• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció a l’acte “La lluita per la igualtat a la Catalunya del segle XXI”

Molt bon dia, amigues i amics, companyes i companys,

Ens mereixíem un acte així!

Gràcies a tots i a totes per la vostra assistència.

Agraeixo molt especialment les intervencions dels amics i amigues que han volgut participar en aquest acte, mostrant el seu compromís amb la causa de la igualtat, la nostra utopia.

Gràcies Albert, Rosa, Carme, Josep Maria i Joan Carles.

Aquest és un acte important per a nosaltres, vol marcar la renovació del nostre compromís, però també vol assenyalar un nou inici. Com va dir Willy Brandt: “Recordeu sempre la vostra força i que cada nova època requereix noves respostes”.

Venim de lluny, de molt lluny, ho hem vist al vídeo. Som del partit de Joan Reventós, de Josep Pallach, de Paco Ramos, de Maria Aurèlia Capmany, d’Ernest Lluch, de Marta Mata, de Jordi Solé Tura, d’Antonio Santiburcio i de tants i tants altres. Gent de pedra picada, disposada a picar pedra. Gent com nosaltres. Ens cal molta més gent així.

Venim d’una llarga història de lluites obreres, democràtiques, catalanistes, federalistes, feministes, culturals, pacifistes, socialistes, sindicals, ecològiques i socials.

Som fills d’un moviment històric que no s’improvisa. No va néixer ni en platós de televisió ni en cenacles elitistes. Som una força en la que els protagonismes individuals mai no obliden la dimensió col·lectiva del nostre compromís. Volem canviar les coses, els pobles, les ciutats, Catalunya, Espanya, Europa i el món. Volem canviar les coses des dels valors de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Som una força impulsora de transformacions socials, un partit que es presenta amb humilitat davant la societat catalana, conscient dels seus errors i mancances, però també orgullós de la seva trajectòria i dels avenços que han estat assolits gràcies als nostres esforços.

Cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La conquesta i consolidació de la democràcia, el retorn de les institucions a l’exili amb el president Tarradellas al capdavant, la Constitució i els dos Estatuts, la incorporació d’Espanya a les institucions europees, l’impuls a l’Estat del Benestar, sanitat, educació, pensions no contributives i ajut a la dependència, l’ampliació dels drets i les llibertats, són fites de les que ens sentim legítimament orgullosos.

Ho torno a dir: cap partit a Catalunya o a Espanya pot dir que ha contribuït més que els socialistes a la llibertat i al progrés dels nostres conciutadans i conciutadanes.

Fa poc més d’un any d’aquell Tren de la Llibertat en que moltíssimes dones de tota Espanya van aturar en sec l’ofensiva de la dreta contra els drets de les dones. Cal retre homenatge a totes les lluites que han fet possible avançar, i a totes aquelles que han evitat els retrocessos. Perquè, desgraciadament, els drets i els avenços no són mai irreversibles. I els combats han de ser permanents com, per exemple, contra la violència i els crims masclistes.

Dit això, hem comès també alguns errors que cal reconèixer i rectificar. Com ho fa sense embuts la Crida que avui presentem.

El nostre repte és renovar el compromís amb els valors que donen sentit a la nostra existència i la nostra lluita, i ser capaços de traduir-los en acció política i transformacions que cal impulsar a la Catalunya d’avui.

Per això volem escoltar totes les veus que vulguin ser escoltades. I comptar amb tots i totes els que vulguin fer avançar amb nosaltres la causa del socialisme i la causa de Catalunya. Per això volem avançar cap a un Congrés Obert i cap a un Consell Obert dels i de les Socialistes de Catalunya.

Socialistes de Catalunya, posant per davant les persones i la voluntat unitària. Socialistes de Catalunya, aplegant els homes i les dones que lluiten per la causa de Catalunya i la causa del socialisme. Més enllà d’un partit, la força d’un moviment.

La causa de Catalunya, és clar, la causa dels catalans i les catalanes, la nostra identitat, el nostre autogovern, la nostra cohesió social, la nostra unitat civil, el catalanisme transversal, patrimoni comú, indivisible, unitari, que no deixarem segrestar per ningú, ni que sigui trepitjat per ningú.

I la causa del socialisme, sí.

Escolteu la definició de socialisme que ens va llegar Jordi Solé Tura el 1998.

“Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.

Des del punt de vista polític això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.

El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.

En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món més dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi, superar les velles concepcions nacionalistes”.

Parlo de la causa del socialisme entre d’altres coses perquè, com deia Ulrich Beck, “La renúncia oberta a la utopia és un xec en blanc a l’abandó de la política per part de la pròpia política. Només qui és capaç d’entusiasmar-se, guanya suport i conquereix el poder”.

Nosaltres volem embridar el capitalisme global per sotmetre l’economia al benestar de les persones i dels pobles, just el contrari del que succeeix ara. Recordem el que ens deia Tony Judt: “La dreta utilitza la crisi com a excusa per a desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat”. Nosaltres ens oposem frontalment a això. Amb paraules i, sobretot, amb actituds, amb fets, amb accions de govern.

Som una esquerra democràtica, reformadora i transformadora, amb vocació majoritària i de govern. Capaç de reivindicar i de denunciar, sí. Però també capaç de governar i de canviar la realitat, de combatre les injustícies, de construir una societat millor.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat, a una societat de mercat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes. Però no volem ser una força que es limiti a denunciar, a reivindicar, volem transformar la realitat, canviar les coses, des del govern i des de l’acció social, política i cultural. Volem recuperar la cultura crítica i la capacitat transformadora.

El model neoliberal és incapaç de situar les persones per sobre del benefici. I nosaltres no acceptem com a inevitables ni l’atur, ni la pobresa, ni les desigualtats. Així doncs, els reptes són clars: la regulació del sistema financer, l’abandó del dogma de la mà invisible del mercat, la submissió del lliure comerç a normes socials i ambientals, evitant confondre drets amb mercaderies que sols estan a l’abast dels que les poden comprar, recuperant el prestigi de la política i de lo públic, introduint elements de democràcia econòmica com la cogestió a les empreses, potenciant l’economia social, rebutjant la desregulació sistemàtica de la relació entre empresaris i treballadors.

Por primera vez en la historia, el cambio de civilización al que estamos asistiendo no está comportando una ampliación de los horizontes de progreso, al contrario, suscita miedos e inseguridades, genera paro y desigualdades, agota los recursos naturales del planeta, amenaza el medio ambiente y condena a la precariedad y a la pobreza a muchas personas. Y por esto necesitamos, entre otras cosas, una buena regulación de los mercados globales y unos Estados Unidos de Europa.

Debemos reconstruir nuestro proyecto político para hacer frente a los retos de la globalización, del individualismo egoísta y del repliegue comunitario. Hemos de hacer frente al miedo que es el caldo de cultivo de los populismos demagógicos, xenófobos o identitarios que nos acechan, y que estimula el conservadurismo y la ley de la selva.

Hemos de buscar con todos aquellos y aquellas que lo deseen, las respuestas a nivel local, europeo y global, para construir un nuevo proyecto capaz de alumbrar una nueva sociedad más libre y más segura, más próspera y más justa. Sin olvidar que la crisis económica es también una crisis energética y ambiental. Y que la fractura social que va creciendo tiene una expresión cada vez más dura en los núcleos urbanos, agravando viejos problemas y creando nuevos problemas que conviene conocer y afrontar.

Vull insistir en la nostra vocació de govern, reivindicant la feina feta pels governs socialistes presidits per Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, per tants i tants governs municipals, i pels governs d’esquerres presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. I vull recordar que des de que governa CiU amb el suport d’ERC, hi ha menys persones treballant, tenim més desigualtats, més pobresa, més retallades i Catalunya ha doblat el seu deute i, a més, ens han embarcat en una nòria i en un carreró sense sortida.

Una nòria que gira i gira però que és incapaç d’impulsar canvis tangibles. Una nòria que no pot amagar la veritat ni la complexitat dels problemes als que ens enfrontem.

Quina és la nostra realitat avui?

  1. 194.000 llocs de treball perduts des de l’any 2010
  2. 111.000 famílies sense ingressos
  3. Mig milió de persones amb feina però en risc de pobresa
  4. La taxa d’activitat i d’ocupació dels homes continua sent 10 punts més alta que la de les dones
  5. La pobresa infantil severa se situa 11 punts per sobre de la mitjana europea
  6. 320.000 famílies declaren que no poden mantenir l’habitatge a una temperatura adequada

Davant d’una verdadera situació d’emergència social, hem de fer front a l’immobilisme de la dreta i denunciar les solucions màgiques que ofereixen paradisos il·lusoris.

No hi ha solucions miraculoses. Us poso un petit exemple. Aquests dies s’està impulsant un debat sobre un projecte de Constitució catalana, que sembla que té molts entusiastes, però pocs la deuen haver llegit llegida, crec. Mireu, article 30, “Amb independència de la seva situació administrativa o laboral, totes les persones tenen dret a l’assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”. Sí, ho heu sentit bé, “en cas d’urgència”. Aquest és el nou país que ens proposen? No és el nostre nou país, en cap cas. Nosaltres volem un dret a la salut, un dret a l’assistència sanitària gratuïta per tothom quan ho necessiti, sigui o no urgent. Un altre exemple, enguany, en els pressupostos acordats entre CiU i ERC, zero euros a les escoles bressol.

Menys paraules buides, menys procés, menys estructures d’Estat, i més vetllar per l’estat de les estructures que ja tenim, els drets i les oportunitats de les persones. Més sanitat, més educació i menys ambaixades. Menys fulls de ruta i més idees clares. Més dir la veritat: no hi haurà una solució unilateral. L’únic camí és el del diàleg, la negociació i el pacte, la resta és fer volar coloms i enganyar el personal.

Menys parlar d’independència i més lluitar contra les dependències. No volem que la salut o l’educació depenguin de si les pots pagar o no. No volem que el benestar dels infants depengui del nivell adquisitiu de les seves famílies. No volem que els subministres imprescindibles d’aigua, llum i gas depenguin de si ets o no pobre. Volem lluitar contra les dependències, de veritat.

Volem un canvi de debò, d’arrel, volem viure d’una altra manera, volem viure altrament, i veure les coses amb una altra ment. Una altra manera de pensar, una altra manera d’enfocar la vida, una altra manera de valorar les coses, una altra manera d’establir prioritats, un altre sistema de valors. Una alternativa de veritat, això volem construir.

Volem canviar Espanya, volem reformar l’Estat, volem un acord per canviar la Constitució i fer d’Espanya un Estat federal en que l’autogovern de Catalunya i la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes tinguin les màximes garanties. Però no volem ni l’esquinçament de la societat catalana ni la ruptura amb la resta de pobles d’Espanya. I volem poder votar aquest nou pacte.

Que no me digan que no se nos entiende. Queremos cambiar España, queremos reformar el Estado, queremos un acuerdo para cambiar la Constitución y hacer de España un Estado federal en el que el autogobierno de Cataluña y la defensa de los intereses de los catalanes y las catalanas tengan las máximas garantías. Pero no queremos ni el desgarro de la sociedad catalana ni la ruptura con el resto de pueblos de España. Y queremos poder votar este nuevo pacto. Más claro, agua.

Per ser fidels a la nostra història i lleials amb el nostre compromís polític, per ser capaços de seguir treballant pels canvis necessaris, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Entrem en un any decisiu per a la reconstrucció del nostre projecte polític, la preparació de les eleccions municipals, autonòmiques i generals ens ha de servir per obrir-nos als sectors progressistes, per estrènyer els nostres lligams amb els treballadores i les treballadores, els emprenedors i les emprenedores i el nostre jovent. Per ser més, per ser millors, per canviar les coses.

I hem d’enriquir el nostre projecte polític a partir d’un debat profund al voltant dels deu eixos que conté la crida que avui presentem. Per un Congrés Obert centrat en un debat d’idees que hagin estat contrastades amb molta gent, amb molts sectors, a tot arreu, sense embuts ni prejudicis. Treballant amb els sindicats, amb el moviment associatiu progressista, la gent d’esquerres.

  1. Substituir les polítiques d’austeritat per polítiques d’impuls econòmic i de creació de llocs de treball.
  2. Combatre les desigualtats, la precarietat i la pobresa, i impulsar un pla de rescat social.
  3. Defensar l’Estat del benestar com a mecanisme essencial per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats.
  4. Defensar i promoure la qualitat de l’escola pública i el dret de la ciutadania a la cultura, recolzant els creadors, les creadores i les indústries culturals.
  5. Defensar la qualitat de la sanitat pública rebutjant la seva privatització i el seu empetitiment.
  6. Impulsar la sostenibilitat i combatre els hàbits del consumisme i el malbaratament.
  7. Impulsar una Europa social i democràtica capaç d’embridar el poder financer i especulatiu.
  8. Revitalitzar la democràcia, amb nous sistemes de participació, partits més oberts i transparents i un nou sistema electoral.
  9. Establir una administració pública absolutament transparent, oberta a l’escrutini permanent de la ciutadania i amb tolerància zero envers la corrupció.
  10. Promoure un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Renovar, innovar, canviar. Obrir-nos, anar a buscar talent, complicitats. Fer xarxa. Aprofitar la preparació de les eleccions municipals com a palanca de renovació. Fent de les eleccions municipals una reivindicació de la política més noble i altruista, dels canvis des de baix, atenent els problemes reals, treballant pel que realment importa. Aquest és el nostre compromís, el nostre combat.

Amigues i amics, companyes i companys, us convido a seguir treballant pel socialisme i per Catalunya.

Us convido a llegir, debatre i difondre la Crida dels Socialistes de Catalunya.

Us convido a cridar junts, ben fort,

Visca, visca, visca, Catalunya socialista!

Anuncis

Intervenció en el Consell Nacional del PSC (5.10.14)

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC, 5.10.14

Molt bon dia, companyes i companys,

Celebràvem el nostre Congrés el passat 19 de juliol i no hem volgut esperar més per convocar un Consell Nacional per explicar el que hem fet, el que estem fent i el que ens proposem de fer en les properes setmanes, i també per mantenir un debat sobre aquestes qüestions en el màxim òrgan de direcció del partit entre Congressos.

Al llarg d’aquestes poques setmanes de mandat hem treballat de valent per tal de comunicar de la forma més clara i eficaç possible el nostre missatge, per gestionar adequadament el pluralisme intern i per enfortir el nostre paper en la política catalana i espanyola.

En el terreny de la comunicació, vull destacar l’aparició de l’Endavant, el Manifest del partit amb motiu de la Diada, el cartell i l’octaveta que avui han estat distribuïts, i la targeta amb els nostres quatre objectius prioritaris distribuïda amb motiu de la Festa de la Rosa.

La Festa de la Rosa ha estat enguany un èxit de mobilització i ha significat un alè fresc d’esperança que s’ha estès arreu del partit. I per això us vull agrair a totes les Federacions, a començar per la del Baix Llobregat, el vostre esforç.

El debat de política general va servir també per fixar el nostre missatge i fer-nos escoltar en un clima polític alterat per un excés de gesticulació i grandiloqüència que, es digui el que es digui, no portarà a la consulta que els catalans desitgem. Els socialistes catalans volem una consulta, volem votar; però creiem que el camí triat per Artur Mas i els seus socis no porta a una consulta, sinó a una gran frustració, a un carreró sense sortida.

Som plenament conscients que el principal causant del problema que tenim és el PP a partir de la ferotge campanya contra el projecte d’Estatut, el recurs que van presentar contra l’Estatut que van votar els catalans, la posterior Sentència del Tribunal Constitucional i la política recentralitzadora del govern presidit per Mariano Rajoy. Un president del govern que parla de respecte a la legalitat però no fa una sola proposta per resoldre el problema. L’immobilisme de Rajoy està posant en risc la unitat d’Espanya per un grapat de vots.

Però el president Mas i els seus socis també tenen una gran responsabilitat. Si volien convocar un referèndum, ¿per què no han utilitzat la llei de consultes populars per via de referèndum? Si volien garanties democràtiques, ¿per què fan una doble pregunta encadenada que no les proporciona? Si volien garanties democràtiques, ¿com es possible que no se sàpiga encara com es comptabilitzaran els resultats? ¿Per què s’han encaparrat a fer un referèndum utilitzant la llei de consultes populars no referendàries?

¿Quan s’atrevirà el president Mas a dir en veu alta que el 9 de novembre no es podrà celebrar una consulta legal amb les suficients garanties democràtiques? Ni gesticulacions, ni decrets sense data d’entrada en vigor, ni reunions maratonianes amb resultats tant importants que no es poden divulgar, ni cap altra astúcia pot amagar la dura veritat. El 9 de novembre no es podrà celebrar la consulta que volem els catalans i les catalanes. I el president Mas ho sap.

¿Quan s’atrevirà el president Mas a reconèixer que la única manera de fer una consulta amb garanties democràtiques és fer-la de forma legal i acordada?, com no ens cansarem de repetir. ¿Per què no fa cas del Lehendakari Urkullu que deia divendres en una entrevista publicada al diari El País: “Me parece interesante del método escocés lo que tiene de acuerdo entre los dos Gobiernos para hacer un referéndum, también reivindicado por nosotros. No sé si es más realista o no [que el de Cataluña]. Pero sí más participativo, vertebrador y posible en Europa”? Sense acord entre governs no hi ha referèndums d’aquest tipus a Europa.

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP han promès fer una consulta que saben que no es podrà fer amb suficients garanties democràtiques el 9 de novembre, i es comença a apuntar una nova i hàbil astúcia, que aquesta vegada prendria la forma d’unes eleccions anomenades plebiscitàries que sols servirien per intentar dissimular els fracassos acumulats per Artur Mas, que va prometre un pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat i una consulta i, per ara, res de res.

Nosaltres també volem la consulta, però, com deia, tal com s’està fent, no la tindrem. I molts catalans i catalanes comencen a intuir-ho. No hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I el camí més segur perquè els catalans votem un nou acord és impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, solució en la qual estem compromesos tant el PSC com el PSOE. Si hi ha altres propostes per fer realitat la consulta, estem disposats a discutir-les i, si s’escau, a compartir-les, però el que no volem és contribuir a l’engany dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La bona gestió del pluralisme intern ha permès substituir la gestora del PSC de les Terres de l’Ebre per una Comissió Política àmplia i fortament representativa, també hem vist la renovació del PSC de les Comarques Gironines amb una Executiva elegida amb un ampli suport, hem recuperat l’estabilitat del grup parlamentari amb 20 diputats, i no amb 19, un grup en el que tots els diputats i diputades tenen assignades responsabilitats i amb una nova direcció renovada i més forta, i hem sabut atendre les especials i diverses circumstàncies que rodegen la feina dels nostres Alcaldes i Grups Municipals en el moment d’abordar el debat sobre la consulta.

Tot i la bona feina feta no ens podem donar per satisfets. És molta la feina que tenim per davant i no es poden menystenir les dificultats que afrontem.

La celebració del nostre Consell Nacional ens ha de servir, sobretot, per enviar un missatge clar a la societat catalana: la nostra principal preocupació és la situació econòmica, els 770.000 aturats i aturades que hi ha en el nostre país (dades del segon trimestre de l’Enquesta de Població Activa), les desigualtats que estan creixent, la gran precarietat laboral, l’augment de la pobresa i la desesperança que es va escampant entre els joves, els treballadors i les classes mitjanes del nostre país, l’erosió dels serveis públics de sanitat i educació i, en general, l’afebliment dels sistemes de protecció social.

Em direu que no són els temes dels que més se’n parla. I és veritat. Per això n’hem de parlar nosaltres en tot moment. També per sortir al pas d’aquells que de forma tan irresponsable com falsa diuen que aquests problemes se solucionaran amb la consulta i la independència, com si fos per art de màgia.

Per això no ens cansarem d’insistir una i altra vegada en les nostres quatre prioritats:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball
  2. Millorar la qualitat de la sanitat i l’educació públiques i garantir la protecció social
  3. Revitalitzar la democràcia i combatre el frau fiscal
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i asseguri un nou pacte fiscal.

Sí, justícia social i acord federal. Aquesta és la nostra divisa.

Pel diàleg i el pacte, reforma federal, aquest és el camí.

L’anterior legislatura es va acabar a mig mandat, i aquesta pot acabar igual. Creiem que una nova anticipació de les eleccions seria una estafa política. El president Mas ha de reconèixer que va ser un error pensar que el 2014, en una etapa de majoria absoluta del PP, es realitzaria una consulta que no només depèn de nosaltres. No s’ha de renunciar a una consulta sobre el futur polític de Catalunya, sinó que cal seguir treballant els dos anys que queden de legislatura per fer-la possible. Artur Mas va anticipar les eleccions del 2012 i en comptes d’assolir la majoria extraordinària que demanava va perdre 12 escons. Ara no pot tornar a fugir d’estudi: no podem tenir tres eleccions en quatre anys. Els socialistes estem disposats a seguir exercint la nostra tasca d’oposició els dos anys que queden. I tampoc ens faria cap por ajudar el govern si volgués aprofitar aquests dos anys per afrontar els problemes dels catalans i les catalanes, i per aconseguir fer la consulta el 2016.

Però que ningú no es confongui. No ens fan cap por les eleccions: les eleccions ens agraden. És més, a mi personalment les campanyes electorals m’estimulen. I potser ha arribat l’hora que les afronti no només com candidat a diputat, sinó com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Ho decidirem entre tots i totes.

Crec que les primàries haurien de ser el 26 de juliol de l’any que ve, més d’un any abans de quan toquen les properes eleccions al Parlament. En la meva campanya per esdevenir primer secretari vaig dir que les primàries haurien de celebrar-se “just abans o just després de les vacances d’estiu del 2015”. Fem-ho així. Si les eleccions s’avancen o es precipiten, ja ajustarem el calendari. Però avui crec que hem de demanar-li al President i a la Mesa del Consell Nacional i a la Secretària d’Organització del partit que posin el fil a l’agulla per revisar el nostre reglament a la llum de les experiències d’eleccions primàries que anem acumulant, les nostres i les del PSOE, i que comencin a preparar els dispositius necessaris per tal de tenir-ho tot a punt pel 26 de juliol.

En aquests moments el més important és donar resposta als problemes de la ciutadania, enfortir el nostre partit, obrir-lo a la societat, fer-lo acollidor per tothom que se senti inspirat per la nostra Declaració de principis i el nostre Codi Ètic, i preparar les eleccions municipals del proper 25 de maig. Posem-nos-hi de valent tots i totes.

El Congrés tenia com a lema: Endavant, socialistes! I avui ja podem dir que el PSC s’ha posat dempeus i camina amb pas ferm i segur per acomplir els seus objectius des de la fidelitat als valors que compartim i a la nostra història. Moltes gràcies, companyes i companys.

Intervenció al Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Intervenció de Miquel Iceta

Fórum Europa – Tribuna Catalunya

Dilluns 7 juliol 2014

(descarregar en format PDF)

(vídeo)

Agraïments

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics. Gràcies a tots i totes per la vostra presència tan nombrosa.

En primer lloc, vull agrair al Fórum Europa Tribuna Catalunya, als seus patrocinadors, i al president de Nueva Economía Fórum, José Luis Rodríguez, la seva amable invitació, que em permetrà poder compartir amb tots vostès les meves opinions i les meves propostes sobre el present i futur del PSC i de Catalunya.

I, abans de començar, vull donar les gràcies al Secretari General del meu sindicat, la UGT de Catalunya, Josep Maria Álvarez, per haver acceptat presentar-me i per les seves paraules que mostren de forma inequívoca la llarga amistat que ens uneix.

Raons i objectius pels quals he presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC

He presentat la meva candidatura a la primera secretaria del PSC perquè considero que puc ser útil al meu partit en aquesta difícil etapa. He pres aquesta decisió perquè estic convençut de la capacitat col·lectiva dels socialistes per superar la situació actual. I perquè crec que estic preparat per encapçalar aquest esforç.

Ho he fet també perquè crec que puc oferir a la política catalana una voluntat de diàleg i entesa avui més necessària que mai. Perquè vull defensar posicions transversals i de seny, capaces de fer-se escoltar en un ambient molt polaritzat que no augura res de bo. Perquè crec que els canvis que la societat catalana reclama, només poden venir de la mà d’una força catalanista i socialista com la que representa el PSC.

El PSC relliga de forma indestriable dos objectius: la defensa de Catalunya, la seva identitat i el seu autogovern, i el combat permanent per la justícia social. El PSC està disposat a col·laborar amb tothom, des del Govern o des del Parlament, per fer avançar aquests dos objectius. Com ho fem des de molts ajuntaments de Catalunya i, a través de la nostra incidència a la política espanyola i europea, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit dels Socialistes Europeus.

Vull reivindicar la política, la capacitat col·lectiva de transformar democràticament la realitat. I vull reivindicar la socialdemocràcia com a eina de transformació profunda de la societat. Sóc reformista. I crec que un esforç continuat de reformes transforma la realitat de forma més eficaç que l’apel·lació permanent a canvis radicals que gairebé mai es produeixen. I que de vegades, quan es produeixen, acaben traint els ideals que els alimentaven.

El meu pla de treball estarà molt marcat pel calendari polític. Primer, Congrés del PSC. Després, Congrés del PSOE.

Després de l’estiu, el període que va des de la celebració de la Diada al 9 de novembre.

Vull ser molt clar al respecte. El PSC està convençut que no hi haurà solució estable al problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que els catalans es puguin pronunciar sobre el seu futur en un referèndum o consulta. Nosaltres volem la consulta. Tant és així que ja hem anunciat el nostre vot favorable a la llei de consultes si s’atenen mínimament els nostres requeriments, que no faran sinó millorar-la, i si rep l’aval del Consell de Garanties Estatutàries.

Però ens veiem obligats a proclamar amb idèntica claredat que la llei de consultes populars no referendàries que el Parlament aprovarà al setembre, no pot emparar una consulta que plantegi la pregunta acordada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. En primer lloc, perquè una llei de consultes populars no referendàries no pot servir per formular una pregunta pròpia d’un referèndum. En segon lloc, perquè la pregunta acordada no s’ajusta als estàndards de qualitat democràtica fixats per les institucions europees i internacionals: la primera pregunta no és clara, a la segona pregunta només poden respondre una part dels ciutadans, i els promotors no s’han posat encara d’acord en com comptabilitzar els resultats. Un nyap descomunal. En tercer lloc, perquè si el Tribunal Constitucional és fidel a la seva doctrina, sabem que la convocatòria d’una consulta amb aquesta pregunta serà immediatament suspesa. I no tindrem consulta. I nosaltres volem consulta.

Si jo fos president, el primer que faria és convocar una consulta que proporcionés un mandat clar i potent per negociar. Amb una pregunta del tipus: Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari, i el blindatge de les competències en llengua i cultura? Amb el suport obtingut, que crec que seria molt majoritari, tocaria negociar i, finalment, el resultat de la negociació hauria de ser sotmès novament al referèndum o consulta de la ciutadania.

No vull allargar-me més sobre això. Ja saben què penso. Ho he escrit recentment en un article publicat a La Vanguardia. Saben que la proposta dels socialistes catalans és treballar per a un nou acord amb la resta de pobles d’Espanya, que per a nosaltres passa per una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal plurinacional. Una reforma que, lògicament, hauria de ser referendada a les urnes. Cal agrair a Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba el seu esforç i el seu encert com a impulsors d’aquesta proposta.

Però pel camí que anem, no hi haurà consulta el 9 de novembre. Hi haurà unes eleccions, quan sigui. Però no una consulta. I això frustrarà per molt de temps una part significativa de la societat catalana. No hi pot haver consulta si no és legal i acordada. I per a l’acord cal una negociació que desgraciadament no s’està produint.

Segueixo amb el calendari: preparació de les eleccions municipals. Després, primàries obertes a la ciutadania per elegir el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. I, finalment, a finals del 2015, Congrés del PSC. Per revisar-ho tot.

Però del que més voldria parlar-vos avui és de la meva preocupació fonamental: les desigualtats creixents i la situació socioeconòmica del nostre país.

La meva gran preocupació: la desigualtat i la situació socioeconòmica de Catalunya

Vull parlar del que més em preocupa com a socialista i com a català: l’enorme augment de les desigualtats i la preocupant situació socioeconòmica de Catalunya.

Pel que fa a l’àmbit social, totes les dades indiquen des de fa temps que la vida dels catalans i les catalanes ha empitjorat significativament des de fa uns anys, les dades ens diuen que les desigualtats, l’atur i la pobresa han crescut molt a casa nostra.

Pel que fa a les dades d’ocupació, cal recordar que, malgrat una lleu millora de les xifres, hi ha 570.214 persones en atur a Catalunya.

Si parlem de pobresa, convé llegir l’Informe Social 2013 sobre Atur, pobresa i desigualtat a Catalunya que va publicar la Fundació Rafael Campalans. Les dades que se’n desprenen són esgarrifoses.

Pel període 2006-2011, i tenint en compte les variables de la Comissió Europea, veiem com a Catalunya hi ha hagut un notable increment, del 7.5% al 21.6%, de la privació material, que és la que impedeix a les persones participar en la societat en què viuen.

A més, la privació material severa ha augmentat del 2.9% al 8.2%, i afecta especialment dos sectors de la població: els que abans de la crisi ja vivien en una situació de pobresa, i els que fins al 2008 eren considerades classe mitjana i que s’han empobrit –els anomenats “nous pobres”-.

Els principals motius són la desocupació i els deutes per habitatge. A això cal sumar que al 2011 el 12.7% de la població catalana manifestava dificultats per mantenir l’habitatge a un temperatura adient, l’anomenada “pobresa energètica” que cada dia és més preocupant no només a casa nostra sinó a molts països del nostre entorn.

Aquestes dades ens porten a afirmar una trista i cruel realitat: el 20.4% dels catalans viu sota el llindar de la pobresa. I aquest percentatge augmenta fins al 26% pels menors de 16 anys, i fins al 25% pels majors de 65 anys que, a més, en molts casos, sustenten membres d’altres generacions mitjançant les seves pensions. El cas de la pobresa en les famílies nombroses (47%) i monoparentals (46%) és encara més dramàtic.

Tot això està passant a casa nostra.

Però totes aquestes dades no es donen per casualitat, sinó que són fruit de determinades polítiques, inspirades per una ideologia determinada.

Per posar un exemple, en un moment en què la prioritat del país hauria de ser la reactivació econòmica i la lluita contra l’atur, el Govern de CIU ha reduït el pressupost del Departament d’Empresa i Ocupació del 2012 al 2014 en un 30%!

Pel que fa al pressupost del Departament de Benestar Social, per al 2014 és de 1.630 milions d’euros, un 16% menys en relació al del 2010, darrer any del Govern d’Entesa.Així, veiem com des del 2012 els programes de suport a les famílies s’han retallat un 70%, els d’ajuda a les persones amb discapacitat un 50%, i el de la dependència un 10%. Les places a residències i centres de dia per a gent gran amb major dependència s’han encarit uns 200 euros al mes.

I, malgrat que el Síndic de Greuges ha informat que a Catalunya hi ha més de 250.000 infants en situació de pobresa, el Govern de CiU va reduir la partida pressupostària destinada a les beques menjador pel curs 2012/13. Així, només 63.650 alumnes disposaven d’ajuts de menjador escolar. Això no pot ser!

Aquestes dades ens demostren que estem davant d’una situació de veritable emergència nacional. No podem tolerar tanta desigualtat.

Si parlem d’economia, avui ja tenim la certesa que la gestió de la crisi a Europa ha estat equivocada i ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. La política econòmica de l’austeritat a ultrança comporta més destrucció d’ocupació i menys demanda interna i, per tant, una feblesa econòmica que allunya encara més la consecució de l’objectiu de reducció del dèficit públic. El portaveu del grup socialista Maurici Lucena ens en parlaria amb major coneixement de causa.

L’austeritat en la despesa per si sola, sense mesures d’acompanyament que incentivin l’activitat en un context d’un país amb forts desequilibris macroeconòmics, que no disposa d’una política monetària pròpia i que té un frau fiscal equivalent al 20% del PIB (40.000M€ a Catalunya/200.000 M€ a Espanya), condueix a un formidable retrocés econòmic i social. I qui se’n salva? Només les persones amb elevats nivells de renda i de riquesa i les grans empreses.

La nostra obsessió és, precisament, posar l’economia al servei de les persones. I no romandre quiets i impotents mentre l’economia desregulada trinxa les possibilitats de felicitat i emancipació de tanta i tanta gent.

Les meves propostes

Vull fixar quatre objectius que considero imprescindibles per millorar la qualitat de vida dels catalans i catalanes.

  1. Situar l’ocupació com a centre de les nostres polítiques:

L’objectiu fonamental dels socialistes catalans és la creació d’ocupació.

Les condicions necessàries per crear ocupació són: (1) la recuperació de l’accés al crèdit per finançar inversions productives i el consum i la inversió de les famílies; i (2) corregir les desencertades polítiques d’austeritat, recuperant les condicions salarials i laborals i els drets socials.

A més, convindria que el Govern de la Generalitat de Catalunya:

–          Instrumentés una política industrial i una política de R+D+i potents, orientades tant a nous sectors (biotecnologia i biomedicina, cultura i audiovisual) com a sectors madurs però competitius com l’agroalimentari o l’automòbil. En aquest sentit, vull expressar la meva decepció pel Pla Industrial presentat pel president Mas el passat divendres, que és una simple declaració de bones intencions que no va acompanyada de la imprescindible dotació pressupostària.

–          Potenciés energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, creés parcs d’energia i vinculés inversions “urbanes” a les energies sostenibles.

–          Apostés i invertís decididament per nous nínxols d’avantguarda tecnològica com la biomedicina i els desenvolupaments tecnològics associats a les smart cities.

No obstant, és evident que passaran alguns anys fins que siguem capaços de recuperar nivells d’atur com els que teníem abans de la crisi. Durant aquest temps, les prioritats del Govern en l’àmbit laboral haurien de ser:

o   El combat de l’atur de llarga durada. El que afecta a persones majors de 45 anys, a dones, a joves sense estudis i a persones amb discapacitat.

o   Els joves sense feina. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia Juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no només bones paraules.

  1. Renovar l’Estat del benestar:

Els socialistes vàrem contribuir a definir, construir i adaptar l’Estat del Benestar a les circumstàncies que hem anat vivint. I ara volem transformar-lo.Ara toca reconstruir-lo, però preservant-ne els fonaments: una fiscalitat justa, una despesa pública fortament distributiva i la igualtat d’oportunitats.

Un Estat de Benestar renovat i adequat a la nova realitat, on els seus quatre pilars (educació, salut, pensions i dependència) siguin models de qualitat i d’equitat. En el cas de la Salut, per exemple, cal lluitar per reduir les llistes d’espera que han augmentat els darrers anys.

La defensa de l’Estat de Benestar també passa per revisar alguns dels seus elements organitzatius i funcionals, sense renunciar en cap cas al seu paper redistributiu i de garantia de drets.

  1. Reformes socials per lluitar contra les desigualtats i la pobresa:

Per combatre la situació d’emergència nacional de la qual parlava anteriorment, els socialistes catalans apostem per:

–          Impulsar la Renda Garantida Ciutadana com a dret a la garantia d’ingressos. Aquesta Renda seria una prestació i un itinerari d’inserció sociolaboral, tal i com va explicar la portaveu adjunta del Grup socialista, Eva Granados, en un acte organitzat amb motiu de la Setmana de la Dignitat.

–          I mentre no tinguem aquesta Renda Garantida Ciutadana, que els socialistes reclamem des de fa temps, volem una reforma urgent de la Llei de Renda Mínima d’Inserció. I és que a Catalunya hi ha 272.000 llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur; i no ens podem permetre tenir una cobertura de Renda Mínima d’Inserció tan baixa com la que tenim.

  1. Una reforma fiscal potent:

És urgent reequilibrar els comptes públics amb més ingressos i millor despesa a través d’una profunda reforma fiscal. Aquesta reforma hauria de tenir per objectiu desenvolupar un model fiscal més senzill que reparteixi de forma justa les càrregues impositives, perquè veritablement paguin més els que més tenen i que permeti obtenir els ingressos suficients per finançar l’Estat de benestar i un creixement sostenible, en un marc de control racional del dèficit i l’endeutament públics.

Recentment, el Govern del PP ha aprovat un avantprojecte de llei de reforma fiscal, que aplicarà al llarg de 2015 i 2016, i que globalment abaixarà impostos mitjançant la modificació de l’IRPF, l’Impost de Societats, la tributació d’autònoms i l’IVA.

Els socialistes considerem que aquesta reforma fiscal és inadequada per les següents raons:

–          La reforma produirà una baixada de la recaptació pública. Això és negatiu (1) perquè Espanya té actualment uns ingressos públics significativament per sota dels països de l’Àrea Euro. (2) perquè les retallades de la despesa pública des de l’any 2009 han minvat la qualitat i la quantitat dels serveis públics i han reduït la inversió pública, afectant per tant l’Estat del benestar (l’equitat) i el creixement econòmic; i (3) perquè, tal i com ha denunciat la Comissió Europea, la reforma posa en risc el necessari procés de consolidació pressupostària (reducció gradual del dèficit públic), que imposa un 3% de dèficit públic a Espanya per a l’any 2016.

–          El molt inquietant augment de les desigualtats i de la pobresa a Espanya durant els darrers anys aconsella un augment de la tributació a les rendes i als patrimonis més elevats, i aquesta reforma fa justament el contrari.

–          Les classes mitjanes, que han patit molt amb la crisi econòmica, són les menys beneficiades per la reforma fiscal.

–          Per últim, la reforma no planteja un atac frontal al frau fiscal, autèntic forat negre del sistema.

Els socialistes creiem que, en el cas de l’IRPF i de l’Impost de Societats, un plantejament molt més assenyat hagués estat mantenir el nivell de la gran majoria de tipus impositius, (1) eliminant la sobreabundància d’aquells beneficis fiscals (deduccions, exempcions, etc.) que només aprofiten les grans empreses i les persones físiques que disposen de més recursos, i (2) augmentant moderadament els tipus impositius de determinats rendiments del capital.

Addicionalment, per aconseguir reduir l’enorme volum de frau i elusió fiscal, a banda de modificacions legislatives, és imprescindible augmentar els recursos públics destinats a la gestió tributària, que a Espanya representen només el 0,1% del PIB, molt per sota del 0,4% dels països del nostre entorn.

Final

Vull deixar temps per al col·loqui i no sé si ja m’he allargat en excés. I tot això sense parlar d’educació, cultura, qualitat democràtica, sostenibilitat, i de tantes i tantes qüestions rellevants. Ja hi haurà d’altres ocasions per fer-ho.

Crec que Catalunya, Espanya i Europa, tenen futur. Crec que poden proporcionar un marc raonable de felicitat als catalans, espanyols i europeus. Però les coses no cauen del cel. Cal treballar per fer-les realitat.

Ja els he dit que confio també en el futur del PSC. De fet, si no cregués en el PSC potser no seria tan optimista sobre el futur de la nostra societat. Hi ha moltes coses que o les fem nosaltres o no sé qui les farà. Ara mateix no ho sé veure. Estic convençut que Catalunya necessita una esquerra democràtica, reformista, de vocació majoritària i de govern. La que representa el PSC.

Crec que a la societat catalana li convé un PSC fort. Als treballadors i les classes populars els convé un PSC fort. I per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar, la nostra organització ha de canviar, les nostres formes de fer política han de canviar, la nostra relació amb la ciutadania ha de canviar.

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat. En el PSC no hi sobra ningú, sinó que hi falta molta gent. Però cal garantir també el respecte al que som i al que decidim democràticament entre tots i totes. Aquests són objectius irrenunciables perquè necessitem més PSC, no menys.

A nosaltres ens toca ser fidels al llegat de Joan Reventós, socialista de cap a peus, catalanista insubornable, federalista i europeista convençut. Ell ens va ensenyar que no hi ha fruits que no vinguin de la terra o del treball. I que el partit cal estimar-lo i mantenir-lo unit. La seva memòria i el seu mestratge hauran d’inspirar-nos.

Moltes gràcies.

El Rei marca el pas

El Rei marca el pas
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 4.06.14

Joan Carles I ha decidit abdicar en el Príncep d’Astúries i de Girona, que en quinze dies esdevindrà Felip VI. Crec que el Rei ha pres la decisió correcta. Ell ja no podia seguir desenvolupament en plenitud les seves funcions i el seu darrer servei ha estat precisament el de facilitar el relleu i, amb ell, la profunda renovació de la institució que encarna. Amb aquesta decisió, el Rei assenyala el camí que han d’emprendre el conjunt d’institucions espanyoles, totes elles afectades en graus diversos d’una crisi que requereix de reformes en profunditat. Ho va dir fa mesos Pere Navarro entre l’impostat escàndol d’alguns i la indiferència de no poques persones. Però assenyalava un fet evident: cal renovar el pacte constitucional de 1978.

El Rei Joan Carles va ser proclamat cap de l’Estat el 22 de novembre de 1975, però, pels demòcrates, la veritable proclamació va ser, precisament, l’aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, fruit d’un important consens que va obtenir una ratificació amplíssimament majoritària de la ciutadania. Salvant totes les distàncies, crec que Felip VI es trobarà en una situació similar. Només una reforma profunda del conjunt del nostre sistema institucional podrà garantir l’estabilitat de la qual hem gaudit tots plegats durant el regnat del seu pare.

Sóc republicà i crec que l’elecció directa del cap de l’Estat per part de la ciutadania és la forma més racional de culminar l’edifici de l’Estat democràtic. Però també sóc fill del meu temps, i he vist com la monarquia pot constituir un factor d’estabilitat i d’integració que en absolut altera el contingut democràtic del sistema. Joan Carles I va ser un agent actiu en la recuperació de la democràcia en el nostre país, el seu màxim defensor en la negra nit del 23-F, i va demostrar també, de vegades amb més intel·ligència que molts responsables polítics, el reconeixement de l’Espanya plural.

Crec, com deia ahir Javier Cercas, que avui el dilema real al què s’enfronta Espanya no és el de Monarquia o República, sinó el de pitjor o millor democràcia. I per això considero que ara hem d’aprofitar l’oportunitat d’impulsar profundes reformes en el nostre sistema polític. No falten exemples de monarquies federals que haurien d’il·luminar les passes del nou monarca per acompanyar la reforma constitucional federal que els socialistes estem proposant des de fa temps. Fins i tot el nacionalisme basc recupera la seva vella idea confederal de pacte amb la Corona, veient amb claredat que ara és el moment de començar una nova etapa política.

Així com fa 300 anys Felip V va acabar amb les esperances de la Catalunya austriacista, Felip VI té l’oportunitat d’actuar en un sentit ben diferent, acompanyant el procés cap a una veritable Espanya de tots, lloc de trobada de diversos pobles, de les nacions, nacionalitats i regions que hi conviuen, capaces de compartir un projecte federal comú. Felip VI, rei de les Espanyes. ¿Per què no?

Qüestió de credibilitat

CUESTIÓN DE CREDIBILIDAD
EL SIGLO, 2.06,.14

Alfredo Pérez Rubalcaba definió sin tapujos los resultados de los socialistas en las elecciones europeas del pasado domingo: han sido un desastre sin paliativos. Son los peores resultados electorales de nuestra historia. Al haber obtenido 3.596.324 votos, hemos perdido un 41,44% de los que obtuvimos en 2009. En Cataluña hemos obtenido 358.539 votos, también el peor resultado de nuestra historia, perdiendo un 49,4% de los que obtuvimos en 2009. En 2009 los votos catalanes suponían un 11,5% de los votos del PSOE y en 2014 han sido casi un 10%.

Ciertamente, ha llovido mucho desde 2009 y las elecciones europeas, al no servir para instalar y deponer gobiernos, tienen una dinámica bien distinta a las demás. Pero ello no nos exime de analizar los resultados y extraer las oportunas conclusiones. Un resultado tan contundente requiere de un análisis profundo y de una reacción proporcionada que desborda un artículo de estas características y que los socialistas nos aprestamos a realizar tanto en Cataluña como en el conjunto de España.

En mi opinión, los socialistas no merecemos aún la confianza de quienes comparten –y son muchos, a tenor de los resultados obtenidos por otras fuerzas progresistas- nuestro mensaje crítico con respecto a las políticas de austeridad y al rumbo de la construcción europea en los últimos años. Los ciudadanos recuerdan con amargura que la crisis llegó cuando gobernábamos y que las políticas que hoy criticamos fueron iniciadas por gobiernos socialistas que no tuvieron más remedio que aceptar las imposiciones de Bruselas y la Troika. El problema no es nuestro proyecto y nuestro mensaje. El problema es nuestra credibilidad.

Mal que nos pese, y a pesar de nuestros esfuerzos, los socialistas no somos aún creíbles para abordar una crisis sistémica que abarca no sólo cuestiones socioeconómicas, sino también democráticas, europeas y nacionales (es decir, las referidas a las relaciones entre Cataluña y el resto de España). Creo que el proyecto reformista dibujado en nuestra Conferencia Política y en los acuerdos de Granada podría concitar un amplio apoyo ciudadano, pero que debemos esforzarnos antes tanto en difundirlo como, sobre todo, en construir la credibilidad y la confianza de las que carecemos a tenor de los resultados electorales. Y en este proceso, unas primarias abiertas a la ciudadanía a celebrar este año son un requisito imprescindible.

La dispersión del voto progresista dificulta, cuando no imposibilita, que criterios ampliamente mayoritarios puedan orientar las políticas de los gobiernos. El retroceso del conjunto de los socialistas en el Parlamento Europeo, aun siendo mucho menor que el retroceso del Partido Popular Europeo, ha impedido que seamos el primer grupo de la Eurocámara y dificultará la articulación de una mayoría progresista capaz de revertir el dogmatismo austericida. Es una reflexión que no sólo debemos hacernos los socialistas.

Este análisis de urgencia no debe perder de vista que también en el conjunto de Europa retroceden los grandes partidos y que en muchos países irrumpen fuerzas de carácter populista y euroescéptico. Cuando muchos justamente reclaman el contraste de alternativas políticas, en Europa habrá que buscar grandes acuerdos que permitan avanzar frente a los euroescépticos.

Quiero comentar alguna cuestión específicamente referida a los resultados de estas elecciones en Cataluña. Hay quien ha querido señalar una participación superior a la media española (45,84%). Sí, casi dos puntos más (47,63%), aun siendo inferior a la registrada en Castilla y León, Comunidad Valenciana, Madrid y La Rioja. E inferior también a la registrada en el referéndum sobre el Estatuto de 2006 (49,41%), que fue considerada entonces como un fiasco. También se subraya el importante apoyo obtenido por CiU y ERC, un destacable 45,53% por el que les felicito. Similar, por cierto, al obtenido en las últimas elecciones al Parlament de Catalunya, que fue del 44,4%. Del mismo modo que el PSC, tercera fuerza política catalana, ha obtenido un 14,28% de los votos, muy similar al 14,43% que obtuvo en noviembre de 2012. Nadie, tampoco quienes planteaban estas elecciones como un test sobre la consulta, debería sacar conclusiones apresuradas.

Un sistema electoral per a Catalunya

UN SISTEMA ELECTORAL PER A CATALUNYA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 4.05.14

Catalunya és l’única Comunitat Autònoma espanyola que no té unallei electoral pròpia. Ens regim per una disposició transitòria recollida a l’Estatut de 1979, que havia de regular solament les eleccions de 1980, i que va ser prorrogada per l’Estatut del 2006, en què es va establir que l’aprovació de la llei electoral catalana requereix del suport d’un mínim de 2/3 dels membres delParlament.

En definitiva, les eleccions catalanes es regeixen encara avui per allò que estableix la Llei Orgànica del Règim Electoral General(LOREG). Sembla mentida, i més en un moment en què es posa en primer pla l’aspiració d’esdevenir un Estat independent, però és així. La responsabilitat és, sens dubte, del conjunt de forces polítiques, especialment d’aquelles que hem tingut un pes parlamentari rellevant.

Reforma electoral

És de justícia recordar que el 2007 una comissió d’experts designada pel Govern Maragall va lliurar al Parlament un informe que, lamentablement, no va conduir a l’aprovació de la llei, i que alParlament hi ha registrada des del 2009 una iniciativa legislativa popular impulsada per Ciutadans pel Canvi, proposant una reforma electoral que va obtenir el suport de desenes de milers de ciutadans. Fins ara, i malgrat els esforços de totes les forces polítiques, la ponència parlamentària conjunta no ha trobat una solució que compti amb el consens necessari.

El president de la Generalitat i el president del grup parlamentari socialista van coincidir en la importància de treballar pel consens i en la conveniència d’explorar les possibilitats d’un sistema electoral de representació proporcional personalitzada, com el que funciona a la República Federal Alemanya, com a base per construir un acord. És amb aquest esperit que els socialistes catalans hem posat sobre la taula una proposta concreta que es pot trobar a la pàgina web www.lleielectoral.cat.

Elecció directa de diputats

¿Quins criteris estan en la base de la proposta que oferim a tots els grups parlamentaris? En primer lloc, és una proposta efectivament inspirada en el sistema electoral alemany, que combina l’elecció directa de diputats de districte i una alta proporcionalitat, superior a la del sistema vigent.

En segon lloc, és una proposta que respecta el criteri d’equilibri territorial, amb la creació de 57 districtes electorals uninominals de base territorial, agrupats en set demarcacions electorals (Comarques Gironines, Terres de Ponent, Tarragona i Ebre, Catalunya Central, Regió metropolitana Est, Regió metropolitana Oest i Barcelona-comarca del Barcelonès).

En tercer lloc, és un sistema senzill de cara als electors i amplia la capacitat d’elecció dels ciutadans, que tenen dos vots, un per elegir directament el seu diputat de districte, i un altre per votar la llista del partit que prefereixin.

En quart lloc, dóna resposta als ciutadans de la Vall d’Aran i als catalans residents a l’exterior que reivindiquen una representació al Parlament, i que amb aquesta proposta elegirien directament els seus respectius diputats.

I, en cinquè lloc, la seva aplicació als resultats d’anteriors eleccions demostra una gran estabilitat.

Proposta per a l’acord

Es tracta d’una proposta per a l’acord i, per tant, oberta a la discussió i a la millora. Estem també oberts a considerar d’altres propostes que es puguin formular però no volem deixar d’assenyalar que, per a nosaltres, és imprescindible que el nou sistema electoral sigui més proporcional que l’actual, perquè seguim aspirant a l’igual valor del vot de tots els ciutadans, i que considerem necessari acostar al màxim els diputats a la ciutadania i que, des d’aquesta perspectiva, l’elecció directa de diputats en districtes uninominals és una proposta difícilment millorable.

La desigualtat creix

CRECE LA DESIGUALDAD
ABC, 3.03.14

Mariano Rajoy en su intervención inicial en el reciente Debate sobre el estado de la nación se vanagloriaba de haber superado ya lo peor de la crisis en el discurso más triunfalista e irreal de su etapa como presidente.

El escenario pintado por Rajoy, tal y como acertadamente le replicó el líder de la oposición, Alfredo Pérez Rubalcaba, fue un escenario que de tan ufano resultaba esperpéntico, de tan irreal resultaba engañoso, y de tan optimista resultaba casi ofensivo. Irreal, engañoso y ofensivo para los casi 6 millones de parados en España. Irreal, engañoso y ofensivo para las familias con todos sus miembros en el paro. Irreal, engañoso y ofensivo para los que no pueden afrontar la hipoteca de su casa, la mensualidad del alquiler, o los recibos de agua, gas o electricidad. Para todos aquellos que dependen de una prestación social, o de la ayuda familiar para salir adelante.

El presidente del gobierno se olvida de todos aquellos que están sufriendo más duramente los efectos de una crisis que dura ya siete años. En palabras de Rubalcaba, «No he visto a un presidente que tenga tanto sufrimiento debajo y que esté tan pagado de sí mismo». Ésta es la realidad que Rajoy se niega a ver. Es Presidente de un Gobierno que ha generado, también en palabras de Rubalcaba «la apoteosis de la desigualdad».

Porque si hay algo cierto es que hoy, tanto en España, como en Catalunya, los pobres son más pobres, la diferencia entre ricos y pobres ha aumentado, y la desigualdad se expande en todos los sectores que se analicen, destruyendo los avances del Estado del bienestar que hemos ido construyendo entre todos en democracia.

Hoy, y así lo dice un reciente estudio publicado por la Fundació Rafael Campalans: «Informe social 2013. Atur, pobresa i desigualtats a Catalunya2, nos encontramos en un escenario en que el Estado del bienestar deja más desprotegidos a los sectores con ingresos más bajos, generando brechas sociales, desigualdades y el riesgo de ruptura de la cohesión social. Así, por ejemplo, y como se cita en el estudio, en 2011, la renda de los colectivos con mayores ingresos era prácticamente 5 veces más alta que la de los grupos menos favorecidos económicamente.

La realidad de los datos, éste y muchos otros, indican que la realidad está muy lejos del discurso de Rajoy. No es momento de titulares triunfalistas. Es el momento de la actuar contra el origen de las desigualdades que hoy día padecemos en Cataluña y en España. Desde el acceso a los servicios públicos de educación, sanidad y servicios sociales, las prestaciones por desempleo y las pensiones, una imprescindible reforma fiscal, las ayudas a la creación de empleo y a las iniciativas de autoempleo. Objetivos todos ellos ausentes de las prioridades de los gobiernos de Cataluña y España, objetivos incompatibles con la austeridad dogmática y la política de recortes que unen a los gobiernos de Mas y Rajoy por encima de las diferencias de las que hacen gala.