar tenint un pes important a l’economia catalana. Cal dotar-lo de capacitat per competir en condicions d’avantatge en els mercats internacionals. Això implica una aposta decidida per la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+i) tant en nous sectors, com poden ser la biotecnologia com la biomedicina, la cultura i l’audiovisual, com en sectors madurs, com, per exemple, l’agroalimentari o l’automòbil.

Ens cal un sector empresarial capaç de competir amb les empreses de referència mundial, i això implica competir en valor afegit i en qualitat, no competir en costos com en el passat. Per tant, és moment de recuperar i augmentar els nivells d‘inversió en R+D+i. Tant la realitzada des del Govern de la Generalitat de Catalunya, que com ja he assenyalat ha patit fortíssimes retallades en els darrers anys, com la realitzada mitjançant la col·laboració público-privada. I també serà essencial recuperar les mesures d’estímul a la inversió empresarial en general i que el Govern de la Generalitat posi en marxa d’una vegada per totes, tal i com es va comprometre a fer, el Pacte Més Indústria (signat pel govern, patronal, sindicats, universitats i col·legis professionals el 2012 i que incloïa 138 mesures) i, en concret, aquells acords relacionats amb:

– la priorització per part de la Generalitat de les seves línies creditícies i inversores en el foment de l’activitat productiva per aportar liquiditat a les empreses.

– els incentius públics per a la transferència de coneixement entre centres tecnològics i empreses; l’impuls del sector púbic com a tractor d’innovació empresarial; i la creació de mecanismes per a afavorir el mecenatge privat d’activitats de R+D+i

– el suport públic i l’acompanyament a la internacionalització de les empreses catalanes

En quart lloc, cal incrementar el suport a les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional, especialment si tenim en compte que el nostre és un país amb un pes relatiu molt important de PIMES i microPIMES, que també són generadores de riquesa i de llocs de treball. En aquest sentit, caldria repensar el paper de l’Institut Català de Finances (ICF) com a banc públic català per donar suport sobretot a les PIMES catalanes, contribuint a trencar el cercle viciós causat per les severes restriccions de crèdit.

I, en relació als problemes de liquiditat de moltes empreses, que sovint esdevenen problemes de solvència letals, és urgent, també, afrontar el problema de la morositat i ser estrictes en el compliment de la llei tant entre el sector públic, com entre públic i privat. Cal afrontar els canvis en el sistema que siguin necessaris per evitar que les dificultats econòmiques de les administracions públiques les acabi patint el sector productiu.

En aquest sentit, crec que és peremptòria una revisió del sistema de finançament autonòmic que, a més de consagrar nous principis com l’ordinalitat o una autèntica corresponsabilitat fiscal, permetés eixugar una part del deute de les Comunitats Autònomes, que seria assumit pel Govern espanyol mitjançant una quitança del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat en els darrers anys. Recentment, el Govern espanyol ha donat un primer pas en aquesta direcció que cal celebrar, però és insuficient.

En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però amb la conjuntura econòmica actual el marge fiscal del Govern espanyol és tan estret que això no sembla possible

Aquesta quitança equivaldria, doncs, a aquest increment de recursos que ara no es pot produir i, així, totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada, rebaixarien encara més la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute i, de pas, es corregiria parcialment la gran injustícia que en els darrers anys ha representat la molt desequilibrada distribució dels objectius de dèficit públic entre l’Administració central i les CCAA en perjudici d’aquestes.

D’altra banda, és imprescindible que el nostre sistema productiu aprofiti al màxim tot el talent del que Catalunya disposa. És altament ineficient la fuita de talent que en els darrers anys s’està produint a casa nostra, perquè invertim com a societat en la creació d’un talent – a través d’un sistema educatiu i universitari de qualitat – que després es desenvolupa fora per la nostra incapacitat de retenir-lo. Per tant, cal promoure plans per evitar l’emigració obligatòria de milers de joves i per afavorir el retorn dels que ja han marxat.

En sisè lloc, cal plantejar de manera seriosa l’impuls de la transició energètica verda, incorporant criteris ecològics i de sostenibilitat en les polítiques públiques, alhora que es potencien energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, i es fomenta la creació de parcs d’energia i la vinculació de les inversions urbanes a les energies renovables.

Aquestes són, a grans trets, les propostes dels socialistes de Catalunya per al futur econòmic del nostre país. Les que marcaran el nostre programa electoral per a les noves eleccions anticipades del proper mes de setembre.

Un avançament electoral del que, com sabran, no compartim la necessitat de fer-lo perquè afegeix incertesa política i vuit mesos d’interinitat al ja convuls panorama polític català. I avui Catalunya necessita estabilitat política i institucional, i un compromís ferm del govern amb l’estímul econòmic i el suport a les empreses. Un govern que tingui el cap en allò que és essencial, que elabori i desplegui uns pressupostos rigorosos i que no amplifiqui qüestions que poden fer mal a la nostra economia. I que sigui capaç, per exemple, de reaccionar a dades tan preocupants com la caiguda de la inversió estrangera a Catalunya durant els primers 9 mesos del 2014.

Catalunya necessita un govern centrat en allò imprescindible i urgent: la situació econòmica i social, alhora que disposat a resoldre el principal problema polític que tenim: l’encaix de Catalunya a Espanya a través de l’única via possible: el diàleg, la negociació i el pacte.

Respecte aquesta qüestió i el full de ruta (per dir-ho d’alguna manera perquè encara no en coneixem molts aspectes substantius) marcat per CiU i ERC, voldria fer alguns apunts breus i, com els deia, si volen en podem parlar més després:

a) Crec que el full de ruta Mas-Junqueras no serveix per res més que per amagar els fracassos de Mas (pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat, consulta vinculant el 9N i llista conjunta per a unes eleccions de caràcter plebiscitari).

b) Unes eleccions autonòmiques no són un referèndum sobre la independència.

c) Volen aconseguir una majoria absoluta independentista al Parlament que ja tenen i volen fer una declaració de sobirania al Parlament que ja van fer a principis de 2013 i que el TC va anul·lar.

Per tant, tinc la convicció que el President Mas, CiU i ERC van llençant propostes i van fent fugides endavant que no ens porten enlloc i que únicament serveixen per embolicar la troca, per fer un soroll constant que no aporta cap solució al problema i que, a més, allunya dels focus qüestions essencials avui a Catalunya, com l’atur, les rampants desigualtats o la consolidació de la incipient recuperació econòmica.

Davant d’això, els socialistes proposem, com els deia, que l’única sortida és el diàleg, la negociació i el pacte. I, en concret, proposem una reforma federal de la Constitució, un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser votat per tots.

Per fer-ho necessitem uns governs diferents a Catalunya i a Espanya. Espero que els tindrem ben aviat.

Moltes gràcies.

 

Anuncis

Intervenció en el Consell Nacional del PSC

Discurs del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, davant del Consell Nacional del PSC

Dissabte 24 de gener de 2015

Bon dia companyes i companys,

Hi ha tantes coses sobre les que hauríem de debatre que es fa difícil tirar-les i fins i tot saber per on començar. Fets tant importants com els atemptats de París, pel que suposen de menyspreu a la vida i les llibertats, pel que suposen de recordatori de la greu ferida causada pels països occidentals a l’Orient Mitjà, ens haurien de moure a una reflexió molt profunda. Jo no sé per què encara Aznar s’atreveix a sortir a dir el que s’hauria de fer: perquè aquells que van portar la guerra allà dient que portaven la pau, no han portat la pau allà i en canvi ens han portat la guerra aquí. Qüestions tan importants com les eleccions a Grècia que se celebraran demà i les seves conseqüències. Un debat que hauríem de fer sobre les mesures de la UE, un pla que hem saludat en la mesura que pot ajudar a revitalitzar les economies però que no és el que nosaltres sempre hem demanat, una veritable mutualització del deute que implicaria avançar cap a l’Europa federal que volem.

Fa molt de temps em vaig comprometre amb la diputada Eva Granados a que sempre començaria igual les meves intervencions, dient que el principal problema del nostre país és l’atur i l’increment de les desigualtats, la precarietat i la pobresa. I si alguna cosa ens ha de definir i obsessionar als socialistes és una aferrissada batalla per la igualtat. En aquest sentit vull cridar-vos l’atenció per l’aparició del Segon Informe Social de la Fundació Rafael Campalans. Gràcies al president Montilla, nou president de la Fundació, per donar l’impuls a aquest Segon Informe Social. L’heu de llegir, conèixer i complementar. Cada dia tenim exemples més colpidors de la situació social en tots els terrenys. L’altre dia vaig estar a Mataró i a part de veure’ns amb els companys del partit vaig fer una visita a l’Hospital de Mataró, al Consorci Sanitari del Maresme. I em van dir que fa anys que al pressupost de l’hospital la partida pel fons d’amortització és zero, el que vol dir que quan calgui canviar els aparells o reparar-los aquell hospital no ho podrà fer. Parlant amb el comitè d’empresa de l’Hospital de Mataró m’explicaven la diferència entre que els talls d’un TAC siguin de 3 mm. o d’1 mm. Que pot ser la diferència entre la vida i la mort, d’això estem parlant. I que consti que no estic criticant un govern, estic criticant unes prioritats i una societat que potser encara no és prou conscient que s’està jugant el present i el futur amb opcions de vegades molt equivocades.

També vam veure’ns amb la gent de la Creu Roja que és avui probablement primera organització no governamental dedicada a temes de pobresa, i que ens expliquen dades esfereïdores. L’any passat 18.000 tones d’aliments repartits directament per la Creu Roja. Un exemple, a Igualada 300 nens reben suport alimentari de la Creu Roja, i només hi ha 20 beques menjador em diu Eva Granados. D’això estem parlant. I se’n hauria de parlar més. De l’Informe Social de la Fundació Rafael Campalans 2014 us dono només cinc dades:

  • A Catalunya hi ha 756.500 persones en atur, el 19,8% de la població activa
  • Tenim tres milions de persones amb feina, però tot i així més de mig milió d’aquests treballadors estan en risc de pobresa
  • La taxa d’activitat i la taxa d’ocupació dels homes continua sent deu punts més alta que la de les dones
  • La pobresa infantil se situa a Catalunya 11 punts per sobre la mitjana europea, i això ens parla de pobresa de les famílies que es projecta sobre els que no poden fer-hi res, els nens i nenes
  • Unes 320.000 famílies catalanes declaren que no poden mantenir el seu habitatge a la temperatura adequada, que passen fred.

He volgut començar per aquí no només per complir el compromís de situar l’agenda social en el primer punt sinó perquè la gravetat dels problemes als que ens enfrontem és molt profunda. Estem parlant d’un país, el nostre, pròsper, que s’ha incorporat a la UE. És un dels primers països del món en què persisteixen i s’incrementen desigualtats d’aquest calibre. Si la política perd de vista aquesta realitat perd absolutament el sentit.

Hi ha molta gent preocupada per les enquestes i la ràbia social que expressen, ens hauria de preocupar que és una ràbia plenament justificada. Ens diu tothom: davant una situació com aquesta hi ha tres aliats o pal·liatius: la família, els ajuntaments –els que no s’amaguen, els que no es poden amagar-, el tercer són les ONGs, les entitats del tercer sector i solidàries. La gent de Creu Roja ens explicava que dins els programes que estan fent van acordar amb alguns supermercats distribuir una espècie de tarja de crèdit perquè la gent pugui comprar directament els aliments. El primer dia va caure el sistema informàtic i en un supermercat va passar una cosa que demostra que l’esperança és ben viva: les caixeres decideixen elles avançar els diners. Caixeres de supermercat, que tenen el salari que tenen, van decidir que no li deien a la gent que tornessin un altre dia: això ens ha de moure a la reflexió, a l’acció i també a la ràbia i a la indignació si convé. Si algun sentit té aquest partit és lluitar contra la justícia social, i mentre es produeixin injustícies d’aquest tipus en aquest país parlar d’altres coses fa enrojolar. Però hem de parlar també d’altres coses.

La situació política catalana

Hem de fer un esforç tots plegats de sinceritat, de dir a les coses com són i com les veiem. Nosaltres no tenim, crec, vocació d’il·luminats, no som una gent que pensi que estem en possessió de la veritat absoluta, ni que la resta estan equivocats en tot, però hi ha coses que són veritat i s’han de dir! La veritat és poc dita i escoltada en el nostre país.

Primera veritat: hem perdut quatre anys miserablement, quina nova competència, recurs o projecte s’ha produït a Catalunya en aquests quatre anys? Cap. Hem viscut una successió de fracassos d’un Govern, el seu president i la seva estratègia, sempre emmascarada de fugides endavant. Van començar dient que volien un pacte fiscal, i la reivindicació va durar 24 hores; després una consulta que ens havia de garantir un accés ràpid al paradís, i tampoc va anar així; després es volia una llista conjunta CiU-ERC per intentar convertir unes eleccions en plebiscitàries… Les coses no els surten bé i no per casualitat, no perquè el president Mas no sigui un bon gestor, sinó perquè la seva estratègia és absolutament equivocada.

Lamentablement davant cada nou fracàs, es produeix una nova fugida endavant. I ara tenim un nou full de ruta que, per ser moderat, diré que és fantasiós, il·lusori. Sembla que a més no està acordat: molta reunió, cimeres a Palau, whatsapps que venen i van, cares de pomes agres.. aquest full de ruta és més un “kleenex” que un full de ruta. Primer, eleccions el 27 de setembre. I cal seguir dient la veritat: unes eleccions no poden substituir un referèndum. Blanc no és negre, ou no és castanya, eleccions no són referèndum. S’esveren molt quan ho diem, però algú ho ha de dir. No es pot substituir un referèndum per unes eleccions.

Per cert, tot aquest enrenou d’aquest darrer any era el dret a decidir, ha desaparegut, i mira que havia de marcar un gran tombant. Hi havia un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ja no el tornen a reunir. Es va crear una Comissió d’Estudi al Parlament que no ha estat cridada a establir les seves conclusions… Això del dret a decidir es va utilitzar com un espantall, en castellà engañabobos… Nosaltres hem patit una divisió interna per això… I que consti que nosaltres volem decidir una nova relació amb Espanya i que tenim un camí per fer-ho a través d’una reforma constitucional. Però els que feien del dret a decidir el nord i guia de la política catalana ja l’han abandonat i ens haurien d’explicar per què hi han renunciat. Potser perquè no s’atreveixen a dir que la consulta només pot ser legal i acordada, com hem dit sempre els socialistes.

Ara ens diuen que el primer que farem és una declaració de sobirania, però no en vam fer una el gener de 2013? Que no sabem com va acabar? Sembla que ara en farem una altra. Després parlen d’elaborar un eventual text constitucional, sí tal com sona “una eventual Constitució”, després diuen que faran uns quants actes de sobirania i alguna estructura d’estat. I finalment un dubte: o referèndum i eleccions o eleccions i referèndum. Unes noves eleccions anticipades… Estem en una nòria que gira, hi ha dies que més ràpid i dies que més lent, però la nòria sempre està al mateix lloc, no es mou.

He començat parlant dels greus problemes socials del nostre país. Nosaltres no tenim cap por a les estructures d’estat, però potser que ens comencem a mirar l’estat de les estructures. Potser abans d’obrir una oficina a Viena ampliem l’horari del servei d’hemodinàmica de l’Hospital de Tarragona, és un problema de prioritats i voluntat política. I per molt que s’enfadin ho seguirem dient. Perquè tot plegat és un cuento chino, i li hem de dir a la gent amb tot el respecte. Hi ha molta gent que havia vist en aquest procés una palanca de canvi, la forma de construir un país millor, i no ens han de veure com adversaris, som uns aliats. Però tenim la obligació precisament per això d’assenyalar els enganys, ja n’hi ha prou de frustracions.

En Mas va proposar 23 punts que s’havien de negociar amb el Govern d’Espanya, els ha abandonat, també ha renunciat a renegociar el model de finançament. Estem on érem però una mica pitjor, més desanimats, més escèptics, hem perdut forces i energies que aplicades de forma sensata haurien donat un altre resultat.

Si no s’havien de convocar eleccions ara, per què no esperar al final de la legislatura, a un canvi de correlació de forces a nivell de l’Estat? No hi ha resposta. Però segueixen tenint capacitat per capgirar les coses, ara volen una administració electoral i ens acusen als socialistes d’estar-hi en contra. No és veritat. Els socialistes volem una llei electoral amb tots els ets i uts, però no volem que a la gent se l’enganyi. I ara diuen que és molt complicada de fer, però volen fer una Constitució en 10 mesos, per fer la llei electoral en tenim 6, i no seria eventual.

Ara recordo, veig Raimon Obiols aquí, que utilitzava una expressió fa molt de temps quan acusava alguns polítics de venedors de safrà, que era la gent que venia fum. Doncs, el 27 de setembre: fum, fum, fum, ho sap tothom. Però nosaltres tenim la obligació de dir la veritat, el que veiem, el que pensem, amb un somriure, sense posar cara de pomes agres. Prou enganys.

Un altre engany d’aquesta setmana mateix: s’està aprovant al Parlament un Pressupost, i un diari ens descobreix que el que s’està votant no són les xifres que s’han enviat al Ministeri d’Hisenda, hi ha una petita discrepància de 2.183M€. Què vol dir? Que li tenim més respecte al Montoro que al Parlament de Catalunya? Que no ens atrevim a enganyar al Montoro i podem enganyar els catalans? Això vol dir?

Per tant, prou, seguirem treballant en aquests mesos que diuen que queden perquè jo tampoc apostaria que hi haurà eleccions el 27 de setembre per si de cas. Però sembla que s’ha aclarit una mica el calendari. I això implica unes certes prioritats que hem d’afrontar i hem d’afrontar posant tota la carn a la graella.

Eleccions municipals

Avui aprovarem 104 caps de llista a les eleccions municipals; hem de preparar les millors candidatures i presentar-les. Ahir vaig ser a Sant Pere de Ribes, amb Abigail Garrido, magnífica candidata, gent que parla d’allò que realment importa, d’ajudar a que la gent pugui viure millor.

Les eleccions municipals són un moment molt important no només per elles mateixes, ho són també per obrir el partit, per anar a buscar la gent que creiem que hauria d’estar amb nosaltres, que ens sentiríem honorats si estiguessin amb nosaltres, perquè és gent que aporta, que té idees, que està compromesa…. Us demano: no és només un problema de fer llistes, de guanyar les eleccions, també ho és d’aprofitar la connexió estretíssima entre eleccions municipals, la realitat ciutadana i associativa perquè el partit s’obri, s’ampliï, es renovi, es transformi i canviï. No hi ha millor aportació a la victòria electoral que demostrar que el PSC no es considera una cosa acabada, tancada i ja decidida del tot. Nosaltres som i serem sempre un projecte en construcció, un projecte de suma, d’agregació, un instrument al servei de les classes populars.

El PSC no és que hagi d’obrir les portes, és que no n’hauria de tenir. Hauríem d’utilitzar cada cop més l’expressió Socialistes de Catalunya, més que Partit dels Socialistes de Catalunya, perquè volem posar èmfasi en la importància de la gent, en la importància de les persones, no en la del partit com a organització que és només un instrument. Volem que tots els socialistes de Catalunya que són moltíssims sàpiguen que si ho volen el PSC és casa seva, que poden venir a fer el que els hi plagui amb nosaltres i que volem fer-ho amb ells allà on calgui, també en la pròpia acció social.

És una situació excepcional i haurem de fer coses excepcionals. I avui un demanem l’autorització de convidar a les reunions de l’Executiva a en Josep Masdeu, que és secretari de Política Municipal de la Federació del Camp de Tarragona i a en Roman Ruiz que és el primer secretari del Vallès Oriental. Creiem que ens convé enfortir el paper de l’Executiva en la dinamització de les eleccions municipals i per això volem enfortir-la.

Primàries

Les farem el 26 de juliol, revisarem el reglament a la llum de l’experiència que hem anat tenint, però us demano ens oblidem del tema fins el 24 maig. Tenim un primer secretari que ja ha dit que s’hi presentarà, si convé també a les de l’any vinent que ja diuen que n’hi haurà unes altres… Que ningú no passi ànsia: mentre jo hi sigui la bandera s’aixecarà cada dia, i quan haguem de fer la tria ja la farem. Això que us comento convindria que el nostre partit germà també ho practiqués. Tenim un secretari general elegit pel vot dels militants, bona relació amb el PSC, que està demostrant que hi ha una esperança a Espanya del canvi polític, que té i tindrà tot el nostre suport.

Eleccions al Parlament

La campanya començarà el dia de la Diada, anunciar-ho amb tant de temps ens fa córrer el risc, de fet crec que ja hi som, de convertir els 9 mesos en una campanya electoral. En un país amb tantes eleccions, si a més les campanyes duren 9 mesos… Qui s’ocupa del Govern? Desastre absolut.

Però en fi, això ens dona un temps, un temps per construir una alternativa programàtica i social. Per cercar complicitats. Per això feia tant d’èmfasi quan parlava de les municipals en l’oportunitat d’eixamplar el nostre espai tot el que puguem. Les eleccions municipals les hem d’abordar amb l’esperit unitari que sempre ha caracteritzat al PSC. El PSC vol que hi hagi el màxim nombre de candidatures socialistes i progressistes. Vol governs d’esquerres i això vol dir, si se’m permet l’expressió, sortir a lligar. Tothom que vulgui treballar pel seu poble i que vol que hi hagi una alternativa progressista en el seu municipi ha de trobar en el PSC una interlocució, una disposició, unes ganes. Hem de sortir a lligar, i lligarem.

És important que l’esperit unitari del partit, de suma, de col·laboració, es manifesti sempre, i això té a veure amb els noms de les candidatures, de les coalicions que es puguin establir. Jo només us demano una cosa: no perdem el sentit comú, el seny, la intel·ligència. Les eleccions municipals tenen derivades, en els consells comarcals, en les diputacions, per tant, que totes aquestes operacions de suma, siguin a ser possible també de multiplicació.

Hem de cercar complicitats. Nosaltres volem construir l’alternativa, els amics d’ERC sembla que hi hagin renunciat amb la seva relació amb Convergència; no sembla que vulguin substituir CiU, nosaltres sí, volem construir una etapa nova, amb un nou govern, amb nou president, una nova estratègia, un nou contingut. Fixant objectius viables:

  1. Rellançar economia i crear ocupació
  2. Protegir l’Estat del Benestar
  3. Regenerar la democràcia
  4. Cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar

Perquè sense acord no passarà, només podem fer-ho per aquesta via, no hi ha dreceres, ho hem pogut comprovar el 9 de novembre. Per tant nosaltres, quan proposarem el nostre projecte de reforma constitucional també li hem de dir a la gent que té un sentit per la pròpia reforma de l’Estat, que ens convé a tots els espanyols, si volem assumir noves cotes de progrés i igualtat.

Eleccions general

No conec personalment el president Rajoy, però si no m’equivoco ell anirà a les eleccions al darrer moment possible, quan no li quedi més remei. Ens podem trobar que les generals siguin al febrer del 2016, tant tard com pugui, però l’objectiu és el mateix: hem de proporcionar una alternativa al PP a partir d’una victòria socialista per reformar l’Estat i capgirar les polítiques econòmiques i socials.

Desde Cataluña los socialistas catalanes queremos contribuir a ese cambio en España, un cambio necesario por higiene democrática.

Acaba de salir de la cárcel el tercer tesorero del PP, y dice que efectivamente el PP tenia una caja B, con una sinceridad tremenda: “si fuera mía, me la habría llevado”. Uno tiende a creérselo. Y además nos dice que Rajoy lo sabia. Le pedimos al presidente del Gobierno que por dignidad democrática explique lo que no ha querido explicar hasta ahora y que por dignidad democratica lo haga donde toca, en sede parlamentaria, en el Congreso de los Diputados, donde se le pueda preguntar y no en una pantalla de plasma en una rueda de prensa sin preguntas.

Mariano Rajoy le dio a Bárcenas un consejo: “sé fuerte”. Yo se lo devolvería, “Mariano, sé fuerte y explica la verdad”.

El PP nos está poniendo las cosas relativamente fáciles, porque en momentos de dificultad sacan su verdad, por eso necesitan que vuelva José María Aznar a insuflar ánimos. Preguntó “pero dónde vais, queréis ganar las elecciones?” una pregunta muy terrible a un partido que gobierna con mayoría absoluta. Fallo típico de quien nos dice sin querer lo que quiere de verdad. Quieren volver atrás, quieren volver al año 96 y nosotros no les vamos a dejar. Y Rajoy atrapado entre Bárcenas y Aznar difícilmente puede ser quien saque a España de la crisis, quien haga progresar al país y quien nos ayude a resolver un problema que existe entre Cataluña y España a través del dialogo la negociación y el pacto.

Congrés obert del PSC

El nostre partit ha de treure forces d’on sigui per abordar una crisi molt profunda que hi ha al nostre país: una crisi democràtica, econòmica, social, nacional… No podrem ser un bon instrument per resoldre-la si no ens transformem i demostrem que estem a l’alçada de les circumstàncies. Qui no arrisca no pisca. I al PSC li ha arribat l’hora d’arriscar, d’afrontar processos electorals i la seva renovació interna tot a l’hora. Si la gent ens veu amb ganes d’obrir-nos, de renovar-nos i transformar-nos, la gent podrà confiar en nosaltres. No podem deixar de banda la feina de reconstruir el nostre projecte polític.

Per això hem llançat la iniciativa de fer un Congrés obert. Les nostres circumstància són de tot menys normals. Si volem fer un bon congrés hem de començar amb més temps que de costum i fer-ho de tal manera que totes aquelles persones que vulguin aportar coses encara que sigui per assenyalar errors, són benvingudes, és un favor que ens fan, són persones que en el fons ens aprecien el suficient per assenyalar-nos una mancança o una possibilitat que no havíem vist i fer-nos així més forts, eficaços i atractius.

Volem demanar ajuda, col·laboració, volem convidar al retrobament, ens volem organitzar bé per plantar cara a un sistema injust, perquè volem canviar les coses.

És molt important comptar amb la gent. Recordeu l’eslògan del nostre Congrés d’Unitat? ‘Unitat socialista ,força del poble’, jo ara us dic sque ense la força del poble no hi haurà projecte socialista. Hem d’acceptar les crítiques i aportacions i això s’ha d’organitzar a nivell local, sectorial, nacional… hem estat sempre un partit de suma.

El nostre partit té un capital polític de suma… Fa temps parlant amb Raimon Obiols em va dir, no hem fet res per recordar la figura de Joan Cornudella. Va ser diputat nostre, va ser un home que va ser secretari general d’Estat Català, fundador de Front Nacional de Catalunya, resistent antifranquista durant 40 anys i va mantenir flama de la reivindicació independentista des de l’esquerra i el socialisme, un socialisme que volia autogestionari.

Quan va arribar el moment decisiu de la unitat socialista, Cornudella va renunciar a seguir liderant el seu partit perquè volia un gran partit socialista de Catalunya. També li van dir botifler, per cert, per optar per la unitat socialista.

Va fer una conferència al Col·legi d’Advocats per explicar la seva opció, i el diari Avui la va publicar sencera en dues pàgines, perquè veieu la importància que tenia aquesta persona, la seva trajectòria i la seva opció.

Us parlava del PSC com a suma, sempre, fins i tot en moments complicats, jo us demano que no perdem mai aquesta dimensió del partit com a instrument, com a plataforma de suma i palanca de transformació i canvi social que requereix de la força de la ciutadania per ser útils i aconseguir canviar les coses.

No hi haurà millor manera de preparar les eleccions que dir-li a la gent: som conscients dels nostres errors, de les coses que ens manquen, de la necessitat d’obrir-nos a tota aquella gent que ho vulgui. No només als que es vulguin afegir, als que vulguin participar, encara que no vulguin ingressar al partit, si volen parlar amb nosaltres, si volen col·laborar amb nosaltres han de poder fer-ho sense restriccions. Per la causa del socialisme, per la causa de Catalunya, el PSC vol escoltar i parlar amb tothom que vulgui. I per això hem de fer un congrés obert.

A nivell nacional ho farem en un acte el dia 7, serà un petit símbol. Obrir-nos vol dir anar a Sant Pere de Ribes, i parlar amb els qui no són del PSC però que són progressistes i de vegades ens han votat, convidar-los per escoltar-los, i si en alguns llocs la gent que vol parlar es vol organitzar i fer una associació ciutadana, reconèixer la seva realitat.

I després haurem de fer una segona fase del Congrés, la formal, que no serà la mateixa. Serem més, tindrem millors idees, perquè ens haurem compromès tant al diàleg amb tanta gent que potser no són del PSC ,que al Congrés haurem de decidir com els associem a la causa del socialisme i de la llibertat de Catalunya, i haurem de demostrar que nosaltres enlloc de ser una frontera som una passarel·la, una avinguda el més àmplia possible

Recuperem el sentit de la creació del partit i el millor de la seva tradició.

Coses que hem de parlar en el Congrés:

  1. Substituir les polítiques d’austeritat
  2. Impulsar un programa de rescat social
  3. Defensar l’Estat del Benestar
  4. Defensar l’escola pública i la cultura
  5. Defensar la sanitat pública, perquè estem arribant al punt de no retorn de desballestament, i això s’ha d’aturar d’immediat
  6. Hem de parlar de sostenibilitat, de la responsabilitat, de la idea de comunitat, que estem en contra del malbaratament, de l’egoisme, del consumisme, que som un projecte polític que portador dels valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. Un projecte de canvi social.
  7. Per un gir europeista per l’Europa dels ciutadans
  8. Revitalitzar la democràcia
  9. Administració transparent, corrupció zero
  10. Un nou acord amb la resta d’Espanya

Els debats no es produeixen aïllats de la realitat ni en abstracte. No hi ha millor laboratori d’idees que la pròpia societat i la pràctica social. Les lluites que s’estan produint per recuperar allò que els socialistes vam contribuir a construir en forma d’Estat del Benestar són les nostres lluites, hem de ser-hi presents.

Hem d’estrènyer els nostres llaços amb els sindicats i el moviment associatiu progressista, hem de millorar la nostra relació en els altres partits d’esquerres, perquè caldrà fer una aliança en favor de les polítiques socials i caldrà anar preparant la futura entesa catalana pel canvi que faci possible un govern d’esquerres a Catalunya. I aquest esforç ha de començar ara.

Les idees, les complicitats i la suma s’ha de produir des de la base, perquè no ens torni a passar el que ens va passar amb el tripartit; defensem el que vam fer, defensem la seva gestió, però reconeguem que va ser una aliança entre partits, entre les cúpules dels partits, entre els diputats; nosaltres no volem això ara, perquè si volem transformar les coses s’ha de forjar l’acord des de la base, hi ha d’haver una base social que obligui a ser fidel a un programa i a ser fidel als objectius de transformació social. Les victòries electorals arribaran si s’han treballat abans.

Estic convençut que hi ha una majoria social del nostre país que comparteix amb nosaltres valors i objectius; molts no ens voten ara o potser no ens han votat mai, però són una majoria els que volem societat plenament democràtica i respectuosa de totes les idees, som majoria els que volem defensar la identitat nacional de Catalunya i el seu autogovern, som majoria els que volem una economia al servei de les persones, som majoria els que volem la sostenibilitat, el dret al paisatge, el gaudi del medi ambient i preservar-lo per a les generacions futures, som majoria els que volem un sistema d’escola pública potent, som majoria els que volem un sistema de salut pública que funcioni.

Jo us demano que aquesta majoria social que existeix és es pugui anar articulant a través del PSC però també a través d’altres en una majoria política capaç de capgirar de forma definitiva una orientació política, econòmica i social molt perjudicial pels interessos dels catalans.

Moltes gràcies.

Catalunya 2015. El canvi que necessitem

“CATALUNYA 2015. EL CANVI QUE NECESSITEM”
Drassanes de Barcelona, 10.12.14

Molt bona tarda, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair de tot cor la vostra presència en un acte en el que compartiré amb vosaltres i, a través dels mitjans de comunicació, amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, les meves reflexions sobre l’actual moment polític i sobre les prioritats que haurien de guiar l’actuació dels dirigents polítics i dels poders públics en els propers anys.

Començo amb una primera afirmació rotunda.

Sense menystenir el problema de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, que és greu, el principal problema del nostre país és en aquests moments l’atur massiu, el fortíssim increment de les desigualtats i de la pobresa, i la manca d’oportunitats, especialment per als més joves i els aturats de llarga durada.

Aquest és el problema més important de Catalunya i no és precisament del que més se’n parla.

És més, a vegades sembla totalment absent. I això no pot seguir així. Si no parlem dels problemes, els problemes no desapareixen. Segueixen i s’agreugen. Si no parlem dels problemes de la gent, la ciutadania creu amb raó que la política serveix de ben poc.

I aquest és el primer dels canvis que necessitem: orientar l’acció de govern i el debat polític a la resolució dels problemes de la gent.

El segon dels canvis és aixecar una mica la vista.

El monotema i l’obsessiva observació del nostre melic tendeix a marejar-nos i, sobretot, ens priva de copsar la realitat en totes les seves dimensions.

Realment, és difícil trobar en les darreres dècades una altra etapa històrica com l’actual, tenyida de tants reptes, de tantes incerteses polítiques, econòmiques i socials, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.

El món està canviant. Molt i molt ràpidament. Sembla ben bé que s’està gestant un d’aquells canvis de paradigma polític i econòmic que es produeixen cada molts anys.

Idealment i de manera resumida, la nova arquitectura política i institucional resultant d’aquest profund canvi hauria de:

  1. Millorar la governança del procés de globalització econòmica mitjançant l’eliminació dels paradisos fiscals, la correcció de la hipertròfia del sistema financer o l’obligació que les empreses multinacionals paguin sempre els seus impostos allà on es generen els seus beneficis.
  2. Minimitzar la probabilitat que en el futur es repeteixin crisis econòmiques i financeres tan destructives com la que va començar l’any 2007.
  3. Consolidar i culminar el projecte d’integració europea pal·liant els seus dèficits democràtics.

Arreu del món, especialment als països avançats, impressiona comprovar com la reflexió sobre aquests formidables reptes i incerteses ha desencadenat un allau de debats intel·lectuals i enceses discussions polítiques.

Malauradament, el nostre país, Catalunya, n’és una notòria excepció.

Ho ha escrit recentment el professor Antón Costas: “(…) avui la política catalana està entotsolada. Com a la novel·la de Juan Marsé, està tancada amb una única joguina, aliena a aquestes transformacions tecnològiques i econòmiques. Es replega de manera poruga i proteccionista sobre si mateixa”.

En la meva opinió, aquest replegament i la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes.

A continuació, esmentaré algunes de les absències més preocupants en el debat públic del nostre país.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de la situació econòmica d’Europa i de la possibilitat molt real que el nostre continent caigui en una tercera recessió o s’instal·li en un llarg període d’estancament, escenari que contrasta, ara per ara, amb la recuperació econòmica dels EEUU.

Una tercera recessió tindria efectes devastadors sobre la població, sobre els sectors socials més febles, els exclosos, treballadors i classes mitjanes, i sobre el conjunt de la nostra economia.

La setmana passada, el Banc Central Europeu va revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2014 i per al 2015 en el conjunt de l’Àrea Euro; i el seu president, Mario Draghi, va agitar el temut fantasma de la deflació.

Bé sigui per la manca d’una unió fiscal, bé sigui per un deficient disseny institucional, el cert és que ni la vacil·lant política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) del Banc Central Europeu ni el tímid “pla Juncker” d’estímul fiscal no aconseguiran impulsar significativament l’activitat econòmica a Europa en el curt termini. Clarament, l’economia europea té greus problemes, tant per la banda de la demanda com per la banda de l’oferta, que els socialistes creiem que cal abordar de manera molt més audaç.

Permeteu-me una petita anècdota. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per pronunciar una conferència sobre la proposta federal dels socialistes. Al final de la conferència vaig poder saludar Ximo Puig, candidat socialista a la presidència de la Generalitat valenciana i, així ho espero, futur president. Com era evident que no havia anat a Brusel·les per assistir a la meva conferència li vaig preguntar, “Ximo, i tu què hi fas aquí?” I em va respondre: “He vingut a esbrinar com afectarà als sectors econòmics valencians el Tractat Transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, i per veure quin tipus de projectes poden ajustar-se millor al Pla Juncker”. Em fa l’efecte que el govern de Catalunya fa massa temps que, per desgràcia, no té al cap aquestes qüestions que són les que realment importen.

Segueixo, a Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de les conseqüències geopolítiques i econòmiques, singularment per a la Unió Europea, del conflicte bèl·lic a Ucraïna i de la política exterior de la Rússia de Vladimir Putin.

Ara potser alguns que em senten, pensaran, què diu aquest? Ucraïna? Rússia? Mireu, l’altra dia a Lleida en una reunió amb el sector agroalimentari em comentaven l’afectació del boicot comercial rus a la fruita europea, però això no sembla formar part del debat públic català.

El fet és que l’economia ucraïnesa es troba al caire de l’abisme, amb un descens del PIB real del 10% enguany, i només s’evitarà el col·lapse econòmic si Occident augmenta significativament la seva ajuda financera els propers mesos.

Bastant inquietant és, també, la situació de l’economia russa, castigada per la pronunciada baixada del preu del petroli i les sancions imposades per la Unió Europea i els EEUU. Una recessió perllongada a Rússia i un hipotètic default del deute rus durant els propers anys podrien tenir conseqüències imprevisibles, que amb seguretat afectarien Catalunya i la resta d’Espanya.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de l’imparable increment de les desigualtats en la majoria de països del món. Fa mesos, Oxfam va denunciar que les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

I fa pocs dies, l’Organització Internacional del Treball (OIT) advertia que Espanya és el país desenvolupat en què més han crescut les desigualtats des de l’inici de la crisi econòmica, com a conseqüència de l’exorbitant escalada de l’atur. I qui diu Espanya, diu Catalunya.

Per revertir aquesta perillosa tendència, que està fent trontollar els pilars sobre els que s’edifica la legitimitat del sistema democràtic, del “contracte social” i de l’economia de mercat, a Espanya i a Catalunya són imprescindibles dues coses:

– creixement econòmic

– i una profunda reforma fiscal, com la que proposem els socialistes, que augmenti substancialment els ingressos públics i la progressivitat efectiva del sistema tributari.

A Catalunya, en fi, es parla poc o gens de les perspectives econòmiques del nostre país i de la resta d’Espanya.

Després d’un llarg, injust i dolorós procés d’ajust macroeconòmic, aguditzat per la impossibilitat de devaluar la moneda com en el passat, l’economia es troba finalment en condicions de créixer novament.

En efecte, hem recuperat competitivitat de manera significativa, tal i com ho demostra la positiva evolució de les exportacions; hem passat d’un insostenible dèficit de balança de pagaments per compte corrent equivalent al 10% del PIB a un lleuger superàvit, imprescindible per reduir l’endeutament extern; i després de successives reformes del Govern espanyol, moltes desenes de milers de milions d’euros dels contribuents injectats en les entitats financeres i la decisiva actuació del BCE, tenim un sistema bancari més sanejat, que en els propers mesos hauria de relaxar (¡per fi!) la restricció financera que ha estrangulat, mitjançant la reducció del crèdit, les famílies i, sobretot, les empreses des de l’any 2008.

Així mateix, la baixada de la prima de risc, la rebaixa de més de 5.000 milions d’euros de la factura energètica que Espanya paga com a país fortament depenent, induïda per la caiguda del preu del petroli, i la depreciació de l’euro, són tres factors addicionals que contribuiran a impulsar l’activitat econòmica enguany i el 2015.

Des de la perspectiva de les retribucions als treballadors, considero que és molt probable que la recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola i catalana, duta a terme mitjançant el punyent procés de devaluació interna, suggereix que la baixada de salaris ha tocat fons.

En els propers mesos i anys, per tant, els salaris han d’augmentar gradualment, la qual cosa, unida a la baixa inflació i a la gradual reducció de la taxa d’atur, farà que les famílies disposin d’un poder adquisitiu apreciablement més alt.

No obstant, faríem bé en no oblidar que les exagerades i equivocades polítiques d’austeritat a ultrança imposades durant aquests anys per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i aplicades amb devoció ideològica a casa nostra pels governs del PP i de CiU, no només han prolongat la crisi econòmica, sinó que han incrementat innecessàriament la pobresa, les desigualtats i el patiment de la gent.

D’altra banda, convé destacar que existeixen també elements negatius que dificultaran que Catalunya i la resta d’Espanya assoleixin taxes de creixement com les d’abans de la crisi.

En primer lloc, l’atonia econòmica de països com Alemanya i, sobretot, França i Itàlia, juntament amb el risc de deflació a Europa, representa un fre important.

En segon lloc, malgrat els apreciables avenços en el procés de desendeutament de l’economia espanyola, l’stock de deute públic i privat (incloent-hi el del sistema financer) continua sent immens: aproximadament un 300% del PIB, és a dir, uns 600.000 M€ en el cas de Catalunya; i això inevitablement constitueix un pesat llast per al consum i la inversió de les famílies, les empreses i el sector públic.

Finalment, cal recordar que Catalunya i la resta d’Espanya enfronten, en les properes dècades, un perfil demogràfic molt advers.

Una sola xifra és suficientment eloqüent de la magnitud del problema: alguns experts ens alerten que, amb els actuals criteris d’elegibilitat, entre l’any 2000 i l’any 2040, la despesa pública dedicada als ciutadans majors de 60 anys en els àmbits de salut, pensions i dependència passarà del 12,6% del PIB ¡al 33,1% del PIB!

En aquest sentit, sembla evident que Catalunya i la resta d’Espanya hauran d’assolir en els propers anys, de manera gradual, un nivell significativament superior d’ingressos públics en relació al PIB, en línia amb la mitjana de la Unió Europea, caminant per tant en direcció contraria a la darrera reforma fiscal del PP.

Convindria, en resum, que d’aquestes qüestions se’n parlés una mica més a Catalunya si no volem perdre el tren del futur.

Sóc conscient que aquest no és encara el moment de presentar una proposta electoral. Ja sabeu que els socialistes no vàrem compartir l’avançament de les eleccions el 2012 i tampoc no compartim ara un possible avançament electoral que, d’altra banda, sembla que, més enllà de la retòrica èpica i del soroll, només depèn de l’acord entre el president Mas i Oriol Junqueras sobre com han de fer la llista o llistes electorals.

Sembla una broma però no ho és.

Fa ja massa temps que els problemes reals dels catalans i les catalanes no són els que guien la política. I els polítics han de resoldre problemes, no crear-ne de nous, que prou en tenim.

El president Mas va anticipar les eleccions l’any 2012 cercant una majoria excepcional i va perdre 12 escons. Ara tracta de dissoldre CDC en una proposta independentista per camuflar una altra patacada electoral que les enquestes més favorables a CiU situen en un descens de 10 diputats més.

Certament les eleccions del 2012 tampoc no van ser favorables al PSC, i les enquestes apunten a un nou descens si les eleccions se celebressin ara mateix.

Però precisament del que es tracta no és de decidir els calendaris electorals en funció dels interessos d’un o altre partit, o d’una o una altra persona, sinó de servir els interessos dels catalans i les catalanes.

I d’intentar esgotar les legislatures.

Però això no és tot, n’hi ha més: la proposta d’Artur Mas apunta a unes noves eleccions divuit mesos després de les properes. O sigui que ens podríem trobar amb eleccions el 2015 i el 2017 que, juntament amb les de 2010 i 2012, serien quatre eleccions en menys de set anys.

I torna a parlar de convocar un referèndum pel qual la Generalitat no té competències! Estem atrapats en una nòria que no para de donar voltes però que no ens porta enlloc.

Crec, honestament, que el president Mas ha situat la política catalana en un carreró sense sortida, en una fugida endavant en la que no s’ha assolit ni el pacte fiscal promès el 2012, ni la consulta desitjada el 2014. Una fugida endavant en la que ara se’ns proposa un camí cap a la independència que està també condemnat al fracàs.

I, amics i amigues, Catalunya no es pot permetre ni més fracassos ni perdre més el temps.

Però tampoc no vull deixar de reconèixer errors i mancances dels socialistes, pels quals hem de demanar disculpes i fer propòsit d’esmena.

No vàrem veure venir la crisi econòmica el 2008, ni vàrem saber afrontar-la amb eficàcia, ni vàrem fer-ho d’acord amb els nostres valors i prioritats.

No vàrem saber tampoc oferir una alternativa clara al terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, ni respondre amb celeritat al deteriorament de la política causat pels escàndols de corrupció.

Com he dit al principi, l’actual situació política, econòmica i social és d’una extraordinària complexitat. Potser per això és el moment de aturar-nos una estona i reflexionar tots plegats abans d’apretar a córrer cap a unes noves eleccions amb el risc de no resoldre res.

Com la cita de Thomas Mann que recordava Soledad Gallego-Díaz en el seu article de diumenge a El País: “El món no ha patit mai per un excés de raó”. En canvi, res no talla de forma més ràpida el diàleg i la conversa que les emocions.

I a la política catalana hi ha un excés d’emocions i un dèficit de raons.

El meu diagnòstic és diàfan:

Crec que no hi ha solució als problemes dels catalans si no es produeix un canvi de rumb de la política catalana.

Cal abandonar el rumb de col·lisió que intenten acordar el president Mas i Oriol Junqueras pensant només en un milió vuit-cents mil catalans, i potser ni tant sols en tots aquests.

Cal abandonar el rumb de col·lisió en el que compten amb l’inestimable ajut del Partit Popular i el govern d’Espanya presidit per Mariano Rajoy.

No hi ha solució als nostres problemes que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I això no és la tercera via. És la primera via. L’única via si m’apuren.

¿Com volem resoldre en democràcia el conflicte entre interessos contradictoris? ¿Com volem conciliar diversos sentiments de pertinença? Deia Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos”: “Curiosa paradoxa: se’ns diu que el món va cap a la superposició dels sentiments de pertinença; se’ns exigeixen flexibilitats de tot tipus, -flexibilitat mental, flexibilitat laboral, flexibilitat emocional- per a afrontar incerts reptes de futur, però la inflexibilitat ideològica i política tendeix a apoderar-se de l’espai públic”.

Els socialistes catalans hem mostrat de forma inequívoca i reiterada la nostra disposició a arribar a acords. El darrer exemple ha estat l’acord al que ha arribat el nostre candidat a l’Alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que permetrà aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i l’obtenció d’importants contrapartides socials pel que fa al preu del transport públic, la construcció de noves escoles bressol i un pla de rescat per a persones en situació d’especial vulnerabilitat. Barcelona està d’enhorabona!

Gràcies, Jaume. En nom dels barcelonins i de tots els socialistes.

Els socialistes estem sempre disposats a ajudar a qui vulgui ser ajudat. Malauradament no és el cas del govern de Catalunya que no demana mai ajuda sinó adhesió incondicional. Adhesió incondicional a un full de ruta que no compartim en absolut.

Els presidents Mas i Rajoy semblen incapaços, no sé si és que en realitat no saben, no volen o no poden, de dialogar per resoldre els problemes que tenim. El passat 30 de novembre els hi oferia un guió de cinc temes sobre els que seria imprescindible començar a dialogar:

  1. Obrir en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat una negociació sobre el document de 23 punts presentat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol.
  1. Revisar en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera la distribució de l’esforç de reducció del dèficit públic entre els tres nivells de l’Administració que de forma injustificada està sotmetent a una pressió insuportable a les Comunitats Autònomes i als Ajuntaments. Aquesta revisió hauria de contemplar també la possibilitat de negociar amb les institucions europees una flexibilització dels terminis i dels objectius de dèficit.
  1. Convocar una Conferència de Presidents per adoptar mesures urgents per reactivar l’economia i l’ocupació i la creació d’un fons extraordinari de rescat social per a infants vulnerables i aturats de llarga durada.
  1. Crear un espai de deliberació sobre la reforma federal en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.
  1. Avaluar el vigent model de finançament autonòmic en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera per tal d’abordar la seva revisió que hauria d’haver entrat en vigor el passat 1 de gener.

Permetin-me que m’aturi uns instants, atesa la seva gran importància, en el nou model de finançament autonòmic. En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però no sembla que sigui possible en la conjuntura econòmica i fiscal actual.

er aquesta raó, per facilitar la discussió i l’aprovació d’un nou model de finançament autonòmic, i a banda d’altres principis com l’ordinalitat o una major corresponsabilitat fiscal, caldria contemplar la possibilitat que el govern espanyol assumeixi com a propi una part de l’actual deute públic de les Comunitats Autònomes, mitjançant per exemple un quitament del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat els darrers anys.

D’aquesta manera totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada i rebaixarien la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute.

Òbviament, convé ser molt prudent i subratllar que caldria estudiar amb molta cura els detalls concrets per aplicar aquesta proposta de quitament, i particularment quin hauria de ser el percentatge del total del deute de les Comunitats Autònomes condonat i en quines condicions es produiria la condonació, per evitar que en el futur les Comunitats es comportin irresponsablement en la seva gestió pressupostària confiant que l’Estat espanyol les rescatarà.

És evident que en els respectius fulls de ruta dels presidents Mas i Rajoy no hi figura una negociació d’aquestes característiques i que, al final, els catalans i el conjunt dels espanyols som ostatges d’aquest bloqueig.

I ja portem quatre anys perduts.

El resultat és ben trist: cap nova competència, cap nova inversió, cap nou projecte, cap nou acord que permeti avançar en cap terreny.

Els faré una confessió personal: em van cridar molt l’atenció els aplaudiments rebuts pel president Mas quan, el setembre de 2012, va tornar de Madrid explicant que no havia aconseguit el pacte fiscal. ¿Des de quan els catalans aplaudim els fracassos?

És evident que la responsabilitat no era només ni tan sols principalment seva però, ¿aplaudiments? A sant de què?

Un altre canvi necessari és renunciar a la vella tàctica victimista de derivar als demés totes les responsabilitats com a fórmula per defugir les pròpies responsabilitats. Catalunya no s’ho mereix i així no anem enlloc.

Com que el president ha fixat la independència com a únic objectiu és ben difícil que obtingui res a Madrid. Fixar la independència com a únic objectiu és un error. Va ser un error fixar el 2014 com l’any en que havia de passar tot. Va ser un error fer una declaració de sobirania al Parlament. Va ser un error fixar unilateralment data i pregunta. Com també seria un greu error declarar unilateralment la independència.

A més, i ho diré sense embuts: la majoria de catalans no volem la independència.

Ja ho vàrem veure el passat 9 de novembre.

Molts no creiem en solucions màgiques als problemes, i la independència s’ha presentat com a la solució miraculosa a tots els problemes.

No volem trencar amb la resta d’Espanya ni tampoc ens resignem a l’immobilisme tronat i tossut de la dreta que és el veritable enemic d’un projecte espanyol compartit.

La independència ni la volem, ni ens convé, ni tan sols sembla possible en el món d’interdependències creixents i sobiranies compartides en el que vivim, en el si de la Unió Europea, que ha d’avançar cap a una major integració no cap a una major disgregació, i tots els seus Estats membres ho consideren així.

Molts estem convençuts que hi ha una millor solució: la reforma de l’Estat per fer-lo més eficient i assegurar que defensa millor els interessos dels catalans i no només s’ocupa dels sectors que, en paraules justes de Juan-José López Burniol, “consideren l’Estat una propietat privada i una societat d’auxilis mutus per a l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu, i es resisteixen per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que intenten monopolitzar”. Uns sectors concentrats històricament a Madrid.

La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l’oportunitat de votar en favor d’un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d’Espanya.

Estic segur que hi ha una majoria de catalans partidaris d’un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Ho diuen totes les enquestes. Si resolem el problema del reconeixement de la realitat nacional catalana i del caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat, si som capaços de garantir en plenitud l’autogovern especialment pel que fa a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i si som capaços d’assolir un pacte fiscal solidari que preservi el principi d’ordinalitat, és a dir, que les Comunitats que transfereixen solidàriament fons a altres regions espanyoles no acabin obtenint menys recursos públics que aquelles que els reben, si incorporem aquests elements a la proposta de reforma constitucional que sigui sotmesa a referèndum de la ciutadania, una àmplia majoria de catalans i catalanes hi donaran el seu suport.

N’estic absolutament convençut.

Tampoc no em cansaré de repetir que la proposta de reforma constitucional que fem els socialistes té com a objectiu no només abordar l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sinó també els problemes de l’Estat de les Autonomies en el seu conjunt. En aquest sentit no és sobrer recordar que els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (per exemple en l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que caldria incorporar a la Constitució).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les Comunitats Autònomes.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu del nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Tampoc està de més insistir en que la proposta independentista de Mas i Junqueras té un problema fonamental: al final pretén assolir els seus objectius de forma unilateral.

I aquest és un camí impossible per modificar les fronteres o les relacions internes entre territoris en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, que garanteix constitucionalment el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren.

No hi ha, ni hi haurà, una solució unilateral.

Tothom sap que la independència només ha estat viable en els processos de descolonització o bé quan hi ha hagut acord entre les parts (Txèquia-Eslovàquia) o bé quan ha tingut a veure amb l’ensulsiada del bloc soviètic, cosa que ha propiciat un vast consens internacional. Cap d’aquestes circumstàncies no es dóna en el cas de Catalunya. I dir el contrari és enganyar la gent.

Potser algú pensa que demanar la independència és la millor manera de negociar un nou estatus en el marc espanyol. Però cal dir-ho. Cal fer saber que aquesta és la meta. Em poden dir: cal apuntar a 10 per obtenir 7 o 8. Això és vàlid en una taula de negociació.

Però és moralment inacceptable quan un responsable polític s’adreça a la ciutadania i no explica la veritat.

A la gent se li ha de dir la veritat. No se la pot engegar alegrement pel pedregar, amb els costos personals i col·lectius que això li ha de reportar, amb els enormes riscs afegits, quan l’objectiu real no és el que s’anuncia sinó un altre. Quan l’objectiu no és “de país”, sinó “de partit”.

L’objectiu de veritat ha de ser anar a una negociació. A forçar una negociació. A aconseguir totes les pressions catalanes, espanyoles, europees i internacionals possibles per forçar aquesta negociació, per superar definitivament els obstacles a un nou pacte entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Jo crec que caldrà esperar a derrotar a les urnes el PP en les properes eleccions generals, però el meu pronòstic és que finalment es procedirà a la reforma federal de la Constitució, en el marc de la qual Catalunya trobarà el lloc que li pertoca com a nació.

De la mateixa manera que, més enllà de la Catalunya estricta, la llengua catalana, en les seves diverses modalitats, ha de trobar també, en l’Estat espanyol, la seva defensa, la preservació de la seva unitat i el suport per al seu ple desenvolupament. Com pel que fa a la cocapitalitat de Barcelona.

Aquesta és l’Espanya que volem. I facin-me cas: ho aconseguirem.

I no serà cap derrota, sinó una gran victòria del poble de Catalunya, de la seva exigència d’autogovern, de l’expressió plural de la seva identitat, de la seva cohesió, de les seves mobilitzacions, de l’enorme voluntat de canvi expressada de formes molt diverses.

En aquest punt, vull alertar contra l’inadmissible intent d’equiparar catalanisme amb independentisme. Potser així augmenta el nombre d’independentistes, però també anirà minvant la força integradora del catalanisme i tots plegats acabarem fent un molt mal negoci. Podem prendre mal. Molt de mal. Trencar la transversalitat del catalanisme perjudica el nostre país.

Els socialistes catalans seguim al mateix lloc de sempre, fidels a les nostres arrels catalanistes i federalistes. Sense enganyar la gent. Al capdavant quan es tracta realment d’estar “al servei d’aquest poble” i no al servei d’un determinat projecte polític o fins i tot d’un determinat projecte personal.

Hi som com sempre, amb voluntat de reforçar les costures, d’aproximar posicions, d’evitar fractures afeblidores, perquè sabem que la nació és el consens renovat de la ciutadania.

Sabem que les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I no volem que Catalunya se’ns desfaci a les mans, sigui per decandiment, a mans de les polítiques austericides, sigui enduta per qualsevol febre insensata que la porti a la ruptura o a un carreró sense sortida.

Volem que el poble de Catalunya sigui cridat, no a cap entelèquia, no a cap falsa meta que algú promou amb finalitats amagades, sinó a una nova fita real que confirmi la seva unitat civil, que inclogui l’anhel de tots els homes i dones que l’habiten, de la Catalunya del camp i de la ciutat, de la Catalunya de les ciutats mitjanes i de la Catalunya metropolitana, de la gran pluralitat del poble, dels 7,5 milions de ciutadans i de ciutadanes, que apunti a horitzons de canvi, de justícia, de llibertat, d’honestedat, de veritat.

I que això generi un nou i potent compromís col·lectiu.

Per això, no parem ni pararem de parlar amb tothom i d’acostar sectors diversos a les posicions centrals del catalanisme social, del catalanisme federal, del catalanisme de la unió plurinacional a Espanya i a Europa.

La unitat civil és la nostra vocació, absolutament contrària a qualsevol frontisme. Ha estat un dels principals serveis dels socialistes al poble de Catalunya en el passat. Ho ha recordat moltes vegades Antoni Puigverd en els seus articles. I ho ha de tornar a ser. Perquè als pobles els cal un grau suficient d’unitat. I la unitat suficient, la genuïna, no es la que convé a uns pocs en un moment donat, ni la que es plega sota els interessos d’una determinada operació política o personal, sinó la que s’articula a partir de la pluralitat real de la societat catalana, de tots aquells sectors que se senten disposats a treballar per Catalunya.

Però siguem realistes: ben probablement ni Rajoy a la Moncloa ni el duet Mas-Junqueras dominant la política catalana seran capaços de trobar el desllorigador al problema.

I als socialistes correspon construir una alternativa tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol. La ciutadania haurà de decidir a les urnes si vol canviar de rumb o la present deriva ja li està bé.

Les properes eleccions generals, d’aquí a un any, ens proporcionaran una bona oportunitat per canviar de rumb, per evitar la col·lisió. Una nova majoria presidida per Pedro Sánchez obrirà definitivament el camí a la reforma constitucional.

Però, com ja he dit, el problema de l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya no esgota les qüestions sobre les que la política catalana ha de canviar de rumb.

Quines són les prioritats que proposem els socialistes? No em cansaré de repetir-les.

Primera, rellançar l’economia i crear llocs de treball.

Segona, protegir l’Estat del Benestar, la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, erosionats per les retallades i les polítiques dogmàtiques d’austeritat i la desgana del govern d’Artur Mas a l’hora d’administrar el dia a dia de la Generalitat.

Tercera, regenerar la democràcia, netejar la política, lluitar contra la corrupció, assegurar la transparència i impulsar la lluita contra el frau fiscal. Sí, corrupció zero.

I la quarta, cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar. Sí, votar. Votar de debò.

Sens dubte el tema fonamental, i ho deia a l’inici de la meva intervenció, és la necessitat de reactivar l’economia, d’impulsar la creació de llocs de treball, de reduir les desigualtats i la pobresa, de crear oportunitats.

I això implica capgirar les polítiques econòmiques i socials dominants avui a Catalunya, Espanya i Europa.

I per començar necessitem el que no tenim en aquests moments a Catalunya.

No tenim ni l’estabilitat política ni la seguretat jurídica imprescindibles.

Ja n’hi ha prou d’estar sotmesos a les batzegades i improvisacions que es presenten com a carregades d’èpica i d’astúcia. No estem disposats a contraposar democràcia i Estat de dret.

No volem sofismes ni dreceres que no porten enlloc. La feina ben feta no coneix fronteres, però comença a casa. I la responsabilitat també comença en tots i cadascun de nosaltres. No podem posar en perill, frívolament, inversions i llocs de treball pel fet d’endinsar-nos en terra incògnita. No volem l’Ítaca a la que només hi arriba un de sol, com a “L’Odissea” d’Homer. Volem anar ben lluny, però arribar-hi tots junts.

Per rellançar l’economia hi ha coses a fer a escala europea, espanyola i catalana.

  • Cal recolzar les empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional.
  • Cal refer l’equilibri trencat de les relacions laborals a partir de la concertació social, la formació i la flexibilitat negociada.
  • Cal promoure i recuperar el talent generat pel sistema educatiu i la formació universitària, cal establir plans per tal d’evitar la fuita de talent i per afavorir el retorn de talent obligat a emigrar.
  • Cal recuperar la inversió en R+D+i. Cal jugar fort en favor de la reindustrialització del país, del sector agroalimentari, de les ciències de la vida, del turisme i el comerç de proximitat i de qualitat.
  • Cal combatre l’atur de llarga durada. I encara tenim pendent la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya. Aquí hi trobem persones majors de 45 anys, dones, joves sense estudis i persones amb discapacitat. Totes elles mereixen i necessiten un Pla de xoc que els torni a incorporar efectivament al circuit laboral.
  • Ens preocupa especialment l’atur juvenil. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no bones paraules.
  • No podem oblidar la necessitat d’impulsar la transició energètica ni d’incorporar criteris ecològics i de sostenibilitat al conjunt de les nostres polítiques públiques.

La crisi econòmica ens ha portat a una situació de veritable emergència social. L’any 2013, 1.779.200 persones a Catalunya es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, el 24,3% de la població.

I les retallades han erosionat el nostre sistema de protecció social i la qualitat dels nostres serveis públics.

Tenim llistes d’espera sanitàries més llargues. El temps d’espera mig dels 14 procediments quirúrgics garantits s’ha incrementat un 40%. Tenim 1.250 llits d’hospital menys, 4.000 metges menys a l’ICS i 15.000 professionals sanitaris menys a tot el sector. El pressupost per a l’any que ve destina 0 euros a les escoles bressol. Ha disminuït en 10 punts la taxa de cobertura de les beques menjador. La despesa social ha retrocedit als nivells de 2004. ¡10 anys de retrocés!

No podem ni volem esperar al paradís de la independència per tenir una Catalunya amb més feina, on ningú no passi gana, tothom tingui un sostre i no et puguin tallar l’aigua, la llum o el gas a causa de situacions de pobresa extrema.

Aquest és el nostre compromís. Sí, pobresa zero.

Ens cal un veritable pla de rescat social. Cap família sense un ingrés. Un pla integral per a eradicar la pobresa infantil. Acabar amb els desnonaments. Millorar l’atenció a les persones amb dependència. Potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat. Col·laboració amb les entitats socials del tercer sector.

I també lluitar per a l’eradicació de la violència de gènere.

Tampoc ens resignem a l’erosió dels serveis públics de salut i educació. Rebutgem la privatització i la mercantilització de la sanitat pública. Necessitem un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Defensem la progressiva universalització de l’educació de 0 a 3 anys. I la reforma de la Formació Professional no pot esperar. Com tampoc no pot esperar la revisió del Pla d’Energia.

En paraules de Luis Atienza en un recent article: “Cal revisar moltes coses per enfortir la igualtat d’oportunitats, explorar els límits de la capacitat redistributiva de la política fiscal, combatre de forma ferotge l’exclusió social i situar-nos en l’avantguarda de la transparència i de la lluita contra la corrupció”.

Aquest és l’horitzó permanent de la socialdemocràcia.

Els socialistes volem construir una alternativa al voltant d’aquests objectius. I estem disposats a col·laborar amb tots aquells i aquelles que els comparteixin. De la mateixa manera que estem disposats a donar el nostre suport a aquells que, sense necessitat de compartir el nostre projecte, estiguin disposats a treballar en positiu pel futur de Catalunya.

Però no podrem donar suport a polítiques de curta volada, a acords puntuals que només serveixin per guanyar temps i fer la viu viu, a convalidar pressupostos basats en fantasies irreals, a formar governs amb partits que es neguen als canvis, que bloquegen la reforma de l’Estat que ha de ser de tots.

En aquest sentit, ¿com volen que els socialistes donem suport a uns pressupostos que tothom sap que no es compliran? ¡Si ja l’any passat contemplaven uns ingressos que tothom sabia que no es podrien complir! I aquest any, a més, es contemplen uns ingressos provinents de l’Estat que només podrien verificar-se a través de la negociació entre dos governs que fins ara només saben dialogar a través dels tribunals.

Volem un canvi profund de la política catalana. Volem posar-la al servei dels ciutadans, volem que treballi per solucionar els problemes reals de la gent.

Acabo.

Res del que proposo és gens fàcil. Requerirà molt esforç i tenacitat. Un esforç col·lectiu, que haurà de ser just per ser suportable. Un esforç que comença per dir-nos els uns als altres la veritat.

Perquè, en efecte, Catalunya ha de lluitar contra moltes dependències.

La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs. La dependència d’energies de risc i contaminants. La dependència dels consumidors i usuaris en sectors oligopolístics. La dependència de les futures generacions si esgotem els bens naturals o malmetem l’entorn. La dependència d’una demografia adversa. La dependència amb respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents. La dependència del monotema i de la fàcil excusa que fa responsable de tot a Madrid.

No crec que res del que proposo sigui senzill. Però sí que estic segur que val la pena. Que es tracta d’un somni realitzable. Que pot sumar els anhels d’una àmplia majoria.

A dia d’avui encara no sabem quan seran les properes eleccions. El que sí els puc assegurar és que, siguin quan siguin, trobaran el Partit Socialista preparat per afrontar-les, disposat a una batalla noble per construir la Catalunya lliure i segura, pròspera i justa per la que el PSC porta treballant des de 1978. Ho farem amb una llista de socialistes i progressistes, de catalanistes i federalistes.

Vàrem ser decisius en la conquesta de la democràcia, en la recuperació de l’autonomia, en l’impuls al municipalisme, en el canvi polític a Espanya que va contribuir a modernitzar-la, la va incorporar a Europa i va construir l’Estat del benestar, en els governs d’esquerres a Catalunya que van donar un formidable impuls a les inversions i a les polítiques socials.

Volem tornar a ser decisius en aquesta cruïlla política.

I treballarem per merèixer la confiança dels nostres conciutadans i conciutadanes per un projecte basat en dues idees centrals: la justícia social i l’acord federal amb la resta d’Espanya. Dos ideals als que no estem disposats a renunciar.

Moltes gràcies.

Intervenció en el Cercle d’Economia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CERCLE D’ECONOMIA (14.10.14)

En primer lloc vull agrair al president del Cercle, Antón Costas, l’amable invitació a adreçar-me a tots vostès en el marc de les converses que porten com a títol “L’hora de la política”.

L’hora de la bona política, m’atreviria a dir. Perquè política n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta. Els ciutadans tenen dret a una gestió eficaç i honesta dels afers públics, i en massa casos no obtenen ni una cosa ni l’altra. No és d’estranyar, doncs, que la política es trobi en hores baixes.

El cas de Catalunya corre el risc d’esdevenir emblemàtic. Venim d’una legislatura que va acabar abans d’hora, a mig mandat, i l’actual sembla condemnada a repetir la història.

L’any 2010 el president Mas s’havia fixat com a principals objectius el pacte fiscal i la reducció de l’atur a la meitat i, desgraciadament, no va assolir ni l’un ni l’altre. Va proposar a la societat catalana sortir del túnel del tripartit i la constitució del govern dels millors. I avui, per desgràcia de tots, no tenim un millor govern. Artur Mas va avançar les eleccions per obtenir una majoria extraordinària per emprendre la transició nacional cap a un Estat propi i convocar una consulta, i va perdre 12 escons. El president Mas s’ha vist avui obligat a explicar que la consulta legal a la que es va comprometre pel 9 de novembre no es farà. Ha trigat massa a fer-ho. Alguns ja vàrem advertir fa temps que les coses s’estaven fent malament, i quan les coses es fan malament, acaben malament.

I avui el president Mas ens diu que no es podia fer la consulta tal com l’havia plantejada perquè no tenia totes les garanties, i ara proposa fer-la en pitjors condicions, és a dir, sense garanties. Ho trobo ben estrany. No és una consulta legal i acordada i, sobretot, no compta amb les mínimes garanties democràtiques. Ni tant sols serà convocada formalment, avui mateix el president Mas ha dit que no signaria un decret de convocatòria. No mereix el nom de consulta, és una ‘gigaenquesta presencial’. És una fugida endavant. Una frase atribuïda a l’escriptor i periodista Pompeu Gener resumeix força bé la situació actual: “Endavant, endavant, sense una idea i sense un plan”. I no és això el que volen i mereixen els catalans.

El mínim que es pot demanar a la política, i en particular a un govern, és que proporcioni un marc d’estabilitat i garanteixi la seguretat jurídica. Això mereix la ciutadania i això necessita la nostra economia. I el govern de CiU no ha proporcionat ni una cosa ni l’altra. A través del pacte d’Artur Mas amb Esquerra Republicana de Catalunya, la legislatura ha esdevingut un compte enrere que s’està esgotant de forma inexorable i angoixant sense haver assolit els seus objectius.

Ja fa massa temps que no sabem a on anem, millor dit, a on ens volen portar. Exemples. Es pretenia utilitzar una llei de consultes populars no referendàries per fer la pregunta pròpia d’un referèndum. I ara es vol realitzar una mal anomenada consulta sense garanties. El govern s’instal·la en el caos amb nyaps tant perjudicials com el plet sobre la concessió administrativa d’Aigües Ter-Llobregat. El govern es mostra incapaç de presentar els pressupostos en els terminis fixats, i els maquilla amb previsions d’ingressos inassolibles per tal de quadrar artificialment els comptes.

En l’àmbit de les finances públiques la situació ha esdevingut certament paradoxal: el govern d’Artur Mas proclama constantment que no té diners per finançar els serveis públics i, alhora, ha generat una enorme muntanya de deute públic. Una sola xifra per il·lustrar-ho: en quatre anys ha generat més deute públic que els governs d’esquerres en set anys.

Els socialistes catalans venim dient des de fa molt de temps que el camí triat pel president Mas és equivocat, és un carreró sense sortida. Alhora, som plenament conscients que així no podem seguir, que cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i que no hi haurà solució estable si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes.

Però no hi ha un altre camí que la via del diàleg, la negociació i el pacte, que no és la tercera via, sinó la primera i, si m’apuren, l’única.

Ho interpretem així des d’una profunda convicció catalanista que ens porta a exigir respecte envers la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern possible en el marc d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

El nostre és un catalanisme que pretén la transformació d’Espanya en un sentit federal i d’aprofundiment democràtic, capaç de reconèixer plenament el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Un catalanisme que vol garantir que l’Estat que compartim amb la resta de pobles d’Espanya estigui també al servei de l’interès general de Catalunya. Un catalanisme que té la legítima ambició de governar Espanya juntament amb els progressistes de tot l’Estat. Un catalanisme que és hereu genuí del catalanisme històric, que no era ni fonamentalista ni separatista, era profundament liberal en el millor dels sentits de la paraula.

La nostra proposta concreta és una reforma constitucional federal que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies generalment reconeguts i que, a més, reconegui Catalunya com a nació, asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua, creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial, i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat. Les nostres quatre ‘erres’: reconeixement, regles, representació i recursos.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Així doncs haurà de convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement a la nostra realitat nacional.

Hi ha qui diu que això podria assolir-se també a través d’una disposició addicional de la Constitució. Estem disposats a estudiar totes les possibilitats per resoldre bé el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. I estem disposats també a explorar les diverses fórmules que hi ha per tal que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre el futur polític de Catalunya, bé sigui per la via de l’article 92 de la Constitució o la pròpia llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum aprovada en temps del president Montilla i vigent en l’actualitat, mentre espera la decisió del Tribunal Constitucional. Fórmules legals i acordades, amb les necessàries garanties democràtiques. Camins certs, que no formen part d’un engany, ni d’un autoengany, ni d’un miratge.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part de l’única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte, i rebutgen de forma explícita qualsevol forma d’unilateralitat, il·legalitat o desobediència civil. Amb això, no vull dir que siguin camins senzills ni planers, i que no requereixin també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Perquè som ben conscients de l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar (campanya contra l’Estatut, recurs d’inconstitucionalitat, sentència del Tribunal Constitucional, política recentralitzadora de l’actual govern d’Espanya i manca de respecte a aspectes rellevants de la nostra identitat) fins al bloqueig actual en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a CiU com al PP i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs. Trobo senzillament escandalós que s’hagi oblidat de forma total i absoluta el document de 23 punts lliurat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol. Només jo vaig fer referència a aquest document en el debat sobre l’orientació política general que va obrir el curs polític! Són 23 qüestions rellevants que els socialistes compartim i en les que estem disposats a treballar.

Torno a exigir que aquest diàleg es produeixi. És l’única manera de sortir del carreró sense sortida en el que ens han ficat l’un i l’altre.

Perquè avui el futur immediat de la política catalana és molt incert. Crec que és un error substituir una consulta legal per un simulacre de consulta mancat de les mínimes garanties democràtiques exigibles. Tampoc em sembla una bona solució anar a unes eleccions dites plebiscitàries. Una llista conjunta entre CiU i ERC, a quin govern ens portaria? Quina incoherència política! Quin engany! Diuen que ens portaria a una declaració unilateral d’independència. Però què vol dir això? Seria un perillós gest de cara a la galeria, fora de l’Estat de dret i que no trobaria cap mena de reconeixement internacional seriós. Un altre engany. Diuen que obtindríem una posició de força per negociar. En el millor dels casos tindríem una majoria amb peus de fang. I per fer què? No ho sap ningú. Un altre engany.

Modestament crec que caldria aprofitar els dos anys que queden de legislatura per treballar de valent en la recuperació econòmica i la resolució dels problemes de la gent. Amb quatre prioritats ben clares:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball. D’això en parlaré una mica al final de la meva intervenció.
  2. Protegir l’Estat del benestar, els sistemes públics de salut, educació i protecció social.
  3. Regenerar la democràcia i combatre el frau fiscal.
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i especialment les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i asseguri un pacte fiscal just i alhora solidari.

Això és el que caldria fer en els dos propers anys. Sense renunciar a la consulta, treballant per fer-la possible de forma legal i acordada, l’única manera de fer-la.

Però si finalment s’anticipen les eleccions, els socialistes defensaríem exactament aquests mateixos plantejaments. No tenim por a les urnes. Ni enganyarem a la gent per guanyar vots.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre temes econòmics, conscient que fer-ho davant de tots vostès que en saben molt més és molt agosarat. I que sens dubte ho faria amb més fonament el portaveu del nostre grup parlamentari, Maurici Lucena.

Però no vull deixar de comentar alguns aspectes que considero rellevants.

1) la recuperació econòmica a Espanya i Catalunya és encara molt incipient i feble

2) les darreres notícies sobre els països més rellevants de l’Eurozona no permeten descartar una nova recaiguda, el propi FMI creu que hi ha un 40% de possibilitats d’una nova recessió

3) tot i tenir poc marge de maniobra en l’àmbit de la política econòmica, a Espanya i Catalunya podem fer més i millors coses per rellançar l’activitat econòmica i crear ocupació.

En qualsevol cas, sóc conscient que la socialdemocràcia europea encara no ha perfilat una alternativa global i prou sòlida a l’actual estat de coses, però sí podem afirmar alguns elements amb prou rotunditat i coneixement de causa:

1) no hi ha solucions nacionals a la crisi, tal i com ho demostra la recent reunió del G-20, el FMI i el Banc Mundial;

2) la millor regulació dels mercats i, especialment, del sector financer és el camí més segur per evitar crisis econòmiques i financeres tan profundes i destructives com la que va començar l’any 2007;

3) la importància de les restriccions i els condicionants globals i europeus no eximeix a cada país del corresponent esforç per recuperar els equilibris macroeconòmics sense renunciar als necessaris estímuls al creixement econòmic;

4) l’atur massiu, la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu, l’enorme endeutament públic i privat, i les desigualtats rampants són els principals problemes de l’economia espanyola, sense oblidar la contracció del crèdit que segueix ofegant les petites i mitjanes empreses, els autònoms i les famílies;

5) a Espanya i a Catalunya són necessàries profundes reformes estructurals en el sector de l’energia, el sistema judicial i el funcionament del sector públic;

i 6) el molt preocupant problema de les creixents desigualtats imposa una reflexió en profunditat sobre el sistema fiscal espanyol i català que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, ha d’aconseguir augmentar la recaptació pública (que a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea en relació al PIB) alhora que incrementa la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els sobreabundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa.

Sé que el Cercle d’Economia està reflexionant de forma profunda i seriosa sobre la indústria al nostre país, sobre la necessitat de recuperar i impulsar la nostra vocació industrial, sense oblidar, lògicament, la necessària promoció pública de la R+D de totes les empreses innovadores qualsevol que sigui la seva adscripció sectorial. Crec que podríem fer més en aquest sentit i que els plantejaments del govern de Catalunya en aquesta matèria i el pacte “Més indústria” no s’estan concretant en mesures potents d’estímul a la inversió i l’activitat industrial. La incertesa política i l’enfrontament permanent amb el govern d’Espanya no són contribucions positives a aquest esforç.

En aquest sentit també voldria subratllar la importància estratègica de la innovació i de les reformes pendents de la Formació Professional i el Servei Català d’Ocupació, que estem disposats a acordar amb el govern.

Per cert, com les bones notícies cal celebrar-les, vull saludar l’OPA amistosa de Gas Natural sobre l’empresa xilena CGE, un esperançador símptoma de recuperació econòmica i de fortalesa de les empreses catalanes.

I acabo. Crec que Catalunya necessita estabilitat política, seguretat jurídica, un estímul prudent a l’activitat econòmica, compromís en suport d’empreses i emprenedors, més diàleg social, una gestió pressupostària solvent, i resoldre l’encaix amb la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Per això sempre es podrà comptar amb el PSC.

Conferència a Tribuna Girona

CONFERÈNCIA A TRIBUNA GIRONA

25 de setembre de 2014

El 14 d’abril de 2005 vaig pronunciar una conferència sobre el procés d’elaboració de l’Estatut convidat per Tribuna Girona. Ha plogut molt des d’aleshores i em plau participar avui en un nou col·loqui que té lloc en un altre moment transcendental pel nostre país.

Parlava fa nou anys de necessitat d’evitar que els interessos partidistes passin per davant dels interessos del país i de la necessària unitat entre els catalanistes. Segueixen essent elements fonamentals, però segueixen essent, malauradament, objectius llunyans.

Vull començar amb una afirmació emfàtica: així no podem seguir.

L’anomalia democràtica que va suposar l’alteració de l’Estatut aprovat per majoria absoluta a les Corts Generals i sotmès al referèndum dels catalans, ha causat un mal que la crisi econòmica i els seus efectes, i les polítiques recentralitzadores i poc respectuoses amb la nostra llengua i amb la diversitat dels pobles d’Espanya practicades pel PP no han fet sinó agreujar. La ferida oberta per la campanya ferotge del PP contra l’Estatut català no ha fet sinó engrandir-se i infectar-se.

Així com crec que la principal responsabilitat sobre l’actual problema pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya correspon fonamentalment al PP, l’estratègia unilateral seguida pel president Mas condicionat en excés per la posició política d’Esquerra Republicana de Catalunya, ens aboca a un carreró sense sortida que no augura res de bo.

Ens trobem davant la imminent convocatòria d’una consulta pel proper 9 de novembre que serà, de forma immediata, suspesa pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern d’Espanya. És una consulta emparada per la llei de consultes populars no referendàries, que va comptar amb el suport del PSC que ja va advertir que aquesta llei no podia servir per fer la pregunta pròpia d’un referèndum.

Si es volia fer la pregunta pròpia d’un referèndum calia utilitzar la llei de consultes populars per via de referèndum aprovada l’any 2010 quan governava el govern d’Entesa presidit per José Montilla. Certament és una llei que exigeix que la pregunta sigui acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, però els socialistes hem advertit des d’un bon principi que no hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte.

Els presidents Mas i Rajoy, amb la seva incapacitat de dialogar, ens estan portant a tots plegats a un carreró sense sortida. Els exigeixo que dialoguin, ja haurien d’haver-ho fet fa molt de temps, abans de portar la situació als límits actuals.

El president Mas hauria d’entendre que Catalunya no es pot permetre més fracassos. Si en la legislatura anterior no va aconseguir el pacte fiscal, en aquesta tampoc no ha aconseguit res del que va prometre: ni reduir l’atur a la meitat, ni consulta. Els socialistes volem la consulta però el president Mas està actuant de manera equivocada. Amb la seva estratègia no tindrem consulta.

Ni Mas es pot refugiar en les seva política de decisions unilaterals ni Rajoy pot continuar mirant cap a un altre costat, esperant que el temps resolgui el problema. Pel bé dels catalans i les catalanes cal que entomin les seves responsabilitats. Obrir el camí al diàleg, la negociació i el pacte, serà l’única sortida de Mas i Rajoy després de que el primer convoqui la consulta i el Tribunal Constitucional la suspengui.

El president Mas no podrà saltar-se la llei, i Rajoy haurà d’entendre que amb l’exigència de la legalitat i esperant que res no es mogui, la situació a Catalunya no canviarà. I també que no hi haurà solució estable al desacord entre Catalunya i la resta d’Espanya que no passi per sotmetre-la al vot de la ciutadania.

Posar urnes de cartró a les portes dels col·legis electorals, sense cens i sense les mínimes garanties democràtiques no és fer una consulta, és un nyap i és enganyar la gran majoria de catalans que reclamen un canvi profund en les relacions amb Espanya.

Que prenguin l’exemple d’Escòcia: acord entre el govern escocès i el govern Cameron. Consulta legal i acordada. I ambiciosa reforma federal. Cameron, a diferència de Rajoy, sembla haver entès que un nou pacte polític és millor que la secessió i que amb l’immobilisme no acaba amb el problema.

Aquests són els passos a seguir també a Catalunya. Això és fer les coses bé, amb rigor. Això és treballar per la consulta i per respondre als anhels de més reconeixement i més autogovern dels catalans i les catalanes.

Des del nostre punt de vista, el govern té prioritats i polítiques equivocades à no està fent prou ni ho està fent bé pel que realment és important: la desigualtat, la pobresa, l’atur, les famílies que no poden pagar l’aigua ni la llum…

El malestar a Catalunya està relacionat amb l’autogovern, el finançament i la manca de reconeixement a la plurinacionalitat d’Espanya però també amb la crisi, les retallades i de les polítiques d’austeritat mal entesa, la pèrdua de drets laborals i socials i la sensació de que els mercats dicten les lleis en comptes de que la política reguli els mercats.

Cal combatre la manca d’esperança en un futur millor. L’esvaïment d’aquella llei no escrita de que amb esforç i amb treball els nostres fills, les generacions futures podrien viure millor que nosaltres.

Des d’aquest punt de vista hi ha molta feina a fer en els propers dos anys per respondre a totes les necessitats i aspiracions dels catalans i les catalanes. Si el president Mas avança les eleccions perdrem una nova oportunitat, que se sumarà als darrers 4 anys que ja s’han perdut.

  • Les 4 prioritats del PSC:

1.- Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

– Creixement basat en la recuperació del poder adquisitiu de la gent que menys té, és a dir, reduir les desigualtats i abordar la redistribució. En la situació actual, amb molts ciutadans molt endeutats, com no poden gastar, l’economia no arrenca. Per tant, pujar els ingressos dels més endeutats incrementarà el consum.

– Repensar el paper de l’Institut Català de Finances com a banc català per donar suport a les PIMES catalanes, trencant el cercle viciós causat per les restriccions al crèdit.

– Assegurar als sectors més afectats per la crisi la capacitat d’afrontar les despeses i necessitats quotidianes: nou pacte per l’aprovisionament d’aigua, gas, i la electricitat, on els preus han pujat de manera clamorosa durant la crisi.

– Aprofitar l’economia del benestar com a motor: educació 0-3, dependència… són sectors per a la creació de nous llocs de treball.

– Assegurar el suport a l’educació, la innovació i la recerca, com a motors de desenvolupament.

– Ajudar la indústria exportadora i el turisme de qualitat tant importants a la vostra demarcació.

– Instrumentar una política industrial i una política de R+D+i potents, orientades tant a nous sectors, com poden ser la biotecnologia i la biomedicina, la cultura i l’audiovisual, com a sectors madurs, com l’agroalimentari o l’automòbil.

– Començar a desenvolupar les 138 propostes del pacte Més Indústria que el president Mas va signar amb agents socials, econòmics, universitats i col·legis professionals.

– Potenciar energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, creació de parcs d’energia i vinculació de les inversions urbanes a les energies renovables.

– Apostar i invertir en nous nínxols d’avantguarda tecnològica com la biomedicina i els desenvolupaments tecnològics associats a les smart cities.

– Reforma fiscal: un model fiscal més senzill i en què veritablement paguin més els que més tenen, no és normal que les rendes del treball acabin tributant més que les rendes provinents de l’economia no productiva. A més,

○ Lluita contra el frau fiscal: calen modificacions legislatives i augmentar els recursos destinats a la gestió tributària: Espanya només dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE el 0,5%.

○ Eliminar la sobreabundància dels beneficis fiscals que només aprofiten les grans empreses i aquells amb més recursos.

– Prioritzar pressupostàriament les polítiques actives ocupació de manera que suposin el 0.5% del PIB.

– Pla de rescat persones en atur de llarga durada: dur a terme les diverses mocions i resolucions aprovades pel Parlament que estableixen mesures urgents i específiques per als treballadors de 45 anys o més en situació d’atur de llarga durada.

2.- Garantia de serveis públics i eficàcia de la protecció social:

– Renda Garantida de Ciutadania com a dret a la garantia d’ingressos i que seria una prestació i un itinerari sociolaboral. A més de donar seguretat i dignitat a milers de famílies, serviria per estalviar en despesa fins ara dedicada a pal·liar els efectes de la pobresa.

– Garantia de que cada nen menjarà dos cops al dia, garantit pel sector públic.

– Aturar la tendència a la concertació i privatització dels serveis sanitaris.

3.- Regeneració democràtica i combat contra el frau fiscal:

– Finançament exclusivament públic de les eleccions.

– Repensar i reorientar la funció pública i una reconsiderar el model d’oposicions.

– Pujol: cal que s’expliqui al Parlament, davant els representants de tots els catalans i catalanes; i cal que la justícia actuï amb contundència.

Cal anar fins al final i fer net. Depurar responsabilitats i que els que hagin actuat malament, aprofitant-se de la Generalitat per fer negocis tornin els diners i paguin pel que han fet davant la justícia àmostra de normalitat democràtica i pas endavant per a la credibilitat el propi sistema.

4.- Nou pacte polític amb Espanya i reforma federal de la Constitució que sigui sotmesa a referèndum.

– Espanya nació de nacions i definida com a Estat federal

– Reconeixement de la singularitat catalana i asimetria competencial que atengui els fets diferencials.

– Competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia en temes lingüístics, educatius i culturals.

– Recursos: finançament basat en els principis de solidaritat i ordinalitat.

– Descentralització del Poder Judicial.

– Reforma del Senat perquè esdevingui Consell Federal.

El PSC disposat al diàleg i compromès a treballar per Catalunya

  • Continuarem treballant pel diàleg i per donar resposta a les aspiracions i necessitats dels catalans des del treball i el rigor. Fent-ho bé. Considerarem una estafa anar novament a unes eleccions anticipades per molt que es disfressin de plebiscitàries.
  • Estem convençuts que és possible construir una altra Catalunya, amb menys desigualtats, menys pobresa, menys injustícies i més oportunitats.

I també de que és possible un canvi profund en les relacions amb Espanya, des del diàleg i des del convenciment de que les lleis es canvien amb lleis.

Espero que en el col·loqui podrem aprofundir en les qüestions que més els puguin interessar.

Moltes gràcies.

Conferència al Foro Nueva Economía

CONFERENCIA EN EL FORO NUEVA ECONOMIA

Madrid, 9 de septiembre de 2014

Muy buenos días señoras y señores, amigos i amigas,

Quiero agradecer a José Luis Rodríguez, presidente de Nueva Economía Fórum, y a los patrocinadores, ASISA, BT y Red Eléctrica de España, la amable invitación que me permite dirigirme hoy a todos ustedes.

Quiero agradecer también a Pedro Sánchez, secretario general del PSOE, sus palabras de presentación que son una muestra de amistad y de compromiso político.

Aprovecho para decir que, en mi modesta opinión, Pedro Sánchez es quien más está haciendo en estos momentos para intentar resolver el problema de relación entre Cataluña y el resto de España que, junto a la crisis económica y sus efectos, es la cuestión más grave a la que nos enfrentamos como país en los últimos años.

Precisamente por la gravedad del tema, y por la inminencia de la celebración de la Diada nacional de Catalunya y de la convocatoria de una consulta por parte del presidente Mas, voy a centrar mi intervención en esta cuestión.

Sin agotar las razones de fondo que explican las razones del malestar de amplios sectores de la sociedad catalana sobre el que alertaron sin éxito los presidentes Maragall y Montilla, déjenme que recuerde la batalla frontal del PP contra el Estatuto, que llegó por cierto a recoger firmas para pedir un referéndum ilegal. O la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto que, por vez primera y única en nuestra historia democrática, modificó un texto legal que había sido sometido a referéndum de los ciudadanos tras haber cumplido escrupulosamente el trámite parlamentario. O la crisis económica que alimenta la percepción de maltrato fiscal. O, para acabar, la erosión del autogobierno causada por decisiones del Gobierno de España o del partido que lo sustenta, que tampoco ha mostrado mucho talento al abordar cuestiones sensibles como la lengua: han llegado al punto de aprobar una ley para denominar LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental) a las variedades dialectales del catalán noroccidental.

Sobre el delicado tema de las lenguas de España confío que el Seminario “El reconocimiento de la pluralidad lingüística en España” que se celebra hoy mismo en la Fundación Ortega-Marañón aporte claridad y esperanza de cara al futuro.

Créanme que no me refiero a estas cuestiones con afán polémico, pues a estas alturas eso no sirve de mucho. Ni tampoco para ocultar errores que se hayan cometido desde los partidos e instituciones catalanas, pues eso tampoco sirve ya de nada.

El caso es que nos encontramos en vísperas de un conflicto institucional que se producirá inevitablemente cuando el Tribunal Constitucional con toda probabilidad suspenda cautelarmente la convocatoria de una consulta convocada por el gobierno de la Generalitat a partir de la ya inminente aprobación de la Ley de consultas populares no referendarias.

El gobierno de Cataluña se ha comprometido a convocar una consulta el 9 de noviembre con una pregunta acordada con ERC, ICV-EUiA y la CUP que, a mi juicio, ni siquiera cabe en la ley que aprobará el Parlament. Se quiere formular una pregunta propia de un referéndum en el marco de una ley de consultas populares no referendarias. Una Ley que, por cierto, teniendo el aval del Consejo de Garantías Estatutarias, y por eso vamos a votarla, mereció cuatro votos particulares de un organismo formado por nueve personas.

En una situación normal, tras la suspensión cautelar, todo el mundo aceptaría el papel arbitral del Alto Tribunal y esperaría a su resolución definitiva, tanto por lo que se refiere a la ley como a la convocatoria de la consulta. Pero hay partidos en Cataluña que urgen al president Mas a hacer caso omiso de las decisiones del Tribunal. Y espero que sea el propio president quien desdeñe esos envenenados consejos que encierran un peligro que no quiero ni siquiera entrar a considerar.

En todo caso, no podemos desconocer que son muchísimos los catalanes que desean votar, y lo veremos con motivo de la Diada. Y han de saber que muchos catalanes que no nos manifestaremos el 11 de septiembre decimos también que no puede haber solución estable al actual desencuentro que no pase por someterla al voto ciudadano.

Somos muchos quienes no nos resignamos al choque de trenes y reclamamos de los presidentes Rajoy y Mas un diálogo que por lo que parece es hoy totalmente inexistente.

Confío en que el período que se abrirá tras la más que previsible suspensión cautelar de la consulta por parte del Tribunal Constitucional pueda servir para retomar al diálogo entre gobiernos.

Quisiera emplazar a los presidentes Rajoy y Mas al diálogo, que no se atrincheren en sus razones, que no busquen excusas en los errores de la otra parte, que abandonen cálculos partidistas y electorales, que no esperen a que se llegue a un punto sin retorno, que nos ahorren a todos un enfrentamiento sin sentido que a todos perjudicaría.

Estando en Madrid entenderán que me dirija especialmente al presidente Rajoy. Supongo que sigue con atención los preparativos del referéndum escocés, y debe ver como en estos últimos días, y sin duda azuzados por encuestas que apuntan a un resultado incierto, David Cameron, con el apoyo de otros partidos, está proponiendo un nuevo acuerdo a los escoceses, demostrando que no se refugia en el inmovilismo, convencido de que un nuevo pacto es más beneficioso para todos que la secesión.

Los socialistas, para evitar los callejones sin salida, proponemos soluciones concretas al problema, en la senda iniciada por Alfredo Pérez Rubalcaba y Pere Navarro, que ha recibido el renovado impulso de Pedro Sánchez. La propuesta no es otra que una profunda reforma constitucional que sea sometida al voto de todos los españoles y pueda recibir el apoyo mayoritario de los catalanes.

Las propuestas de corte federal ofrecen alternativas al actual desencuentro entre las instituciones catalanas y españolas en un marco que proporciona soluciones a problemas del conjunto del Estado de las Autonomías, aquejado de un exceso de conflictos competenciales, de profundas carencias en materia de cooperación entre las administraciones, de agravios económico-financieros, el fallido papel del Senado como cámara territorial, etc.

Es por ello que de forma muy breve quisiera exponerles los cuatro ejes que a mi juicio deberían vertebrar una propuesta de reforma constitucional federal. Reconocimiento, Reglas, Representación y Recursos.

Primer eje, reconocimiento. La reforma constitucional que conviene a España y a Cataluña, asegurará tanto la unidad del Estado como el reconocimiento de la identidad nacional catalana, de su singularidad en el marco español. Una singularidad que tiene raíces históricas profundas y se manifiesta especialmente en su lengua, su cultura, el derecho civil y las instituciones de autogobierno. Se trata de los derechos históricos ya recogidos en el Estatuto y que, a nuestro juicio, deberían incorporarse también a la Constitución.

Segundo eje, reglas. La reforma constitucional que conviene a España deberá contener reglas claras que delimiten con precisión los espacios competenciales del Estado federal y las Comunidades, permitiendo que éstas puedan desarrollar sin cortapisas las políticas públicas que tienen encomendadas, procurando la máxima proximidad, eficacia y eficiencia, evitando duplicidades e innecesarias interferencias del gobierno federal.

Tercer eje, representación. La reforma constitucional que conviene a España reformará profundamente el Senado, que debería convertirse en un Consejo Federal con presencia de los gobiernos de las Comunidades, para que éstas participen de la política legislativa general, y especialmente en el establecimiento de las normas de cooperación horizontal y de la financiación.

Cuarto y último eje, recursos. La reforma constitucional que conviene a España debería recoger un federalismo fiscal basado en los principios de suficiencia, justicia y solidaridad que, entre otras cosas, asegure un trato económico justo para todos incorporando el principio de ordinalidad, y que, a través del Consorcio Tributario que proponemos, otorgue a las Comunidades que lo requieran, la capacidad de recaudar y gestionar el conjunto de impuestos soportados en sus territorios, asegurando eficacia, transparencia y automatismo en los flujos fiscales entre Comunidades y Estado.

No nos cansaremos de defender esta propuesta, por mucho que algunos, que no proponen nada, digan que es inconcreta. Les invitamos a leer con calma los acuerdos de Granada, lecturas que pueden ampliarse con los importantes documentos elaborados por la Fundación Alfonso Perales o la Fundación Rafael Campalans.

Si se aportan otras ideas, estaremos encantados de estudiarlas, discutirlas y construir también sobre ellas un nuevo acuerdo.

Pero debo insistir en dos elementos que me parecen de difícil refutación: el primero, así no podemos seguir; el segundo, cualquier solución de fondo debe someterse al veredicto ciudadano.

No nos cansaremos de repetirlo, no hay salida al actual atolladero sin diálogo, negociación y pacto. Esa no es la tercera vía. Es la primera. Y, si me apuran, la única.

Quienes piensan que las revelaciones del caso Pujol, una eventual renuncia de Mas o la derrota de CiU en unas elecciones resolverán el problema se equivocan. Tampoco desaparecerá el problema tras anular la consulta que se pretende convocar para el 9 de noviembre. El hartazgo de amplios sectores de la sociedad catalana es grande y sus causas, diversas. Los avatares de tal o cual dirigente o de tal o cual partido pueden entorpecer el proceso pero no harán desaparecer el problema de fondo. En algún caso pueden incluso complicarlo aún más.

Acabo para dar espacio al debate. Los socialistas estamos comprometidos en la vía del diálogo, la negociación y el pacto. Tenemos propuestas concretas que aportar en ese esfuerzo y tras nuestro propio proceso negociador estamos en condiciones de contribuir, PSOE y PSC, a la estabilidad y la inteligencia política necesarias para encontrar las soluciones que mejor sirvan a Cataluña y a España.

Muchas gracias.

Pregó de la Festa Major d’Aldover

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’ALDOVER

5 de setembre de 2014

 

Bona tarda amics i amigues,

Alcalde, regidors i regidores, autoritats

Pubilles i acompanyants

Doverencs i doverenques,

 

Bona Festa Major!

 

Sóc feliç que m’hagueu concedit l’honor de ser el pregoner de la vostra Festa Major en honor a la Nativitat de la Mare de Déu.

Aquest encàrrec és també una gran responsabilitat. En sóc conscient i intentaré, humilment, estar a l’alçada. Entre d’altres coses, perquè és el meu primer pregó de Festa Major!

La vostra és una Festa Major que anuncia el final de l’estiu. L’estiu lluminós, alegre, època d’esbarjo i de descans. La pausa en el camí. Però, a pagès, l’estiu és també una etapa de feina intensa al camp. La fi de la collita. La culminació de la feina feta durant tot l’any. Molta feina i ben feta. Això és el que defineix la vostra manera de viure. Això és el que us reconeixem i us admirem.

La vostra Festa Major marca el recomençament, l’inici d’un nou cicle, d’un nou curs ple d’esperances, de reptes i d’il·lusions. Una nova etapa que tots desitgem millor que l’anterior.

La vostra Festa, sobretot, fa poble. Fa convivència. I fa identitat.

En la Festa, tots i totes plegats, vingueu d’on vingueu, hagueu nascut on hagueu nascut, celebreu que sou doverencs i doverenques. I que n’esteu molt orgullosos de ser-ho i de compartir-ho amb els que no tenim aquesta sort.

Uns dies que són també una celebració que demostra que us agrada viure en comunitat, compartint aquests carrers i places i aquest meravellós entorn natural que tant estimeu, i que es fa estimar tant.

Temps de sortir al carrer per celebrar el goig de viure i també per recordar aquells que ens han deixat, com ens demanava l’Alcalde.

Un moment per compartir amb els amics i amb els veïns, amb els que dia a dia, tots i totes plegats, feu possible Aldover. Feu realitat aquesta fantàstica Festa Major, en la que l’Ajuntament tant hi col·labora.

Els doverencs i doverenques doneu vida a Aldover i sou també una part important de l’esperit de Catalunya.

Una Catalunya, la Catalunya rural, la Catalunya de pagès, que no surt massa sovint a les notícies però que és fonamental per a que el país tiri endavant. Una Catalunya a la que cal escoltar més, reconèixer més, atendre més i aprendre’n més d’ella.

Perquè no pot ser que només sigueu notícia quan sortiu al carrer a reclamar que ningú no malmeti l’Ebre, aquest riu que us defineix i us caracteritza, aquest riu que “és vida”.

Us necessitem perquè els petits pobles que conformeu la nostra geografia sou una part imprescindible del què som com a país. Sou fonamentals, i això cal dir-ho molt més sobretot en el moment de crisi que patim, per a la nostra economia.

Per això, perquè és de justícia, i també perquè és imprescindible per al nostre futur, que des de les institucions us fem costat i contribuïm a impulsar noves oportunitats al territori.

Estem vivint moments molt complicats. La crisi econòmica ens ha colpejat amb força i avui, malgrat ésser un dia d’alegria, no podem deixar de pensar en aquells veïns, amics i familiars que pitjor ho estan passant.

Per tot això, malgrat ser un dia de celebració, no podem deixar de reclamar que la perifèria geogràfica esdevingui el centre de les polítiques econòmiques i socials a Catalunya. Perquè cal combatre, més que mai, les desigualtats socials i els desequilibris territorials.

És el moment d’apostar de veritat per la Catalunya rural, per les Terres de l’Ebre i per Aldover. Aquesta Catalunya que fa uns anys va decidir que ja n’hi havia prou de ser la gran desconeguda dels catalans i que va veure en el turisme una font de riquesa important. Us n’heu sortit amb èxit, i el Centre d’Interpretació de l’Ebre i el Bosc de la Ribera a Aldover en són una bona mostra. Però no n’hi ha prou, ens calen molts més èxits com aquest.

Èxits que han de sumar-se a la vostra llarga història. Una història de la que sou hereus, de la que podeu sentir-vos orgullosos.

Segons he llegit, de doverencs i doverenques ja n’hi havia a l’Edat de Bronze. I per Aldover també s’hi passejaven els oficials romans al segle VII abans de Crist.

I el nom del vostre poble, Aldover, aldowayra en àrab, ens recorda que vau ser importants ja durant els temps del domini musulmà. He llegit que aldowayra significa “la caseta”. Un nom que us deu haver marcat d’alguna manera. Potser per això tots els que us visitem ens sentim ben aviat com a casa a Aldover, entre els doverencs i doverenques. Moltes gràcies!

Heu viscut també moments agres, la pitjor de les lluites que hi pot haver, la lluita entre germans, cosins, amics… essent escenari d’una de les batalles més cruentes de la Guerra Civil, la Batalla de l’Ebre. Una forma terrible d’aprendre el veritable valor de la democràcia, el diàleg i el pacte.

I ara, com sempre i novament, la història és a les vostres mans. Us vull encoratjar a treballar de valent per tirar endavant, tots junts, com heu fet sempre. A no defallir, malgrat les dificultats, en el progrés i en la millora del vostre poble que seran també el progrés i el benestar de tots els doverencs i doverenques.

Us vull animar a continuar fent comunitat sent solidaris amb els que pitjor ho estan passant. La seva sort, finalment, serà la de tots. Us vull encoratjar, en definitiva, a continuar escrivint plegats una història d’Aldover plena d’èxits, de combat pel progrés, de lluita contra les desigualtats i les adversitats.

I finalment, un consell: gaudiu al màxim de la vostra Festa Major! Deixeu a un costat la rutina de la vida quotidiana, els problemes i les preocupacions. Que la Festa ens doni forces per seguir lluitant!

Sortiu al carrer a riure, a ballar, a gaudir de la companyia dels vostres veïns, a xerrar, a menjar, a compartir, a viure al màxim cadascun dels instants màgics que s’esdevenen quan aprenem que la vida és massa curta i massa bonica com per no fruir-la al màxim.

Bona Festa Major!

 

Visca Aldover!

Visca les Terres de l’Ebre!

Visca Catalunya!