• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció en el debat sobre la llei de drets de les persones LGTB

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’APROVACIÓ DE LA LLEI DE DRETS DE LES PERSONES GAIS, LESBIANES, BISEXUALS I TRANSGÈNERE I PER A L’ERADICACIÓ DE L’HOMOFÒBIA, LA LESBOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

Gràcies, senyora presidenta,

Senyores i senyors diputats,

De vegades la vida política ens ofereix dies de glòria, dies ben especials, històrics de veritat i no de fireta, dies en què culmina la feina de molta i molta gent, durant molt de temps, una feina que es concreta en l’aprovació de lleis o en l’adopció de mesures que contribueixen a fer una societat més lliure, més justa i més feliç.

Avui és un d’aquests dies.

Permetin-me que faci, doncs, un breu capítol d’agraïments. En primer lloc, al moviment dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, a les entitats que el conformen, tan diverses com combatives. Es parla molt sovint de la necessitat de relligar les institucions a la ciutadania, de promoure la participació ciutadana. I aquesta llei és una bona prova que és possible impulsar una llei des de la societat. Aquesta llei no existiria sense el moviment LGBT.

Posar noms al moviment sempre és arriscat, perquè sempre te’n deixes algun. Des del nom de les entitats amb més presència, l’extinta Coordinadora Gai-Lesbiana, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el Casal Lambda, Gais Positius, les Famílies Lesbianes i Gais, l’Associació de Mares i pares de Gais i Lesbianes, les entitats i experts que van comparèixer en Comissió, dels que destaco el jurista Francesc Jaurena. Noms propis com els de l’Armand de Fluvià, Jordi Petit, Eugeni Rodríguez, Emilio Ruiz, Catalina Pallàs, Pepe Mellinas, Elisabet Vendrell, Jordi Samsó, Alfons Santos, Joaquim Roqueta, Jordi Trilla, Gemma Sánchez, i tants i tantes que seria impossible citar-los a tots i totes, i me’n disculpo.

Els portaveus dels grups parlamentaris que han treballat de valent. Tots i totes, però entendran que recordi en primer lloc Jaume Collboni, que ho va ser pel nostre grup abans que jo, i les diputades Montserrat Capdevila, Marina Geli i Eva Granados que ens van anar substituint en un o altre moment, fent una feina en la que hem d’agrair el suport de Rita Roigé, jurista del nostre grup parlamentari.

Els i les ponents dels altres grups, tots ells i totes elles. Però vull fer una especial menció a Anna Simó, llevadora del projecte que avui sotmetem a votació. I també de la ponent de CiU, Violant Cervera, que ha demostrat tanta fermesa com flexibilitat, fent possible l’aprovació d’una llei que, no ho oblidem, era en l’inici una iniciativa del moviment LGBT i de la CUP,  ICV-EUiA, ERC i el PSC. Per això cal esmentar també en David Companyon i en Quim Arrufat. No em vull deixar tampoc en José María Villegas de Ciutadans i, en aquest cas, des d’una gran discrepància, el meu respecte personal cap a Dolors López del PP.

També cal esmentar la lletrada, Esther Andreu, el gestor parlamentari, Lluís Soler, i també els serveis d’assessorament lingüístic del Parlament.

Aquesta llei té per a mi, per a molts i moltes, un fort element emocional i personal. Algun tros de les nostres vides, parlo de les vides dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, de les nostres famílies i dels nostres amics i amigues, surt en aquesta llei.

Hi ha qui diu aquesta llei no calia.

Sento ràbia quan algú sembla negar o menystenir la discriminació que patim, hem patit o correm el risc de patir els gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere. Els que despectivament parlen de ‘lobby gai’. Mireu la tribuna! No és un grup que treballa en l’obscuritat per obtenir interessos espuris. És un grup de gent que treballa en defensa d’uns drets que, al capdavall, ho són de tots. Quan sento parlar en termes despectius de “lobby gai” em ve al cap allò de “piensa el ladrón que todos son de su condición”.

Que no calia aquesta llei? Els polítics homòfobs o els bisbes mancats de caritat cristiana que diuen això no deuen haver vist mai plorar una mare per les agressions o insults que pateix un fill o una filla, no deuen haver sentit mai que un adolescent o un jove s’ha acabat suïcidant per l’assetjament que patia, no han vist com una persona és discriminada en el seu lloc de treball pel fet de tenir una orientació sexual que no és la majoritària. Com s’atreveixen a negar una realitat de discriminació i patiment! Com s’atreveixen a negar-nos els instruments per defensar la nostra dignitat com a persones!

Per la meva condició de gai amb projecció pública, he tingut ocasió, al llarg de la meva vida política, d’escoltar relats esfereïdors. I també de rebre un immerescut agraïment quan vaig decidir fer pública la meva condició sexual. “Això m’ha ajudat”. “Va ajudar molt al meu fill o filla”. M’ho he sentit dir moltes vegades. Prova evident que massa persones en el nostre país s’han vist obligades a amagar o dissimular la seva orientació sexual.

No accepto, doncs, vingui d’on vingui, la cançó que aquesta llei no és necessària. Ni la falsa acusació que és una llei per a promoure l’homosexualitat. És una llei, com deia per protegir els drets i les llibertats d’un col·lectiu ampli i divers, i per promoure la felicitat de la societat en el seu conjunt.

Estem davant d’una bona llei per fer efectiu el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere en els àmbits tant públics com privats sobre els quals la Generalitat i els ens locals tenen competències. Obliga els poders públics, que seran assessorats pel Consell Nacional de les persones LGBTi, òrgan participatiu i consultiu permanent. El Govern haurà de dotar-se d’un òrgan coordinador de les polítiques LGBTi i oferir un servei d’atenció integral. I haurà de garantir la formació i la sensibilització dels professionals i dels treballadors de l’administració. La llei incideix especialment en els àmbits de l’educació, les universitats, la cultura, el lleure i l’esport, els mitjans de comunicació, la salut, l’acció social, l’ordre públic, els establiments penitenciaris, el món laboral i les polítiques de família.

I, sí. Té sancions per castigar i corregir les actuacions discriminatòries. Com no podria ser d’altra manera si volem garantir una llei veritablement eficaç i no quedar-nos en un catàleg de bones intencions.

Sí, és una bona llei, una llei per a la vida real, per eliminar injustos obstacles a la felicitat de moltes persones.

Avui és un gran dia. Un dia també per recordar la Sònia, assassinada per ser precisament com era, única i irrepetible, com totes i cadascuna de les persones que a partir d’avui gaudiran d’una eina molt potent en defensa dels seus drets, de la seva llibertat i de la seva dignitat.

Gràcies a tots i a totes.

Intervenció a la compareixença de Jordi Pujol i Soley

INTERVENCIÓ A LA COMPAREIXENÇA DE JORDI PUJOL I SOLEY

Palau del Parlament, 26.09.14

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

Sr. Pujol, el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol va commocionar la societat catalana. Vostè va confessar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys va cometre un frau fiscal continuat al llarg de més de 30 anys.

Sr. Pujol, jo no comparteixo l’opinió del president Mas que aquesta és una qüestió estrictament personal i familiar. I n’és bona prova el fet que vostè ha estat desposseït del seu tractament institucional i de les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

Estic encara menys d’acord amb el seu company de partit, exconseller dels governs que vostè va presidir i Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que va declarar que vostè, i cito literalment, “hauria de desaparèixer”. No. Vostè no ha de desaparèixer, vostè ha de donar comptes als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a tots, als que el van votar i als que no van fer-ho però el van respectar com a president de la Generalitat.

El nostre grup hagués preferit que la seva compareixença se substanciés abans, però celebrem que finalment s’estigui produint i desitgem que pugui servir, en part, a “la reparació en el que sigui possible del mal i d’expiació per a vostè mateix”, paraules amb les que acabava el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol.

Crec que convé precisar que la seva compareixença davant d’aquesta Comissió parlamentària no pot ni remotament comparar-se a una compareixença davant de la Justícia: aquí, al Parlament, vostè no és un acusat ni nosaltres som els seus jutges. Si convertíssim aquesta compareixença en un camp de batalla partidista, lluny de resoldre el problema, el faríem encara més profund. Aquí, a través nostre, vostè té l’oportunitat d’oferir una explicació als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, als que vostè havia de servir com a màxima figura institucional i referent ètic, i molts dels quals havien confiat en vostè com a dirigent polític.

Sr. Pujol, en la nostra opinió, l’engany que vostè ha confessat ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i al país.

La seva confessió pública i l’acumulació de dades, indicis i rumors sobre la seva actuació i la de membres de la seva família han estès una densa ombra de sospita, una ombra tòxica insuportable, que ha malmès la credibilitat de la política catalana.

Som conscients de les especials circumstàncies que rodegen les revelacions que s’acumulen dia rere dia, i del fet que aquest cas, per desgràcia, no és l’únic cas d’irregularitats o delictes que afecten un responsable polític, la seva família o el seu partit.

Sr. Pujol, en cap cas, la intervenció del grup socialista es pot interpretar com un intent de negar la seva decisiva contribució a l’autogovern de Catalunya. Però, Sr. Pujol, mitjançant la seva compareixença avui al Parlament de Catalunya, vostè té l’obligació política, però també moral, de contribuir a reparar l’enorme dany que ha produït. Les seves explicacions d’avui haurien de constituir un primer pas en el necessari procés de recuperació de la confiança col·lectiva en la política i les institucions públiques catalanes. I els socialistes creiem que només podrem refer-nos col·lectivament d’aquest cop tan dur a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

Després del seu comunicat de juliol, la veritat, la transparència i l’exemplaritat exigeixen que vostè doni a conèixer amb precisió:

  • En primer lloc, el volum total defraudat per vostè i la seva família.
  • En segon lloc, els documents que acreditin l’origen de tots els ingressos que van escapar el control de la Hisenda pública.
  • I, en tercer lloc, els documents que acreditin l’evolució periòdica dels fons originals més els rendiments derivats de la seva gestió financera, des de 1980 fins a l’actualitat.

En la nostra opinió, l’evasió fiscal continuada, la utilització de paradisos fiscals, i l’absoluta opacitat de la procedència dels fons, que són per si mateixes condemnables, ho són encara més si la persona que ha comès o que ha emparat aquests delictes ha ocupat la màxima responsabilitat institucional del nostre país. Són fets que, com abans assenyalava, minen la moral col·lectiva, erosionen la política i ensorren el prestigi de les nostres institucions.

Vostè, Sr. Pujol, al fil de la querella sobre el cas Banca Catalana, va pronunciar l’any 1984 unes paraules que avui adquireixen una ressonància especial: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

Cal recordar que Banca Catalana, de la qual vostè en fou un dels principals directius, va fer fallida en presentar un forat patrimonial de més de 130.000 milions de pessetes l’any 1982. Des del nostre punt de vista, el desenllaç del cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna amb efectes molt nocius per a Catalunya.

A partir de llavors qualsevol indici, queixa o acusació que apuntés a un comportament irregular dels governs presidits per vostè o del seu partit, era titllat d’atac contra Catalunya, i un vel es va estendre sobre massa qüestions obscures que avui semblen sortir a la llum

A Catalunya, d’alguna manera va desaparèixer l’autoexigència, vàrem baixar la guàrdia i els mecanismes públics de control van deixar de ser eficaços. Tant és així que no han estat els instruments de control de les institucions catalanes els que han detectat les irregularitats que avui es van coneixent. I això és un problema greu de Catalunya.

En aquest sentit, cal reconèixer que tampoc els indicis que apuntaven al cobrament il·legal de comissions del 3% de l’obra pública van merèixer l’atenció que requerien. I encara no ha acabat el procediment judicial relatiu al cas del “Palau de la Música”.

I si el desenllaç del cas Banca Catalana va afeblir l’autoexigència de la societat catalana, la seva confessió ha afeblit també la nostra autoestima col·lectiva, senyor Pujol. Aquest cas ens produeix vergonya perquè el frau fiscal és intolerable, absolutament inacceptable en un responsable polític. I cal anar fins al final per fer net: ho ha de fer Hisenda, ho ha de fer la Justícia, ho ha de debatre el Parlament. Però, com deia abans, sense baralles partidistes, pel bé de tots. Cal depurar responsabilitats i cal que els que hagin defraudat o s’hagin aprofitat de la Generalitat, del seu Govern o del nom del seu president per fer negocis privats siguin condemnats i tornin els diners.

En aquest sentit, senyor Pujol, ¿pot vostè assegurar que cap persona del seu cercle familiar més proper no va utilitzar el seu nom o la seva influència per fer negocis privats il·lícits a l’empara de l’activitat del govern de la Generalitat de Catalunya?

La seva nota del vint-i-cinc de juliol és del tot insuficient. I les seves paraules introductòries d’avui tampoc no responen als molts interrogants que planen sobre aquest afer. I, per cert, per què va fer aquesta declaracioó el 25 de juliol de 2014 i no abans, molt abans?

I aquests interrogants són comprensibles. L’origen dels fons no declarats a Hisenda sembla ser un obscur llegat, del qual no s’aporta cap referència documental. Un llegat amagat a la seva germana. Convingui amb mi, senyor Pujol, que el mínim que es pot dir és que tot és ben estrany. De fet, com vostè sap, hi ha qui especula, que l’origen dels fons no declarats a Hisenda podria ser una oportuna venda d’accions de Banca Catalana just abans de la fallida utilitzant informació privilegiada. Per aquesta raó, per esvair tota sospita cal documentar exhaustivament l‘origen d’aquest capital.

D’altra banda, s’ha publicat que l’evolució del llegat, o del que sigui, podria haver produït uns rendiments sospitosos que, pel seu caràcter exorbitant, més aviat apunten a d’altres ingressos d’origen desconegut.

Uns ingressos que diverses fonts apunten com a provinents de negocis fets per diferents membres de la seva família més propera. I alguns d’aquests negocis sembla que s’haurien generat a l’escalf de l’activitat de la Generalitat quan vostè la presidia. Per aquesta raó és tan important que vostè acrediti tots els moviments dels comptes evadits fiscalment des de l’any 1980 fins a l’actualitat. ¿Pot fer-ho? ¿Pot desmentir categòricament la utilització de mecanismes de frau fiscal i d’evasió de capitals per amagar negocis a l’empara de l’Administració pública de Catalunya?

¿Per què va trigar tant a regularitzar aquests diners dipositats a l’estranger?

Avui vostè, senyor Pujol, té l’ocasió d’esvair aquests dubtes. Crec que és el mínim que li podem exigir en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És a ells i al nostre país que ens devem. Un país que, malgrat tot, té futur i té dret a encarar-lo amb esperança. Un país que mereix una explicació que només vostè pot donar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

INTERVENCIÓ EN EL TORN DE RÈPLICA

Sr. Pujol, nosaltres hem fet la intervenció que ens semblava que calia fer. Amb respecte a les persones, a les institucions, a la història. Però representem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que exigeixen, necessiten, requereixen d’unes respostes que no s’han produït.

  • No sabem encara perquè arriba precisament ara la seva confessió
  • No sabem encara perquè va trigar tant a regularitzar la seva fortuna a l’estranger
  • No sabem encara quin és el volum total defraudat
  • No sabem si pot documentar l’origen dels fons defraudats
  • No sabem encara els noms de les persones que gestionaven aquests diners
  • No sabem encara si pot documentar l’evolució d’aquestes quantitats, i
  • No sabem encara com explica la increïble fortuna que sembla somriure als seus fills i si aquesta fortuna té a veure amb negocis fets a l’empara de la Generalitat.

Vostè podrà dir, i està en el seu dret, que ha vingut aquí a contestar estrictament el que hi havia a la seva declaració del 25 de juliol, nosaltres ja li hem agraït la seva compareixença, però entendrà també que nosaltres, com a representants dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, estàvem, estem i estarem en l’obligació de plantejar aquestes qüestions fins obtenir una resposta satisfactòria.

Intervenció en el Debat de política general

DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL, 16 de setembre de 2014

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

Gràcies, senyora presidenta.

Senyores i senyors diputats,
Molt Honorable president de la Generalitat,

Em plau prendre la paraula en aquest debat, per primer cop com a president del Grup Socialista, en un moment d’especial transcendència pel futur del nostre país.

Vull començar expressant el meu respecte envers el president Mas i el seu govern, que estan afrontant una situació econòmica i política especialment delicada. Jo no seré tant dur com vostè quan era líder de l’oposició amb governs anteriors. Del que va bé me’n alegro i per la part que li toca, el felicito.

Però, president, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent des del nostre punt de vista. Era un discurs en el que no hi sortien les persones sense feina, ni aquelles amb salaris baixos o feina precària, ni hi sortien els joves que han hagut de marxar, ni el 20% de catalans que estan per sota del llindar de la pobresa, ni els empresaris amb dificultats, ni els autònoms que es veuen obligats a deixar la seva activitat, ni les dones discriminades laboralment, ni tants i tants d’altres.

D’altra banda, president, el seu era un discurs mancat de credibilitat en la mesura que era incapaç d’acceptar cap responsabilitat sobre les coses que van malament. I n’hi ha, president, n’hi ha.

Miri President, no es poden utilitzar enquestes de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública sense dir que el problema no és el de les persones ateses que, efectivament, comproven l’alt nivell del nostre sistema públic de salut. El problema són les llistes d’espera, el neguit de tanta i tanta gent que no sap quan serà atesa. El problema és que la despesa pública sanitària per càpita a Catalunya és el 25% inferior a la mitjana europea. El problema és que hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 per malalts aguts i 250 de sociosanitaris.

La prioritat del seu govern, senyor president, haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país. La prioritat haguessin hagut de ser les polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de les xarxes de protecció social. La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut. I, des del nostre punt de vista, la prioritat del seu Govern no ha estat aquesta. N’hi hauria prou amb repassar les compareixences setmanals del portaveu del govern.

L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, i avui són més de 750.000, la població ocupada el 2010 eren 3.242.300 persones, avui en són 3.040.000. El 40 per cent de les persones aturades no tenen cap mena de subsidi o prestació. El 2010 el deute públic era de 35.616 milions d’euros, i acabarem l’any 2014 clarament per sobre dels 60.000 milions.

La despesa social per càpita se situa avui a nivells de la de l’any 2004. És a dir, hem retrocedit una dècada en despesa pública de caràcter social. Així, per exemple, la despesa en salut, educació, benestar i ajuts socials a l’habitatge ha caigut 2.763 milions d’euros des de que vostès han tornat al govern.

Cap menció a les mesures aprovades al ple monogràfic sobre joventut, senyor president. La paraula “desigualtat” no surt en el seu discurs, quan és el desequilibri més greu que tenim i afecta tant la nostra cohesió social com les expectatives de recuperació econòmica. Ens parla d’increment de beques menjador, que s’ha produït, però el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen.

No m’interpreti malament, president: tots som conscients que el marge del govern és escàs. Però molts creiem que vostès no han estat capaços d’utilitzar aquest petit marge perquè tenen prioritats i polítiques equivocades.

Avui tenim més atur i molt més deute públic que quan vostè va arribar al govern. Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set anys. I avui els serveis socials, l’educació i la salut públiques han perdut l’embranzida que van rebre dels governs d’esquerres.

Però no vull ser injust. Sóc plenament conscient de les dificultats que afronta el govern. Perquè, en efecte, ha continuat la caiguda d’ingressos públics deguda a la crisi econòmica, i també la gasiveria del govern central, i segurament són moltes les raons que poden adduir-se per derivar responsabilitats cap a Madrid, o a la política de la Unió Europea, dominada per liberals i democratacristians. I, sí, una política que la socialdemocràcia no ha pogut encara capgirar.

Però, president, retallades, moltes; reforma, cap. Retallar en polítiques d’inserció laboral de persones amb discapacitat suposa treure drets a aquestes persones i, d’altra banda, haver de pagar més pels serveis assistencials que han de rebre. No podem deixar-ho tot, i aquí exagero una mica però és perquè se m’entengui, en mans de la Grossa de Nadal o dels ingressos de la Marató de la pobresa.

Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou. Deixi’m que li posi alguns exemples de coses que depenen de nosaltres i no fem prou bé. Perquè l’autogovern és per exercir-lo, no per adormir-se a la palla atribuint als anteriors governs i al govern d’Espanya tots els mals. I consti, vull ser just, que en alguns casos no m’estic referint només a responsabilitats governamentals, sinó a mancances de la política catalana en les que tots hi tenim alguna responsabilitat.

Per exemple, ens queixem de la politització del Tribunal Constitucional, però el sistema d’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries és gairebé el mateix, no? I això és responsabilitat exclusivament nostra.

Ens queixem, amb raó, que no ens deixen votar, però aquí som incapaços d’acordar una llei electoral. Per això no tenim accés al cens ni una Sindicatura Electoral de Catalunya. I això és responsabilitat exclusivament nostra. Repeteixo: nostra, no estic parlant del govern.

Ens queixem, justificadament, de l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya, però aprovar els pressupostos de la Generalitat quan toca i elaborar amb realisme les previsions d’ingressos i despeses públiques depèn només de nosaltres. I el cert és que des de que vostè governa els pressupostos sempre s’han presentat amb retard o s’han prorrogat, i el seu govern sempre ha generat més dèficit i deute públics del previst.

Enguany, per exemple, president, vostè ha promès no reduir més la despesa pública, i per complir aquest compromís el seu govern ha d’obtenir aproximadament uns 3.000 milions d’ingressos extraordinaris, els 2.318 contemplats als pressupostos més el desviament del dèficit de l’any 2013. Vostè sap que aquesta previsió no es complirà ni de lluny.

I quines seran les conseqüències d’aquesta previsió errònia? Qui pagarà aquesta manca de realisme del seu govern? No és agosarat pensar que compensaran aquesta desviació en la previsió d’ingressos retallant la despesa i que, novament, la ciutadania haurà de pagar les conseqüències d’una gestió econòmica poc eficient.

Diem que convé millorar l’eficàcia i l’eficiència del sector públic català, però mentrestant, sense una reflexió a fons sobre el que tenim, el que necessitem i com fer-ho tot plegat més eficient i més eficaç, ja parlem de nous Consells Comarcals, i volíem passar de quatre províncies a set vegueries, i ja n’estàvem parlant d’alguna més.

Ens queixem de la manipulació de televisions públiques que depenen d’altres institucions, mentre aquí el Sindicat de Periodistes de Catalunya, ens alerta sobre la manca de neutralitat de TV3.

Vull dir, president, que, sense menystenir les dificultats amb les que topem degut a la crisi i a incomprensions i incompetències alienes, en allò que depèn de nosaltres hauríem de fer-ho millor. I no ho fem prou bé.

Darrerament hem tingut una altra notícia que demostra que no sempre estem a l’alçada. Parlo de la declaració de l’expresident Jordi Pujol i Soley. I vagi per endavant que hagués preferit, com tots, i segur que com el President de la Generalitat, que la seva compareixença davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament s’hagués produït abans d’aquest debat, però lamentablement no ha estat així.

President, a ningú poden agradar les notícies que apunten a possibles irregularitats o delictes comesos durant anteriors etapes de govern del seu partit. Però massa sovint hem sentit com a única explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern.

Encara ressonen les paraules de Jordi Pujol amb motiu del cas Banca Catalana l’any 1984: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan parli algú d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

El cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna. A partir de llavors, en aquest i altres terrenys, el victimisme va substituir l’autoexigència. A partir de llavors un vel es va estendre sobre determinades qüestions que avui surten a la llum. I la qüestió és que no han estat els mecanismes de control de les institucions catalanes, no hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats o delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres. I això és un greu problema de Catalunya.

Vostè també se’n recordarà del dur intercanvi que va mantenir en aquesta Cambra amb el president Maragall quan ell va al·ludir al 3% de comissions en obra pública, i que després vostès li van presentar una querella que afortunadament després es va retirar. No recordo aquests fets per fer-li un retret. Senzillament vull il·lustrar com les institucions catalanes no han estat a l’alçada del que els ciutadans exigeixen, que no és altra cosa que transparència, i garanties que quan algun responsable polític obra malament, la malifeta serà detectada i castigada.

En aquest sentit, Sr. President, vull preguntar-li expressament si ha donat instruccions perquè siguin investigades totes les informacions sorgides les darreres setmanes que apunten a negocis privats fets a l’empara de l’activitat de la Generalitat.

Per acabar amb la sospita generalitzada i per recuperar la nostra autoestima col·lectiva, cal aclarir els fets i esvair dubtes. I crec que en aquest sentit el govern de Catalunya podria fer més del que està fent.

President, si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions catalanes no estarem a l’alçada del que la gent espera. I és molt millor que vostè prengui la iniciativa, com ho va fer amb les 51 mesures per regenerar la democràcia i per la transparència, per evitar que la lluita contra la corrupció esdevingui camp de batalla partidista.

En definitiva: ens cal més autoexigència en tots els terrenys. També en el de la consulta.

I vull deixar-ho clar d’entrada. El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada. Nosaltres creiem que no hi haurà solució estable al greu problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que la ciutadania es pugui pronunciar a les urnes.

Nosaltres hem donat i donarem suport a la llei de consultes populars no referendàries, però creiem que aquesta llei no pot servir per fer la pregunta que vostè ha acordat amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, la doble pregunta encadenada que vostè s’ha compromès a incloure en el decret de convocatòria que signarà poc després d’aprovar la llei.

Permeti que li faci una pregunta molt concreta. En el seu acord amb Esquerra Republicana de Catalunya es contempla la utilització de la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. S’ha renunciat a fer això.

Probablement em dirà que no va veure la mínima disposició a negociar per part del Govern espanyol. Li ho accepto. Però si vostès mateixos en el seu programa veien que per fer un referèndum calia activar les previsions de la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum, per què pensen que poden formular la pregunta que han acordat, pròpia d’un referèndum, utilitzant la llei de consultes populars no referendàries? Vostè no hi veu algun problema?

Amb el seu pacte amb ERC, partit que respectem i coneixem bé, vostè ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere que en teoria acaba el 9 de novembre. I avui, molts catalans i catalanes, malgrat les bones intencions, malgrat la feina de la vicepresidenta, ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar. Probablement i en primer lloc per l’oposició frontal de les institucions de l’Estat.

Però segueixo amb el meu argument de l’autoexigència. Vostè també ha parlat sovint de la necessitat de “fer les coses bé”.

Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta amb majoria absoluta del PP? No hagués estat més sensat donar-nos de termini tota la legislatura? Estic convençut que vostè ho hagués volgut així, però que va haver de claudicar davant l’exigència del soci que vostè mateix havia triat per compensar el seu retrocés electoral de 12 escons.

Era raonable plantejar la qüestió en termes de sobirania, tal com es va fer amb la Declaració de sobirania del Parlament del 23 de gener del 2013, avui anul·lada? Era aquesta la millor manera d’iniciar una negociació amb l’Estat?

Va ser assenyat fixar de forma unilateral data i pregunta el 12 de desembre passat?

Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta necessitaven l’autorització de l’Estat, i per això van demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. En ser denegada aquesta transferència, com pensen que es pot fer aquesta mateixa pregunta utilitzant la via de les consultes populars no referendàries?

De fet, el primer Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja assenyalava les dificultats i la fragilitat d’aquesta via.

La llei ha passat el sedàs del Consell de Garanties Estatutàries, sí. Per això el Grup Socialista la votarà favorablement. Repeteixo. Però no podem oblidar que s’han produït quatre vots particulars. Simplificant podem dir que ha passat la prova amb un 5 a 4. No creu que això aconsella millorar en el possible la llei? Per això nosaltres hi hem presentat 4 esmenes. Per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem que es pugui celebrar una consulta. Coneix, president, aquestes esmenes? Dono per fet que sí, la seva fama de treballador incansable el precedeix. No valdria la pena que fossin seriosament considerades i acceptades?

Si una llei tan important, la que ha de possibilitar la consulta del 9 de novembre, quan passa l’examen d’un organisme ben nostre com el Consell de Garanties Estatutàries, obté un 5 a 4, què passarà quan arribi, que hi arribarà, al Tribunal Constitucional?

Si s’aproven les nostres esmenes i, així, per exemple, que la pregunta pugui ser validada pel Consell de Garanties Estatutàries. Que el decret de convocatòria digui en quina competència de la Generalitat s’empara la pregunta que es vol formular.

Per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’Estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern. Compti amb nosaltres per fer possible la consulta en aquest marc. Podem i volem ajudar.

President, des del nostre punt de vista, el balanç d’aquests dos anys d’acció de govern, o quatre, si comptem la legislatura anterior, que va ser una mica breu, no és positiu.

Escasses mesures d’impuls a l’economia; fortes retallades socials; retallades importants en el Departament d’empresa i ocupació, la partida d’innovació ha patit una retallada del 90%; nul desenvolupament del pacte ‘Més indústria’; no han complert el compromís de presentar la llei de comerç, mentre el comerç de proximitat ha perdut 50.000 llocs de treball i han tancat més de 3.500 establiments; en matèria d’ocupació hem passat de destinar 569 milions d’euros el 2010 a 198 milions el 2012 i 180 milions el 2014; deuen més de 150 milions del Pla de Barris als Ajuntaments; han disminuït els ajuts al lloguer; hi ha impagaments molt importants a pagesos i cooperatives,…

President, portem quatre anys malaguanyats i molts tenim la inquietant sensació que vostè ha col·locat Catalunya en un carreró sense sortida.

Li he de confessar que una de les principals dificultats a les que m’he enfrontat a l’hora de preparar la meva intervenció ha estat lluitar contra el convenciment que aquest serà el darrer gran debat d’aquesta legislatura. I més després d’haver escoltat ahir la darrera part de la seva intervenció.

Però, Sr. President, i ho dic respectuosament, vostè té l’obligació política d’esgotar la legislatura precisament perquè ja va avançar les anteriors eleccions. En la nostra opinió hauríem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

President, amb motiu de la nostra Diada Nacional, per tercer any consecutiu moltíssima gent es va manifestar a Barcelona a favor de la consulta, molts d’ells a favor de la independència. Molts dels que no ens vàrem manifestar també volem un canvi profund en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i estem convençuts que no hi ha solució estable que no passi pel vot de les catalanes i els catalans.

Però al darrera d’aquest malestar ciutadà, president, al menys jo ho veig així, no hi ha només un neguit identitari, territorial o d’autogovern. Hi ha una cosa més profunda: hi ha el convenciment que el contracte social, aquell contracte invisible que vincula el govern amb els seus conciutadans, s’ha trencat, que ni el model socioeconòmic ni el funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes. En la nostra opinió cal aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica, la constatació que l’economia no està al servei de les persones, que els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que regula els mercats.

Molt majoritàriament els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment i sense oportunitats per les persones emprenedores, a un país sense esperança, sense oportunitats, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. Molts catalans no es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, de la sanitat i l’educació públiques, a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista. I no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política. Torno a dir, des de la política, no només des del govern.

I la resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions. La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat, en teoria pel fracàs en assolir el pacte fiscal, i aquesta pot acabar també a mig mandat pel fracàs en organitzar la consulta perfecta. No hauríem d’acumular fracassos.

L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar. Que quedi clar: no li estem demanant que abandoni la perspectiva de fer la consulta; al contrari, li estem demanant que treballi fins al final de la legislatura per fer-la possible, i també per respondre als neguits i exigències de la ciutadania. I ens oferim a col·laborar per assolir aquests objectius.

President, creiem factible establir acords per desenvolupar les prioritats que vostè assenyalava ahir i amb les que en gran mesura coincidim.

Tindria dret perfecte dret a no creure’m, però ahir ja tenia el primer esborrany del discurs d’avui: el rellançament econòmic i la creació d’ocupació; defensa de l’estat del benestar; la regeneració democràtica; i la negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum dels catalans. Són prioritats de sentit comú, són les que la gent ens demana. A la gent que ens està demanant això, els hem de dir que perquè no som capaços de fer una cosa que no només depèn de nosaltres, engegarem la legislatura a fer punyetes?

Sé que les coses són com són, que la política catalana té algunes regles que la fan especial i ben nostra. Però després d’aquest debat no hauria de quedar la idea que el món s’acaba el 9 de novembre. Tinc una bona font que m’ha dit que no és així. No s’acaba el 9 de novembre: no ho va dir Kant, però no s’acaba el 9 de novembre. De nosaltres depèn dotar de contingut la política catalana dels propers dos anys. De tots nosaltres.

Les nostres propostes de resolució van en aquesta direcció, i estan guiades per una voluntat de mà estesa, de proposta en positiu. Li avanço de forma breu alguns dels elements d’aquests quatre eixos:

1) Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació, mesures de foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses més competitives, el comerç i el turisme, prioritat al corredor mediterrani, la línia 9, els serveis de rodalia, i als accessos al port i l’aeroport, reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya, disposició a acordar la llei de la Formació Professional, Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada, convocatòria extraordinària del Pla “Treball als barris”, assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball, facilitar la transició al món laboral de les persones amb discapacitat, major activisme de la inspecció de treball, modificació de l’impost de successions, millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal, impuls a la universitat i la recerca, consideració de l’educació com a inversió social, elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia, revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura.

2) Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social:

Anar més enllà de les resolucions aprovades en el ple extraordinari sobre la pobresa amb un Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país i per a la cohesió social, garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti, impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica, restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text, garantir les prestacions per a fills a càrrec a totes les famílies en exclusió i risc d‘exclusió, ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer, impulsar les mesures contra la violència masclista vist l’increment de morts enguany, començar a compensar les retallades en salut, acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris, garantir l’absoluta transparència i retiment de comptes de tots els centres sigui quin sigui el sistema de provisió del servei, assegurar la viabilitat de la llei de la dependència i promoció de l’autonomia personal, repensar el copagament dels serveis socials, eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014, vetllar per la qualitat dels serveis penitenciaris i en especial de la justícia juvenil,

3) Regeneració democràtica:

Aprovació de la llei electoral de Catalunya, aprovació de la llei de transparència, revisió dels mecanismes de provisió dels òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament, pagament dels deutes amb el món local, desplegament de les mesures de regeneració democràtica anunciades per vostè el 22 de febrer de 2013.

4) Negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum:

President, ens posem a la seva disposició per contribuir a la negociació de les 23 qüestions que vostè va plantejar al president Rajoy en la seva darrera entrevista.

Nosaltres també volem votar i volem ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb les institucions de l’Estat que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Com bé sap som partidaris d’una profunda reforma constitucional que, entre d’altres qüestions, reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya, ens doti d’estructures federals, garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern, blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura, i faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat, que no es compleix, i la creació d’un Consorci Tributari presidit per la Generalitat que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya. És molt difícil, hi ha qui diu que més que la independència, però ho hem de fer.

Som conscients que moltes d’aquestes propostes requereixen també de canvis a nivell europeu i espanyol, de revisió de la nostra fiscalitat, de dures negociacions amb el govern d’Espanya sobre els límits de dèficit i el funcionament del Fons de Liquiditat Autonòmica. I d’un nou sistema de finançament. Aquí, per cert, vostè va complir, va dir que el govern de Catalunya no hi posaria la banya i no l’hi ha posat. Però el resultat és que no tenim nou model de finançament. I, com vostè ha dit, hauria d’estar en vigor des de l’1 de gener d’enguany. No hi hem de renunciar. La Generalitat hauria de ser molt més activa.

President: som conscients de la dificultat del moment, dels estralls de la crisi econòmica, de la dificultat de dialogar i negociar amb el govern d’Espanya, de les enormes expectatives aixecades en importants sectors de la societat catalana, i som conscients que, al capdavall, les responsabilitats polítiques només li seran exigides a vostè, Sr. President.

Sap que amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte, des d’un estricte respecte a l’estat de dret i des del convenciment que lleis canvien lleis, i que cal canviar la Constitució.

Permeti’m, president Mas, que li expressi amb total claredat: per a l’estabilitat política, el creixement econòmic, la cohesió social, i l’enfortiment nacional es pot comptar amb nosaltres. Per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Intervenció en la compareixença del Conseller de la Presidència

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA COMPAREIXENÇA PARLAMENTÀRIA DEL CONSELLER DE LA PRESIDÈNCIA PER INFORMAR DE LES PRIORITATS DEL GOVERN EN MATÈRIA D’ACCIÓ EXTERIOR I UNIÓ EUROPEA (22.03.13)

President, autoritats, diputats i diputades, convidats i convidades que ens acompanyen avui en aquesta compareixença.

Honorable Conseller, vull agrair-li en nom del meu grup la informació facilitada i l’explicació de les prioritats del seu Departament en matèria d’acció exterior i Unió Europea. Vull d’entrada manifestar el nostre suport a l’acció exterior de la Catalunya.

Però voldria fer, d’entrada, una distinció entre l’acció exterior de la Generalitat, l’acció exterior de Catalunya, entesa com a política sorgida d’un ampli consens polític, i l’acció exterior del Govern i de la majoria parlamentària que li dóna suport, quan persegueix objectius que no compartim.

Posaré un exemple: no tots els catalans compartim el plantejament de “transició nacional” recollit en l’”Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya”, subscrit entre CiU i ERC, que en el seu ANNEX 2, punt 7, diu el següent: “Impulsar la internacionalització del dret de decidir del poble de Catalunya i redactar un pla interdepartamental per a la transició nacional”.

Nosaltres no estem d’acord en aquest punt concret que, d’altra banda contrasta amb la resolució recentment aprovada per aquest Parlament que deia: “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”. Vostès en aquest tema semblen voler començar la casa per la teulada.

Potser és perquè encara no tenen el pla interdepartamental al que es van comprometre amb els seus socis de govern. Precisament en una qüestió transcendent com aquesta les improvisacions, les preses i les fugides endavant són especialment arriscades i els errors es paguen cars.

Des del punt de vista de l’acció exterior, que en la majoria de països és com deia una política sorgida d’un ampli consens institucional, ens convé especialment prestigiar la posició de Catalunya, i no hi ha millor prestigi internacional possible que el de comprometre’s amb el diàleg, la negociació i un permanent respecte a la legalitat. Hem de seguir acreditant que som gent seriosa, que no busca falses dreceres i, encara menys, que no pretén desconèixer la legalitat.

Per exemple, els recordo l’episodi com el protagonitzat pel govern escocès que va intentar amagar al Parlament de Holyrood un informe demanat pel propi govern en el que s’afirmava que la independència d’Escòcia implicaria una sortida de la Unió Europea amb la necessitat de demanar novament l’ingrés, la consegüent negociació i la necessitat d’assolir l’acord dels ara 28 països membres. Les coses són com són i negar la realitat no és la millor forma de canviar-la.

També des d’aquest punt de vista convé no oblidar la resposta oficial de la Casa Blanca a la petició la “petició de suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu propi futur” que cito literalment: “Els Estats Units reconeixen la cultura única i les tradicions catalanes, però considera que l’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Estem segurs que el Govern i el poble espanyol resoldran aquesta qüestió d’acord amb les seves lleis i Constitució”.

En tot cas, esperem que convindran amb nosaltres que l’acció exterior de la Generalitat ha d’estar permanentment regida pel que estableix l’article 193 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que diu el següent:

Art. 193.1 La Generalitat ha d’impulsar la projecció de Catalunya a l’exterior i promoure els seus interessos en aquest àmbit, respectant la competència de l’Estat en matèria de relacions exteriors.

Art. 193.2 La Generalitat té capacitat per portar a terme accions amb projecció exterior que derivin directament de les seves competències, sia de manera directa, sia per mitjà dels òrgans de l’Administració General de l’Estat.

En aquest sentit, bo i compartint la inquietud sobre el contingut de l’avantprojecte de llei de l’acció exterior elaborat pel Govern d’Espanya, no podem deixar d’assenyalar la necessitat de trobar sinèrgies, emparades de forma explícita per l’article 195 del nostre Estatut, que diu: “La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot subscriure acords de col·laboració en l’àmbit de les seves competències. Amb aquesta finalitat, els òrgans de representació exterior de l’Estat han de prestar el suport necessari a les iniciatives de la Generalitat”.

Tots som molt conscients el cost de les anomenades estructures d’Estat, i més en aquest moment en que la duresa de la crisi econòmica aconsella prioritzar altre tipus de despeses.

Per tant, racionalitzar la despesa i els instruments de l’acció exterior esdevé una prioritat absoluta, que, en la nostra opinió, aconsella, més que mai, trobar elements de col·laboració amb l’Estat i prioritzar el suport a la internacionalització de les empreses catalanes per sobre de qualsevol altre objectiu.

Racionalitzar potser aconsellaria també que instruments com l’ICIP i l’IEMED depenguessin directament d’Acció Exterior.

Coincidim, conseller, en la necessitat de convèncer les institucions europees del fracàs de les polítiques d’austeritat.

També faríem be de pensar en l’acció exterior com una acció no només del Govern i del Parlament, sinó també de la societat civil que fins ara s’ha vist marginada de l’esforç comú com ho posa de relleu el manifest “Per una acció exterior de Catalunya participativa i compromesa”, signat per associacions i federacions d’associacions molt rellevants que demanava “poder participar activament en l’agenda i els continguts de l’acció exterior del govern de la Generalitat de Catalunya” i “que l’acció exterior de Catalunya tingui en compte els processos de diplomàcia pública que s’han generat des de tots els àmbits de la societat civil durant els darrers anys i reconegui aquest patrimoni”. Demandes que no han rebut encara una resposta prou satisfactòria del Govern. Esperem que el plantejament de diplomàcia pública que ens ha presentat avui permeti fer-ho.

També és preocupant la dràstica reducció del pressupost de cooperació, i ho és encara més el fet que el Govern no hagi pagat les quantitats compromeses amb moltes ONG’s corresponents a l’any 2010 i 2011. Mentre l’any 2012, a aquests efectes, sembla no haver existit. Volem cridar la seva atenció sobre aquest problema que està asfixiant moltes entitats i posant en perill la seva tasca inestimable que serveix a l’interès de Catalunya i que ha prestigiat el nostre país a tants països del món.

Conseller, per acabar li reitero la nostra disposició a donar suport a l’acció exterior de la Generalitat, sempre que s’ajusti als criteris que de forma breu hem intentat assenyalar. En aquest sentit, acollim amb interès la possibilitat de legislar sobre aquesta matèria en el marc estatutari.

Moltes gràcies.

Entrevista a El Punt Avui

En la seva edició d’avui el diari El Punt Avui publica l’entrevista que em va fer Sergi Picazo i que trobareu transcrita a continuació.

“El PSC ha de reformular el seu projecte nacional”

“Des de la sentència del TC contra l’Estatut el partit no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme”

“En l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo”

“El PSC té dificultats profundes perquè la socialdemocràcia i el federalisme estan en crisi”

SERGI PICAZO
EL PUNT AVUI, 08/09/12

Miquel Iceta no es pot considerar damnificat pels canvis de Pere Navarro al grup parlamentari. Primer, perquè ell mateix ja s’ho esperava i li sembla lògic. I segon, perquè li proposen anar com a eurodiputat a Brussel·les el 2014. Ell, ara, diu que està “agraït al partit”.

– Castiga Navarro els crítics, els catalanistes o els veterans?
– Ni catalanistes ni crítics ni veterans. Que a mi em titllin a hores d’ara de catalanista o de crític em fa una mica de gràcia… Tampoc em negarà que més veterà que el Xavier Sabaté, que és fundador del partit, no hi ha ningú. No són els motius. El PSC va decidir una nova direcció al congrés i calia marcar amb claredat l’inici d’una nova etapa encapçalada per noves persones al grup del Parlament.

– Per què justament ara?
– Si el món fos perfecte s’hauria hagut de fer el canvi al gener. Però Navarro va voler ser prudent i esperar a prendre decisions. Ha sigut un període complicat. Però estic convençut que ara calia canviar la direcció del grup i que és un bon moment.

– L’argumentari es trenca quan s’obre el focus sobre els afectats indirectes: Marina Geli, Ernest Maragall i Laia Bonet…
– Fer la tria de la gent sempre és complex. Al grup hi ha feina per a tothom. Només som 28 diputats. Simplement ara es reparteixen cartes noves. Tots els diputats tindran responsabilitats. Esperem a veure la fotografia final. No es podrà llegir com un càstig cap a ningú. Laia Bonet està fent una bona feina i segurament la nova direcció la confirmarà en tasques importants.

– No ho sé, però internament hi ha hagut moltes crítiques.
– Ja. Però jo podria dir que a mi em sancionen perquè saben que volia ser primer secretari. Quan els canvis t’afecten personalment no ets la persona més objectiva per valorar-los.

– Vostè no està enfadat perquè li donen l’opció d’anar a Europa?
– Jo vaig demanar a Navarro que no ho fes públic perquè no n’estic segur d’on serem, el 2014. Catalunya serà independent? Ja en parlarem quan toqui. Fa temps que Navarro em proposa que treballi en el terreny de la generació d’idees i de la política internacional.

– El PSC està en crisi, o no?
– Sí. El PSC té dificultats profundes. Però el problema és que els dos eixos del PSC, la socialdemocràcia i el federalisme, estan en crisi a Catalunya. Va més enllà de qui sigui el primer secretari: és una crisi de fons. La societat catalana i els seus problemes han evolucionat, i el PSC ha de fer un esforç de revisió del seu projecte per a Catalunya. Ja no és la societat dels anys vuitanta ni dels anys noranta.

– I en l’eix nacional, cal canviar?
– Cal admetre que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el PSC no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme i reformular un nou projecte nacional. Hem tingut un període d’interinitat de dos anys. Això ha sigut una feblesa. Forma part de la nostra crisi. Cal reformular un projecte nacional basat en el federalisme per donar respostes.

– Ernest Maragall creu que el partit podria trencar-se per la qüestió catalanista.
– El PSC és un partit gran, que neix de la fusió de tres partits i que ha d’aglutinar diferents visions. Però en l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo.

– Però cap on ha d’anar el canvi del PSC en l’eix nacional?
– Independentistes, no. Hem de formular una posició federal dins l’Estat amb un projecte basat en el respecte per la diferència, l’increment de l’autogovern i avançar en el cogovern de l’Estat per part de Catalunya. Cal demostrar que és viable. Diuen que no hi ha federalistes a Espanya, però encara n’hi ha menys d’independentistes. La dificultat del projecte no farà canviar els meus ideals federals.

– Anirà a la manifestació igual que hi van ICV o els sindicats?
– No. Respecto tant els organitzadors de la marxa, que reclamen la independència, que no hi vull anar a exigir una altra cosa.

Defensa de la reforma de l’article 135 de la Constitució

DEBAT SOBRE LA REFORMA DE L’ARTICLE 135 DE LA CONSTITUCIÓ
Palau del Parlament, 29.09.11 (text sense corregir)

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats,

És legítim preguntar-se avui sobre el sentit d’aquest debat. Un debat sobre una reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola, ja aprovada per part del Congrés dels Diputats i el Senat, que van ser dissolts dilluns passat. En tot cas, volem aprofitar-lo per donar arguments en suport de la posició política del nostre grup parlamentari en un tema tan important.

El grup socialista vol manifestar el seu suport a aquesta reforma de l’article 135 de la Constitució en estricta coherència amb el vot favorable dels Diputats i els Senadors del PSC. En primer lloc, per responsabilitat, certament. Però també per convicció. La mateixa convicció amb la que vàrem votar l’article III-184 de la Constitució Europea i l’article 214 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que ja recollien el principi d’estabilitat pressupostària que s’ha incorporat ara a la Constitució espanyola.

És cert que la reforma s’ha produït de forma tal vegada massa ràpida i sense un consens encara més ampli que el que significa el vot de 316 diputats dels 350 que integren el Congrés i el vot de 233 senadors dels 261 que integren el Senat. Així com la rapidesa ens sembla justificada com a resposta a un requeriment urgent i a una situació convulsa, ens hagués agradat un consens més ampli, però la urgència no hi ajudava i probablement la proximitat electoral tampoc.

Ara bé, com algú ha dit que Catalunya i el catalanisme van quedar fora de la reforma, no em puc estar de recordar que 33 diputats i diputades catalans dels 48 que seuen al Congrés dels Diputats hi van estar d’acord. Una majoria catalana al Congrés, doncs, hi va donar suport. I, pel que fa al catalanisme dels diputats que van votar a favor, jo afirmo el catalanisme dels diputats del PSC i no nego el de ningú. Cap força política pot atribuir-se en exclusiva la representació del catalanisme ni pot pretendre decidir qui és catalanista i qui no ho és.

La reforma de l’article 135 de la Constitució de fet recull compromisos ja adquirits, que caldrà concretar posteriorment en una llei orgànica i a través de la corresponent legislació del Parlament de Catalunya. Una reforma que s’aplicarà l’any 2020, amb una revisió prèvia dels objectius els anys 2015 i 2018.

La urgència d’adoptar ara aquesta decisió, per bé que la seva aplicació pràctica sigui l’any 2020, la voluntat d’evitar incerteses en un moment econòmicament convuls, i el fet que la concreció del principi d’estabilitat pressupostària objecte de la reforma es fixarà per llei orgànica, han desaconsellat la celebració d’un referèndum sobre una reforma que no afecta elements substancials que obliguin a la consulta.

Ni l’ingrés a la Unió Europea ni l’adopció d’una moneda única varen ser objecte de referèndum i el principi d’estabilitat pressupostària és, en aquests moments, conseqüència d’aquestes decisions. Un principi recollit en l’article III-184 de la Constitució europea que, aquesta sí, va ser sotmesa a referèndum, tot i que malauradament no arribés a bon port a causa del no d’altres països. Un principi recollit també a l’article 214 del nostre Estatut, sotmès també a referèndum.

La reforma incorpora a la Constitució espanyola el principi d’estabilitat pressupostària en virtut del qual l’Estat i les Comunitats Autònomes no poden superar els límits de dèficit estructural i d’endeutament establerts per la Unió Europea. Aquests límits no s’apliquen en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica (repeteixo, recessió econòmica) o situacions d’emergència extraordinària que escapin al control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social (repeteixo, sostenibilitat econòmica o social) de l’Estat.

Es parla, doncs, de dèficit estructural, i s’empra una fórmula prou flexible. Així entesa, l’estabilitat pressupostària és pur sentit comú precisament perquè es tracta de limitar el dèficit i no la despesa com sovint s’argumenta falsament de forma interessada. Lluny també del dogmatisme equivocat del dèficit zero.

Augmentar el rigor en els pressupostos públics i, sobretot, evitar el costum sistemàtic de gastar més del que s’ingressa, és el que convé a les finances públiques, com convé a les economies familiars o privades. El dèficit i el deute han d’estar reservats a finançar inversions rendibles i a resoldre problemes conjunturals concrets, no a viure normalment del crèdit, que això no és sà.

L’estabilitat pressupostària és una condició necessària per garantir, a mig i llarg termini, un creixement econòmic sostingut. Els desequilibris permanents, amb dèficits estructurals i deutes acumulats que esdevenen impagables, destrossen les perspectives de creixement i la confiança dels actors econòmics.

La reforma és, de fet i com els deia, redundant, ja que recull els compromisos ja adquirits, des de l’entrada a l’euro amb els criteris de convergència, passant pel Pacte per l’Estabilitat i el Creixement fins arribar al nou Pacte per l’Euro. També cal recordar la Llei General d’Estabilitat Pressupostària i els acords assolits en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera.

En aquest sentit es pot recordar també la votació per part de CiU i PP de pressupostos de dèficit zero dels anys 2001 a 2004 o la pròpia decisió del Govern de la Generalitat d’incorporar al seu Projecte de Llei d’Estabilitat Pressupostària d’un compromís encara més estricte que l’acordat entre PP i PSOE. Així doncs, vàrem entendre perfectament que el Conseller d’Economia qualifiqués la proposta de reforma de “raonable” i, en canvi, no entenem altres veus del Govern de Catalunya i del partit que li dóna suport. Creiem que es produeix una contradicció evident que només s’explica per la proximitat de les eleccions.

¿Quines són les causes de la reforma? L’exigència de les institucions europees i dels governs dels països centrals de la Unió que demanaven un senyal clar de compromís amb l’estabilitat pressupostària, en un moment en què Espanya requeria al Banc Central Europeu la compra de deute sobirà, per evitar que la prima de risc espanyola encarís per sobre de qualsevol límit raonable els tipus d’interès per pagar el nostre deute.

És fàcil d’entendre que qui ha de garantir o avalar un nou préstec que necessita un país per pagar antics deutes, vulgui assegurar la capacitat d’aquest país de retornar el capital. I també és fàcil d’entendre que els països que estan creixent, encara que sigui poc, no estiguin disposats a compartir el seu creixement amb la Unió Europea ni a ajudar als que no creixen, si no hi ha determinades garanties de sanejament financer i d’esforç dels Estats que necessiten ajuda amb urgència en forma de compra de deute sobirà. Per això nosaltres hem de fer gestos, aprovar plans, fer declaracions públiques i donar senyals de veritable voluntat de respectar els acords i requeriments aprovats per la Unió Europea. Com aquesta reforma.

Això explica la disposició favorable tant del partit que governa Espanya com del principal partit de l’oposició de donar suport a la reforma de l’article 135 de la Constitució. Per cert, convé no oblidar que sovint es retreia a aquests dos partits la seva incapacitat d’acordar mesures concretes per lluitar contra la crisi. Al menys han acordat aquesta, que té el sentit clar d’evitar el risc d’una intervenció com la que han sofert Grècia, Irlanda o Portugal. Un argument, per cert, que CiU utilitza Catalunya endins per defensar la seva gestió però que oblida de forma interessada en aquest debat.

Certament, no es pot dir que aquesta reforma sigui una mesura popular i, precisament per això, el fet que la decisió es prengui just abans d’unes eleccions demostra la seva estricta necessitat i urgència.

Però l’estabilitat pressupostària no és només un requisit per la compra de deute espanyol per part del Banc Central Europeu, és també un requisit indispensable per impulsar un govern econòmic europeu. Pocs discuteixen ja que en un mercat interior sense fronteres i amb una moneda única cal coordinar les polítiques econòmiques i fiscals dels països membres. Estem comprovant cada dia que passa les distorsions que provoca el fet de tenir una moneda única sense un veritable Tresor Europeu: ens hem quedat amb una Unió Monetària sense una veritable Unió Econòmica. Des d’aquest punt de vista és lògic que els que es van oposar a la Constitució Europea (que avui ens hagués estalviat molts maldecaps) s’oposin també a aquesta reforma constitucional. En canvi és inexplicable que els que sí van donar suport a la Constitució europea es neguin ara a donar suport a aquesta reforma.

Certament, voldríem que l’arribada del Tresor Europeu i dels eurobons fos immediata, però en aquest cas, com en el de l’adopció de la moneda única, primer calia definir els compromisos d’estabilitat pressupostària i complir-los, com es van fixar i complir els compromisos de convergència econòmica continguts en el Tractat de Maastricht.

Vull afirmar, en nom del grup socialista, que els retards en avançar en la governança econòmica europea afavoreixen els moviments especulatius, deterioren les economies dels països de l’euro, destrossen la cohesió social dels països intervinguts o en dificultats i erosionen els Estats del Benestar, a més de posar en perill la pròpia pervivència del projecte europeu. No és sostenible per més temps una unió monetària que no disposa d’instruments per fer política econòmica i fiscal. No n’hi ha prou amb concebre l’autoritat monetària com un pur sistema de control del dèficit i de la inflació. ¿Que no ha d’incentivar el creixement i la creació d’ocupació, a més a més? I la Unió Europea: ¿que no ha de promoure també el desenvolupament social? ¿Qui ha de garantir el compliment de l’Agenda Europa 2020, sinó?

Ara ens cal, urgentment, un govern econòmic europeu fort que impulsi una nova política econòmica i unes polítiques econòmiques coordinades. No cal dir que aquesta major coordinació econòmica i fiscal europea caldrà fer-la sobre la base de majors cessions de sobirania per part de tots, Estats i Comunitats Autònomes. La solució, senyores i senyors diputats, és, en efecte, més Europa, una millor Europa, una Europa que no s’aparti de la idea de progrés i de solidaritat que ha motivat el naixement de la Unió i que tants èxits ha assolit a la seva història.

L’estabilitat pressupostària, definida tal com es fa en la reforma aprovada, és un principi raonable. Gastar més del que s’ingressa de forma sistemàtica acaba implicant una injustícia envers les futures generacions. Més deute implica també més dependència dels mercats financers. El manteniment de la moneda única i la lluita contra les turbulències financeres impliquen que els Estats no s’endeutin gaire i avançar, en tot cas, cap a l’emissió d’eurobons, sostinguts per un Tresor Europeu que, a mig termini, hauria de provenir d’uns impostos europeus o progressivament harmonitzats, en el camí cap als Estats Units d’Europa que desitgem. I també aquí vull ser clar: no tindrem polítiques socials europees si no tenim una veritable política fiscal comuna.

Hi ha qui diu que aquest principi impossibilita qualsevol política d’esquerres. No compartim aquesta opinió. Perquè es tracta de limitar el dèficit, no de limitar la despesa. Un pressupost equilibrat pot ser un pressupost considerable o molt esquifit, les despeses poden respondre a unes o altres prioritats, i els ingressos poden provenir d’una fiscalitat més o menys progressiva i justa.

Qualsevol política d’esquerres ha d’actuar també des de la vessant dels ingressos, ajustant la pressió fiscal i lluitant contra el frau. Tenir uns serveis públics de qualitat i la xarxa de protecció social de l’Estat del benestar té un cost que cal pagar i no s’hi val a endeutar les futures generacions per fer front a despeses que es produeixen ara i aquí. La clau de l’estabilitat pressupostària és tenir una estructura fiscal progressiva i redistributiva coherent amb el nivell de despesa pública definida democràticament.

Permetin-me un petit recordatori del cas suec. A Suècia el principi d’estabilitat pressupostària va ser introduït pel Partit Socialdemòcrata en el pressupost de l’any 1933, a proposta d’Ernst Wigforss i Gunnar Myrdal, veritables pares fundadors de l’Estat de benestar d’aquell país.

Caldrà revisar, doncs, el nostre sistema fiscal. Fa pocs dies del debat sobre la recuperació de l’Impost sobre el patrimoni que ni tant sols ha estat votada en contra pels que van acordar molt recentment la eliminació del poc que quedava aquí de l’Impost de Successions i Donacions, que només afectava ja al 6% dels possibles contribuents. Fins i tot el president Mas parlava ahir d’un impost sobre les grans fortunes, decidit a Madrid és clar. És senyal que la necessitat d’ajustar els ingressos públics a l’alça es va obrint camí.

Tampoc compartim les crítiques a la reforma segons les quals aquesta vulnera competències autonòmiques.

Permetin-me que els llegeixi literalment l’article 214 del nostre Estatut que porta el títol “Estabilitat pressupostària”:

“Correspon a la Generalitat l’establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d’estabilitat pressupostària dins dels principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea”.

Sí, estabilitat pressupostària dins dels principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea. Això diu el nostre Estatut.

Els recordo que l’Estatut data de l’any 2006. No hi havia crisi llavors, però la previsió d’estabilitat pressupostària ja hi era, i deia també que els principis i la normativa d’aquests objectius corresponien a l’Estat i a la Unió Europea. Sembla que alguns que van votar l’Estatut hagin oblidat el seu contingut. I resulta estrany que no estiguin disposats a donar suport a una reforma constitucional que es limita a incloure un principi ja recollit en el nostre Estatut.

Sembla mentida que alguns vulguin confondre l’opinió pública presentant aquesta reforma com a un instrument d’erosió de les competències de la Generalitat quan, en tot cas, les limitacions a les que hem de subjectar-nos són, en aquest cas, les que voluntàriament hem acceptat en la mesura que compartim el projecte europeu.

Catalunya no podria afrontar, per exemple, noves emissions de deute amb una Espanya intervinguda sense assumir compromisos d’estabilitat pressupostària com aquest.

Ho repeteixo, aquesta reforma de Constitució no fa sinó incorporar un precepte ja contingut en el nostre Estatut. Aquesta reforma de la Constitució segueix, doncs, les passes marcades pel nostre Estatut. La Constitució espanyola és anterior a l’ingrés a la Unió Europea, a l’adopció de la moneda única i a l’aprovació dels diversos Tractats de la Unió que han anat perfeccionant els encara minsos mecanismes de governança econòmica.

La llei orgànica que desenvoluparà els aspectes concrets d’aquesta reforma haurà de garantir, des del punt de vista de la fixació d’objectius concrets i de procediments, el ple respecte de les competències autonòmiques i és evident que el centre de decisió sobre aquestes qüestions seguirà essent el Consell de Política Fiscal i Financera, treballant com a veritable mecanisme de tipus federal.

Per totes aquestes raons el nostre Grup parlamentari dóna suport a aquesta reforma.

Gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Democràcia real

Democracia real
EL MUNDO, 16.06.11

Aprendí lo importante que era la democracia en mi casa. Mi abuela se empeñaba en decir que en Francia se respiraba mejor porque era una democracia. Mi padre seguía las emisiones de radio exterior de la BBC para enterarse de las sentencias de muerte dictadas por Franco y de la solidaridad internacional que suscitaban. Y ha tenido que ser precisamente un 15 de junio, el día de las primeras elecciones democráticas, en las que aún no pude votar, cuando algunos han pretendido subvertir la democracia. La real, la que tenemos, la que nos permite elegir a quienes legítimamente nos representan. Democracia, libertad, Estado de derecho, Ley, son palabras carentes de sentido si se impide el normal funcionamiento de las instituciones. Y hoy, unos centenares o miles de personas (la cantidad realmente no importa) han intentado que el Parlament de Catalunya no pudiese reunirse. Estaban dispuestos a lo que fuera con tal de impedir que los diputados accediesen a la Cámara para cumplir con su obligación de representar no sólo a quienes les votaron sino a la ciudadanía toda. No importa qué motivos esgrimiesen; los han ensuciado porque pretendían impedir el normal funcionamiento de las instituciones. Como Pavía o Tejero. Afortunadamente no lo han conseguido. Pero el mero hecho de intentarlo es un insulto a quienes lucharon por la libertad y sobre todo para aquellos que murieron sin poder disfrutarla.