• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció en el debat sobre la llei de drets de les persones LGTB

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’APROVACIÓ DE LA LLEI DE DRETS DE LES PERSONES GAIS, LESBIANES, BISEXUALS I TRANSGÈNERE I PER A L’ERADICACIÓ DE L’HOMOFÒBIA, LA LESBOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

Gràcies, senyora presidenta,

Senyores i senyors diputats,

De vegades la vida política ens ofereix dies de glòria, dies ben especials, històrics de veritat i no de fireta, dies en què culmina la feina de molta i molta gent, durant molt de temps, una feina que es concreta en l’aprovació de lleis o en l’adopció de mesures que contribueixen a fer una societat més lliure, més justa i més feliç.

Avui és un d’aquests dies.

Permetin-me que faci, doncs, un breu capítol d’agraïments. En primer lloc, al moviment dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, a les entitats que el conformen, tan diverses com combatives. Es parla molt sovint de la necessitat de relligar les institucions a la ciutadania, de promoure la participació ciutadana. I aquesta llei és una bona prova que és possible impulsar una llei des de la societat. Aquesta llei no existiria sense el moviment LGBT.

Posar noms al moviment sempre és arriscat, perquè sempre te’n deixes algun. Des del nom de les entitats amb més presència, l’extinta Coordinadora Gai-Lesbiana, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el Casal Lambda, Gais Positius, les Famílies Lesbianes i Gais, l’Associació de Mares i pares de Gais i Lesbianes, les entitats i experts que van comparèixer en Comissió, dels que destaco el jurista Francesc Jaurena. Noms propis com els de l’Armand de Fluvià, Jordi Petit, Eugeni Rodríguez, Emilio Ruiz, Catalina Pallàs, Pepe Mellinas, Elisabet Vendrell, Jordi Samsó, Alfons Santos, Joaquim Roqueta, Jordi Trilla, Gemma Sánchez, i tants i tantes que seria impossible citar-los a tots i totes, i me’n disculpo.

Els portaveus dels grups parlamentaris que han treballat de valent. Tots i totes, però entendran que recordi en primer lloc Jaume Collboni, que ho va ser pel nostre grup abans que jo, i les diputades Montserrat Capdevila, Marina Geli i Eva Granados que ens van anar substituint en un o altre moment, fent una feina en la que hem d’agrair el suport de Rita Roigé, jurista del nostre grup parlamentari.

Els i les ponents dels altres grups, tots ells i totes elles. Però vull fer una especial menció a Anna Simó, llevadora del projecte que avui sotmetem a votació. I també de la ponent de CiU, Violant Cervera, que ha demostrat tanta fermesa com flexibilitat, fent possible l’aprovació d’una llei que, no ho oblidem, era en l’inici una iniciativa del moviment LGBT i de la CUP,  ICV-EUiA, ERC i el PSC. Per això cal esmentar també en David Companyon i en Quim Arrufat. No em vull deixar tampoc en José María Villegas de Ciutadans i, en aquest cas, des d’una gran discrepància, el meu respecte personal cap a Dolors López del PP.

També cal esmentar la lletrada, Esther Andreu, el gestor parlamentari, Lluís Soler, i també els serveis d’assessorament lingüístic del Parlament.

Aquesta llei té per a mi, per a molts i moltes, un fort element emocional i personal. Algun tros de les nostres vides, parlo de les vides dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, de les nostres famílies i dels nostres amics i amigues, surt en aquesta llei.

Hi ha qui diu aquesta llei no calia.

Sento ràbia quan algú sembla negar o menystenir la discriminació que patim, hem patit o correm el risc de patir els gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere. Els que despectivament parlen de ‘lobby gai’. Mireu la tribuna! No és un grup que treballa en l’obscuritat per obtenir interessos espuris. És un grup de gent que treballa en defensa d’uns drets que, al capdavall, ho són de tots. Quan sento parlar en termes despectius de “lobby gai” em ve al cap allò de “piensa el ladrón que todos son de su condición”.

Que no calia aquesta llei? Els polítics homòfobs o els bisbes mancats de caritat cristiana que diuen això no deuen haver vist mai plorar una mare per les agressions o insults que pateix un fill o una filla, no deuen haver sentit mai que un adolescent o un jove s’ha acabat suïcidant per l’assetjament que patia, no han vist com una persona és discriminada en el seu lloc de treball pel fet de tenir una orientació sexual que no és la majoritària. Com s’atreveixen a negar una realitat de discriminació i patiment! Com s’atreveixen a negar-nos els instruments per defensar la nostra dignitat com a persones!

Per la meva condició de gai amb projecció pública, he tingut ocasió, al llarg de la meva vida política, d’escoltar relats esfereïdors. I també de rebre un immerescut agraïment quan vaig decidir fer pública la meva condició sexual. “Això m’ha ajudat”. “Va ajudar molt al meu fill o filla”. M’ho he sentit dir moltes vegades. Prova evident que massa persones en el nostre país s’han vist obligades a amagar o dissimular la seva orientació sexual.

No accepto, doncs, vingui d’on vingui, la cançó que aquesta llei no és necessària. Ni la falsa acusació que és una llei per a promoure l’homosexualitat. És una llei, com deia per protegir els drets i les llibertats d’un col·lectiu ampli i divers, i per promoure la felicitat de la societat en el seu conjunt.

Estem davant d’una bona llei per fer efectiu el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere en els àmbits tant públics com privats sobre els quals la Generalitat i els ens locals tenen competències. Obliga els poders públics, que seran assessorats pel Consell Nacional de les persones LGBTi, òrgan participatiu i consultiu permanent. El Govern haurà de dotar-se d’un òrgan coordinador de les polítiques LGBTi i oferir un servei d’atenció integral. I haurà de garantir la formació i la sensibilització dels professionals i dels treballadors de l’administració. La llei incideix especialment en els àmbits de l’educació, les universitats, la cultura, el lleure i l’esport, els mitjans de comunicació, la salut, l’acció social, l’ordre públic, els establiments penitenciaris, el món laboral i les polítiques de família.

I, sí. Té sancions per castigar i corregir les actuacions discriminatòries. Com no podria ser d’altra manera si volem garantir una llei veritablement eficaç i no quedar-nos en un catàleg de bones intencions.

Sí, és una bona llei, una llei per a la vida real, per eliminar injustos obstacles a la felicitat de moltes persones.

Avui és un gran dia. Un dia també per recordar la Sònia, assassinada per ser precisament com era, única i irrepetible, com totes i cadascuna de les persones que a partir d’avui gaudiran d’una eina molt potent en defensa dels seus drets, de la seva llibertat i de la seva dignitat.

Gràcies a tots i a totes.

Per un renovat compromís contra l’homofòbia

PER UN RENOVAT COMPROMÍS CONTRA L’HOMOFÒBIA
lanoticia.cat, 20.12.13

Aquesta setmana s’ha conegut que un grup de tendències neonazis i homòfob està sent investigat per la fiscalia i pels Mossos d’Esquadra per assetjament a persones homosexuals a Barcelona. És l’enèsima mostra que a la nostra societat encara tenim un problema sense resoldre amb l’homofòbia. Molta feina a fer que, malauradament, i com també hem conegut aquesta setmana, haurem d’afrontar sense l’ajut inestimable de la Coordinadora Gai i Lesbiana de Catalunya que s’ha vist obligada a dissoldre’s per manca de recursos.

La Coordinadora ha estat un element central per a la reivindicació dels drets dels gais, les lesbianes, els i les bisexuals i transsexuals, convertint-se en un referent de l’activisme, la conscienciació, la reivindicació, així com en la pedagogia i l’ajut. La coordinadora ha estat així mateix un referent en la lluita contra la SIDA, promovent informació, prevenció i compromís de les administracions i el conjunt de la societat.

Indubtablement hi ha hagut molts avenços, com deia el 2006 en un article celebrant l’època en que els drets civils i la igualtat havien entrat de ple a l’agenda política amb el Govern Zapatero.

Però ja llavors advertia: “els avenços assolits no impliquen que tot estigui resolt. Encara queden greus episodis d’intolerància, de violència homòfoba. Encara hi ha molts i moltes adolescents que pateixen assetjament o incomprensió, que fins i tot ha portat alguns al suïcidiEncara són molts i moltes els que no només pateixen la malaltia causada pel VIH sinó que veuen com se’ls tanquen les portes sols pel fet d’ésser seropositius.” Paraules que, malauradament avui hauria de repetir.

Deia també, i també repeteixo avui que, malgrat tot, sóc optimista. Com deia al 2006 “el moviment GLTB ha sabut lluitar en condicions ben difícils i ha obtingut grans victòries, obrint importants espais de llibertat i felicitat per a tothom“. La lluita en favor dels drets i contra l’homofòbia continua, però la desaparició de la Coordinadora és una notícia trist que no ha de passar desapercebuda i que exigeix de tots i totes un renovat compromís.

Avançar a través de l’acord

Avanzar a través del acuerdo

ABC, 24.06.10

El pasado martes el PSC organizó un acto para celebrar el quinto aniversario de la reforma que legalizó el matrimonio entre personas del mismo sexo. Un acto en el que recordamos, en presencia del President Montilla, a todos aquellos que han luchado y luchan por la consecución de una sociedad mejor, por la erradicación de las desigualdades y por el reconocimiento de derechos que aseguren la igual dignidad de todas las personas.

El President, en su brindis por estos 5 años de libertad e igualdad, nos recordó que él era ministro del Gobierno que envió al Congreso dicha reforma y que como Diputado la votó favorablemente. Otros no lo hicieron. Como tantas otras veces, la derecha española y parte de la derecha catalana no quería avanzar en el camino hacia la plena igualdad y en la conquista de nuevos derechos.

El Partido Popular recurrió la reforma ante el Tribunal Constitucional, que aún no se ha pronunciado sobre dicho recurso, manteniendo por tanto la ley su plena vigencia. En estos 5 años se han casado más de 15.000 parejas. Es decir, teníamos razón, la ley no atacaba a la familia, sólo reconocía iguales derechos a todos y ampliaba el número de familias. La sociedad española ha seguido su camino de plena normalidad y aceptación de la diversidad, mientras el PP permanece anclado en la defensa de unas ideas retrógradas que responden a sociedades que restringen las libertades.

Cabe señalar el curioso paralelismo entre la ley que reconoce el derecho a contraer matrimonio entre personas del mismo sexo y el Estatut de Autonomía de Catalunya. Aprobado ahora hace 4 años, después de un pacto entre el Parlament y las Cortes Generales, aprobado por éstas y sometido al referéndum de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya, el Estatut también fue rechazado el Partido Popular y recurrido por este partido ante el Tribunal Constitucional. 4 años después no se ha dictado sentencia, mientras el Estatut ha estado plenamente vigente y se ha ido aplicando con total normalidad demostrando, entre otras cosas, que ninguno de los terribles acontecimientos pronosticados por el PP se ha producido: ni España se ha roto, ni Cataluña se ha desentendido de España.

El President Montilla ha ido advirtiendo sobre los riesgos de desvirtuar un acuerdo político refrendado por el pueblo. Hemos señalado que la situación anómala del Tribunal no es precisamente la más conveniente para que pueda ejercer su alta labor institucional ni para que sus decisiones puedan ser asumidas con normalidad. En la España de las Autonomías reconocida en la Constitución de 1978, las demandas de mayor autogobierno no debieran resolverse por la vía del conflicto o de los recursos de inconstitucionalidad, sino por la vía del pacto y la conciliación, como lo entendieron el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y los ciudadanos en las urnas.

Mientras los progresistas queremos avanzar en el reconocimiento de derechos y en la profundización del autogobierno, los conservadores se empeñan en imponernos a todos su mirada estrecha y corta. Los conflictos que se generan sólo sirven a quienes quieren dividir la sociedad, fomentar la intolerancia y alimentar extremos contrapuestos. Los socialistas seguimos como siempre comprometidos con las libertades, el autogobierno y el progreso. Lo hicimos en la transición, lo llevamos haciendo los últimos 30 años con el liderazgo en la consecución de todos los nuevos derechos y lo hacemos también para garantizar el desarrollo del autogobierno de Catalunya. Lástima que el PP de hoy se parezca bien poco a la UCD de ayer y tenga mucho más que ver con una Alianza Popular que, recordémoslo una vez más, aceptó con reticencias el nuevo marco constitucional.

Contra la resignació

CONTRA LA RESIGNACIÓ

ZERO, n. 120, diciembre 2009

El último país de la Europa occidental en recuperar la democracia es hoy de los cinco primeros del mundo en cuanto a derechos y libertades individuales. Gozamos hoy de más derechos y libertades que nunca, y de entre ellos destaca la plena igualdad de las personas con independencia de su orientación sexual. Pero el gran avance conseguido no puede hacernos olvidar viejos y nuevos problemas. Los propios avances logrados pueden ser engañosos en la medida en que puedan ser utilizados como el argumento definitivo para defender que la discriminación a causa de la orientación sexual de las personas ya ha desaparecido y que el activismo en favor de los derechos ha dejado de tener sentido. Por ello no debemos dejar de denunciar y combatir la homofobia. En efecto, la homofobia tiene hondas raíces entre nosotros. Siguen produciéndose actitudes homofóbicas que, en su manifestación más aguda, conducen a violentas agresiones, y que en la escuela pueden causar un irreparable daño psicológico a los adolescentes. Estas duras realidades deben servir para recordarnos que los cambios legales, a pesar de responder a una demanda ciudadana espoleada por el movimiento GLTB, no son por sí mismos garantía del verdadero cambio cultural necesario para que la amenaza de discriminación desaparezca. No quiero en absoluto minimizar la importancia de los derechos conquistados pero sí me gustaría llamar la atención sobre la necesidad de no bajar la guardia. Recordemos que aún hoy el Tribunal Constitucional debe pronunciarse sobre el recurso del PP contra el derecho al matrimonio entre personas del mismo sexo.

Los sectores ideológicos y religiosos que quieren imponer sus reaccionarias creencias al conjunto de la sociedad no han perdido su capacidad de incidencia política, mediática y cultural. Su apego a un modelo familiar patriarcal y a una sexualidad reducida a la función reproductora sigue siendo una amenaza contra la libertad de quienes pensamos de forma distinta y contra el respeto en el que debe basarse una sociedad de libertades, laica y pluralista. No aceptamos que sus creencias se conviertan en leyes impuestas a todos.

Pero no son la homofobia y la intolerancia religiosa los únicos elementos de riesgo para la sociedad feliz que buscamos. Una sociedad feliz en la que la realización personal de cada cual no encuentre en los demás un obstáculo sino un estímulo, en la que la felicidad de cada uno sea la única garantía de la felicidad de todos. El individualismo extremo, el egoísmo, la insolidaridad, la falta de pluralismo en los medios de comunicación, su sometimiento absoluto a las reglas de la audiencia, la fijación de estereotipos sociales, de falsas normas que encasillan a personas y comportamientos, la mercantilización del ocio, el placer y la cultura, la debilidad del pensamiento crítico, una política resignada ante una economía fuera de control, con la vista puesta en las encuestas más que en los valores son también factores que limitan gravemente nuestras posibilidades de realización personal y colectiva.

No es hora ni de lamentos, ni de nostalgias, ni de autocomplacencia. Conscientes del largo camino recorrido no podemos tomarnos siquiera un respiro. Nuestros enemigos hoy son el desánimo, la apatía, la resignación y el cinismo; nuestro enemigo hoy es el miedo. El miedo al otro, el miedo a los demás, el miedo a nosotros mismos, el miedo al miedo. Nuestros enemigos hoy podemos llegar a ser nosotros mismos si nos convencen de que a partir de ahora cada cual debe resolver de forma individual sus problemas, si comulgamos con las teorías según las cuales la sociedad no existe y sólo existen los individuos. Sólo es vencido aquel que se rinde, quien rehúye el combate, quien abdica de su responsabilidad personal, quien se resigna a contemplar un mundo insatisfactorio desde un cómodo rincón o la autosuficiencia intelectual de quien no quiere reconocerse impotente. Por todo ello es hora de renacer, de cambiar para seguir siendo fieles a un ideal de emancipación, de renovar el compromiso. Es hora también de hacer política, de no dejar que unos pocos la hagan por todos. Es hora de sacudirse la pereza, de recuperar el gusto por el riesgo, de pensar que queda mucho por hacer y que, probablemente, lo que queda por hacer no podrá hacerse sin renunciar a las viejas rutinas. Y no dudo de la posibilidad de disfrutar de algunos momentos como meros espectadores, pero no hay cambios posibles sin arremangarse.

El dret de decidir de les dones

EL DERECHO A ELEGIR DE LAS MUJERES
ABC, 09-04-09

En los últimos días la derecha y la Conferencia Episcopal han alzado sus voces contra la revisión de la despenalización del aborto. Algunos de ellos han ido más lejos y han pedido la derogación de la normativa vigente.

No es nuevo que un progreso social, un nuevo derecho sea planteado y legislado desde la izquierda, mientras que la derecha se opone a él con todas sus fuerzas. También es una constante que buena parte de quienes su opusieron a los avances, de manera privada, hagan uso de los nuevos derechos y libertades conquistados.

La propuesta del grupo de expertos sobre la Interrupción Voluntaria del Embarazo ha sido esta vez el pretexto de la derecha para lanzar invectivas contra el gobierno Zapatero, incluyendo truculentas imágenes mostradas a menores en colegios privados y concertados. Como clamaba en un reciente artículo Elena Arnedo, ¿por qué ese empecinamiento en querer confundir embriones con niños ya nacidos o con hombres y mujeres hechos y derechos?

La propuesta que está examinando ahora el Gobierno promueve la reforma de la normativa vigente para cubrir sus insuficiencias. Se trata, de forma resumida, de substituir los actuales supuestos por unos plazos determinados. Una propuesta, por tanto, que no amplia sino delimita el alcance de la ley vigente desde hace 24 años y que el PP ni siquiera se planteó modificar cuando tenía mayoría absoluta.

Cambiar supuestos por plazos implica dejar la decisión en manos de la mujer, sin que terceras personas puedan limitar su libertad de elegir, su capacidad para decidir si quiere continuar o no un embarazo no deseado en las primeras 14 semanas de gestación. La propuesta incluye también unas indicaciones que permitirían tomar esa decisión hasta las 22 semanas si existiese grave riesgo para la salud de la madre o si se detectasen graves anomalías en el feto. Con ello no se busca aumentar el número de abortos sino garantizar la libertad y la seguridad de las mujeres y de los profesionales de la sanidad. Holanda tiene el porcentaje más bajo de abortos en la Unión Europea y su normativa permite abortar libremente en las primeras 24 semanas.

Nadie debiera discutir ya el derecho de la mujer a decidir sobre su propio cuerpo, ni creencias religiosas deberían imponerse a todos con merma del derecho de las mujeres a decidir sobre la maternidad. A ninguna mujer se obligará a abortar pero ninguna mujer ni profesional sanitario debería ir a la cárcel por hacerlo en los términos que fije la ley.

Tampoco dogmas religiosos ni supersticiones deberían limitar el derecho de todos a beneficiarnos de una salud sexual y reproductiva acorde con los avances de la ciencia. A estas alturas rechazar el uso del preservativo es fomentar el incremento de las infecciones por VIH-SIDA y las enfermedades de transmisión sexual. Y eso no tiene perdón de Dios, diga el Papa lo que diga.

Una lluita incessant

UNA LLUITA INCESSANT

Quadern d’El País – Catalunya de dijous 26 de juliol de 2007

Quan se’m demana l’opinió sobre qüestions referides al món gai sempre començo dient que la notorietat que vaig adquirir en fer pública la meva orientació sexual no em fa automàticament un expert en la matèria. De fet, sempre m’he sentit aclaparat davant de persones que han esdevingut referents inequívocs del moviment gai, gent com Jordi Petit i Armand de Fluvià, i els ja desapareguts Germà Pedra, Terenci Moix, Ocaña o Alberto Cardín.

No m’atreveixo, doncs, a pontificar sobre l’existència i continguts de la cultura homosexual a Barcelona, però sí vull reivindicar una cultura llibertària ben arrelada a la ciutat que ha tingut, entre d’altres, un important component de reivindicació de llibertat sexual. Fa ben poc recordàvem el 30è aniversari de les Jornades Llibertàries i el 30è aniversari de la primera manifestació de l’orgull gai a Barcelona. Res no hagués estat igual sense l’Ajoblanco ni El Viejo Topo. Ni sense el moviment GLTB. Un moviment i unes manifestacions culturals i reivindicatives que van germinar en el terreny abonat d’una Barcelona que reclamava llibertat.

L’octubre de 2006 vàrem celebrar el 30è aniversari del Casal Lambda i el 20è aniversari de la Coordinadora Gai-Lesbiana. El 1975 es va fundar el FACG (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i anys abans, cap a finals de la dictadura, va funcionar clandestinament el MELH (Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual) impulsat també des de Barcelona. Han passat molts anys des d’aleshores i també moltes coses han canviat. No només hem passat d’una dictadura a una democràcia, sinó que som un dels primers països del món en haver assolit el ple reconeixement dels drets dels gais, lesbianes i transsexuals. Recordo que quan el 1994 el Parlament Europeu assenyalava els objectius per arribar a la igualtat de drets jo veia ben llunyà el dia en que assoliríem aquells objectius en el nostre país. I encara avui em sorprèn que ho haguem aconseguit plenament en tan poc temps.

Però res de tot això no hagués estat possible sense la lluita incessant del moviment gai, sense l’Armand, en Jordi o en Germà. Sense tants i tantes d’altres que van saber plantar cara a una dictadura, a la moral dominant, i també, a una cruel malaltia que alguns varen pretendre utilitzar d’excusa per continuar estigmatitzant les persones homosexuals.

Els avenços assolits no impliquen que tot estigui resolt. Encara queden greus episodis d’intolerància, de violència homòfoba. Encara hi ha molts i moltes adolescents que pateixen assetjament o incomprensió, que fins i tot ha portat alguns al suïcidi. Encara avui la implantació de l’assignatura d’Educació per la Ciutadania topa amb la intolerància dels que reclamen el monopoli de la moral. Encara són molts i moltes els que no només pateixen la malaltia causada pel VIH sinó que veuen com se’ls tanquen les portes sols pel fet d’ésser seropositius.

Malgrat tot això, sóc molt optimista. El moviment GLTB ha sabut lluitar en condicions ben difícils i ha obtingut grans victòries, obrint importants espais de llibertat i felicitat per a tothom. I, el que és més important, aquest esforç continuat ha empeltat irreversiblement de llibertat la cultura urbana de Barcelona, no sols al Gaixample, sinó que s’estén i abraça el conjunt de la ciutat.

Miquel Iceta Llorens

Viceprimer secretari i portaveu del PSC

30 anys de moviment GLTB

30 ANYS DE MOVIMENT GLTB

A l’octubre de 2006 vàrem celebrar el 30 aniversari del Casal Lambda i el 20 aniversari de la Coordinadora Gai-Lesbiana. El 1975 es va fundar el GACG (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i anys abans, cap a finals de la dictadura, va funcionar clandestinament el MELH (Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual). Han passat molts anys des d’aleshores i també moltes coses han canviat. No només han passat d’una dictadura a una democràcia, sinó que som un dels primers països del món amb un millor reconeixement dels drets dels gais, lesbianes i transsexuals. Recordo quan el 1994 el Parlament Europeu assenyalava els objectius per arribar a la igualtat de drets i encara em sorprèn que ho haguem aconseguit plenament en tan poc temps.

Però, res de tot això hagués estat possible sense la lluita incessant del moviment, sense l’Armand de Fluvià, en Jordi Petit o en Germà Pedra. Sense tants i tantes d’altres que van saber plantar cara a una dictadura, a la moral dominant, i també, a una cruel malaltia que alguns varen pretendre utilitzar d’excusa per continuar estigmantitzant-nos.

No vull dir que tot sigui de color de rosa i que no subsisteixin importants qüestions pendents. Encara queden greus episodis d’intolerància, de violència homòfoba. Encara existeixen molts i moltes els adolescents que pateixen assetjament o incomprensió que en alguns casos fins i tot n’ha portat alguns al suïcidi. Encara són molts i moltes els que no només pateixen la malaltia causada pel VIH sinó que veuen com se’ls tanquen les portes sols pel fet d’ésser seropositius.

Malgrat tot això, sóc molt optimista. El moviment GLTB ha sabut lluitar en pitjors condicions i obtenint grans victòries. Ha obert espais de llibertat i felicitat per a molts i moltes. També per a mi quan  en Jordi Petit em va impulsar a proclamar en públic una sexualitat lliurement assumida. Mai podré agrair prou que des del moviment se’m cridés a fer un gest que no només em va fer feliç a mi, sinó que va poder contribuir, en una petita mesura, a la felicitat d’altres.

Sense el moviment GLTB res d’això no hagués estat possible. Amb el moviment, res no escapa al nostre abast. Feliç 30 aniversari, amics i amigues del Casal Lambda!

Miquel Iceta i Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

Publicat a la revista del Casal Lambda (14.03.07)