• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Catalunya 2015. El canvi que necessitem

“CATALUNYA 2015. EL CANVI QUE NECESSITEM”
Drassanes de Barcelona, 10.12.14

Molt bona tarda, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair de tot cor la vostra presència en un acte en el que compartiré amb vosaltres i, a través dels mitjans de comunicació, amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, les meves reflexions sobre l’actual moment polític i sobre les prioritats que haurien de guiar l’actuació dels dirigents polítics i dels poders públics en els propers anys.

Començo amb una primera afirmació rotunda.

Sense menystenir el problema de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, que és greu, el principal problema del nostre país és en aquests moments l’atur massiu, el fortíssim increment de les desigualtats i de la pobresa, i la manca d’oportunitats, especialment per als més joves i els aturats de llarga durada.

Aquest és el problema més important de Catalunya i no és precisament del que més se’n parla.

És més, a vegades sembla totalment absent. I això no pot seguir així. Si no parlem dels problemes, els problemes no desapareixen. Segueixen i s’agreugen. Si no parlem dels problemes de la gent, la ciutadania creu amb raó que la política serveix de ben poc.

I aquest és el primer dels canvis que necessitem: orientar l’acció de govern i el debat polític a la resolució dels problemes de la gent.

El segon dels canvis és aixecar una mica la vista.

El monotema i l’obsessiva observació del nostre melic tendeix a marejar-nos i, sobretot, ens priva de copsar la realitat en totes les seves dimensions.

Realment, és difícil trobar en les darreres dècades una altra etapa històrica com l’actual, tenyida de tants reptes, de tantes incerteses polítiques, econòmiques i socials, a Catalunya, a Espanya, a Europa i a la resta del món.

El món està canviant. Molt i molt ràpidament. Sembla ben bé que s’està gestant un d’aquells canvis de paradigma polític i econòmic que es produeixen cada molts anys.

Idealment i de manera resumida, la nova arquitectura política i institucional resultant d’aquest profund canvi hauria de:

  1. Millorar la governança del procés de globalització econòmica mitjançant l’eliminació dels paradisos fiscals, la correcció de la hipertròfia del sistema financer o l’obligació que les empreses multinacionals paguin sempre els seus impostos allà on es generen els seus beneficis.
  2. Minimitzar la probabilitat que en el futur es repeteixin crisis econòmiques i financeres tan destructives com la que va començar l’any 2007.
  3. Consolidar i culminar el projecte d’integració europea pal·liant els seus dèficits democràtics.

Arreu del món, especialment als països avançats, impressiona comprovar com la reflexió sobre aquests formidables reptes i incerteses ha desencadenat un allau de debats intel·lectuals i enceses discussions polítiques.

Malauradament, el nostre país, Catalunya, n’és una notòria excepció.

Ho ha escrit recentment el professor Antón Costas: “(…) avui la política catalana està entotsolada. Com a la novel·la de Juan Marsé, està tancada amb una única joguina, aliena a aquestes transformacions tecnològiques i econòmiques. Es replega de manera poruga i proteccionista sobre si mateixa”.

En la meva opinió, aquest replegament i la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes.

A continuació, esmentaré algunes de les absències més preocupants en el debat públic del nostre país.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de la situació econòmica d’Europa i de la possibilitat molt real que el nostre continent caigui en una tercera recessió o s’instal·li en un llarg període d’estancament, escenari que contrasta, ara per ara, amb la recuperació econòmica dels EEUU.

Una tercera recessió tindria efectes devastadors sobre la població, sobre els sectors socials més febles, els exclosos, treballadors i classes mitjanes, i sobre el conjunt de la nostra economia.

La setmana passada, el Banc Central Europeu va revisar a la baixa les previsions de creixement per al 2014 i per al 2015 en el conjunt de l’Àrea Euro; i el seu president, Mario Draghi, va agitar el temut fantasma de la deflació.

Bé sigui per la manca d’una unió fiscal, bé sigui per un deficient disseny institucional, el cert és que ni la vacil·lant política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) del Banc Central Europeu ni el tímid “pla Juncker” d’estímul fiscal no aconseguiran impulsar significativament l’activitat econòmica a Europa en el curt termini. Clarament, l’economia europea té greus problemes, tant per la banda de la demanda com per la banda de l’oferta, que els socialistes creiem que cal abordar de manera molt més audaç.

Permeteu-me una petita anècdota. La setmana passada vaig ser a Brusel·les per pronunciar una conferència sobre la proposta federal dels socialistes. Al final de la conferència vaig poder saludar Ximo Puig, candidat socialista a la presidència de la Generalitat valenciana i, així ho espero, futur president. Com era evident que no havia anat a Brusel·les per assistir a la meva conferència li vaig preguntar, “Ximo, i tu què hi fas aquí?” I em va respondre: “He vingut a esbrinar com afectarà als sectors econòmics valencians el Tractat Transatlàntic entre la Unió Europea i els Estats Units, i per veure quin tipus de projectes poden ajustar-se millor al Pla Juncker”. Em fa l’efecte que el govern de Catalunya fa massa temps que, per desgràcia, no té al cap aquestes qüestions que són les que realment importen.

Segueixo, a Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de les conseqüències geopolítiques i econòmiques, singularment per a la Unió Europea, del conflicte bèl·lic a Ucraïna i de la política exterior de la Rússia de Vladimir Putin.

Ara potser alguns que em senten, pensaran, què diu aquest? Ucraïna? Rússia? Mireu, l’altra dia a Lleida en una reunió amb el sector agroalimentari em comentaven l’afectació del boicot comercial rus a la fruita europea, però això no sembla formar part del debat públic català.

El fet és que l’economia ucraïnesa es troba al caire de l’abisme, amb un descens del PIB real del 10% enguany, i només s’evitarà el col·lapse econòmic si Occident augmenta significativament la seva ajuda financera els propers mesos.

Bastant inquietant és, també, la situació de l’economia russa, castigada per la pronunciada baixada del preu del petroli i les sancions imposades per la Unió Europea i els EEUU. Una recessió perllongada a Rússia i un hipotètic default del deute rus durant els propers anys podrien tenir conseqüències imprevisibles, que amb seguretat afectarien Catalunya i la resta d’Espanya.

A Catalunya, per exemple, es parla poc o gens de l’imparable increment de les desigualtats en la majoria de països del món. Fa mesos, Oxfam va denunciar que les 85 persones més riques del món posseeixen la mateixa riquesa que el 50% de la població mundial més pobre, és a dir, que 3.500 milions de persones.

I fa pocs dies, l’Organització Internacional del Treball (OIT) advertia que Espanya és el país desenvolupat en què més han crescut les desigualtats des de l’inici de la crisi econòmica, com a conseqüència de l’exorbitant escalada de l’atur. I qui diu Espanya, diu Catalunya.

Per revertir aquesta perillosa tendència, que està fent trontollar els pilars sobre els que s’edifica la legitimitat del sistema democràtic, del “contracte social” i de l’economia de mercat, a Espanya i a Catalunya són imprescindibles dues coses:

– creixement econòmic

– i una profunda reforma fiscal, com la que proposem els socialistes, que augmenti substancialment els ingressos públics i la progressivitat efectiva del sistema tributari.

A Catalunya, en fi, es parla poc o gens de les perspectives econòmiques del nostre país i de la resta d’Espanya.

Després d’un llarg, injust i dolorós procés d’ajust macroeconòmic, aguditzat per la impossibilitat de devaluar la moneda com en el passat, l’economia es troba finalment en condicions de créixer novament.

En efecte, hem recuperat competitivitat de manera significativa, tal i com ho demostra la positiva evolució de les exportacions; hem passat d’un insostenible dèficit de balança de pagaments per compte corrent equivalent al 10% del PIB a un lleuger superàvit, imprescindible per reduir l’endeutament extern; i després de successives reformes del Govern espanyol, moltes desenes de milers de milions d’euros dels contribuents injectats en les entitats financeres i la decisiva actuació del BCE, tenim un sistema bancari més sanejat, que en els propers mesos hauria de relaxar (¡per fi!) la restricció financera que ha estrangulat, mitjançant la reducció del crèdit, les famílies i, sobretot, les empreses des de l’any 2008.

Així mateix, la baixada de la prima de risc, la rebaixa de més de 5.000 milions d’euros de la factura energètica que Espanya paga com a país fortament depenent, induïda per la caiguda del preu del petroli, i la depreciació de l’euro, són tres factors addicionals que contribuiran a impulsar l’activitat econòmica enguany i el 2015.

Des de la perspectiva de les retribucions als treballadors, considero que és molt probable que la recuperació de la competitivitat de l’economia espanyola i catalana, duta a terme mitjançant el punyent procés de devaluació interna, suggereix que la baixada de salaris ha tocat fons.

En els propers mesos i anys, per tant, els salaris han d’augmentar gradualment, la qual cosa, unida a la baixa inflació i a la gradual reducció de la taxa d’atur, farà que les famílies disposin d’un poder adquisitiu apreciablement més alt.

No obstant, faríem bé en no oblidar que les exagerades i equivocades polítiques d’austeritat a ultrança imposades durant aquests anys per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, i aplicades amb devoció ideològica a casa nostra pels governs del PP i de CiU, no només han prolongat la crisi econòmica, sinó que han incrementat innecessàriament la pobresa, les desigualtats i el patiment de la gent.

D’altra banda, convé destacar que existeixen també elements negatius que dificultaran que Catalunya i la resta d’Espanya assoleixin taxes de creixement com les d’abans de la crisi.

En primer lloc, l’atonia econòmica de països com Alemanya i, sobretot, França i Itàlia, juntament amb el risc de deflació a Europa, representa un fre important.

En segon lloc, malgrat els apreciables avenços en el procés de desendeutament de l’economia espanyola, l’stock de deute públic i privat (incloent-hi el del sistema financer) continua sent immens: aproximadament un 300% del PIB, és a dir, uns 600.000 M€ en el cas de Catalunya; i això inevitablement constitueix un pesat llast per al consum i la inversió de les famílies, les empreses i el sector públic.

Finalment, cal recordar que Catalunya i la resta d’Espanya enfronten, en les properes dècades, un perfil demogràfic molt advers.

Una sola xifra és suficientment eloqüent de la magnitud del problema: alguns experts ens alerten que, amb els actuals criteris d’elegibilitat, entre l’any 2000 i l’any 2040, la despesa pública dedicada als ciutadans majors de 60 anys en els àmbits de salut, pensions i dependència passarà del 12,6% del PIB ¡al 33,1% del PIB!

En aquest sentit, sembla evident que Catalunya i la resta d’Espanya hauran d’assolir en els propers anys, de manera gradual, un nivell significativament superior d’ingressos públics en relació al PIB, en línia amb la mitjana de la Unió Europea, caminant per tant en direcció contraria a la darrera reforma fiscal del PP.

Convindria, en resum, que d’aquestes qüestions se’n parlés una mica més a Catalunya si no volem perdre el tren del futur.

Sóc conscient que aquest no és encara el moment de presentar una proposta electoral. Ja sabeu que els socialistes no vàrem compartir l’avançament de les eleccions el 2012 i tampoc no compartim ara un possible avançament electoral que, d’altra banda, sembla que, més enllà de la retòrica èpica i del soroll, només depèn de l’acord entre el president Mas i Oriol Junqueras sobre com han de fer la llista o llistes electorals.

Sembla una broma però no ho és.

Fa ja massa temps que els problemes reals dels catalans i les catalanes no són els que guien la política. I els polítics han de resoldre problemes, no crear-ne de nous, que prou en tenim.

El president Mas va anticipar les eleccions l’any 2012 cercant una majoria excepcional i va perdre 12 escons. Ara tracta de dissoldre CDC en una proposta independentista per camuflar una altra patacada electoral que les enquestes més favorables a CiU situen en un descens de 10 diputats més.

Certament les eleccions del 2012 tampoc no van ser favorables al PSC, i les enquestes apunten a un nou descens si les eleccions se celebressin ara mateix.

Però precisament del que es tracta no és de decidir els calendaris electorals en funció dels interessos d’un o altre partit, o d’una o una altra persona, sinó de servir els interessos dels catalans i les catalanes.

I d’intentar esgotar les legislatures.

Però això no és tot, n’hi ha més: la proposta d’Artur Mas apunta a unes noves eleccions divuit mesos després de les properes. O sigui que ens podríem trobar amb eleccions el 2015 i el 2017 que, juntament amb les de 2010 i 2012, serien quatre eleccions en menys de set anys.

I torna a parlar de convocar un referèndum pel qual la Generalitat no té competències! Estem atrapats en una nòria que no para de donar voltes però que no ens porta enlloc.

Crec, honestament, que el president Mas ha situat la política catalana en un carreró sense sortida, en una fugida endavant en la que no s’ha assolit ni el pacte fiscal promès el 2012, ni la consulta desitjada el 2014. Una fugida endavant en la que ara se’ns proposa un camí cap a la independència que està també condemnat al fracàs.

I, amics i amigues, Catalunya no es pot permetre ni més fracassos ni perdre més el temps.

Però tampoc no vull deixar de reconèixer errors i mancances dels socialistes, pels quals hem de demanar disculpes i fer propòsit d’esmena.

No vàrem veure venir la crisi econòmica el 2008, ni vàrem saber afrontar-la amb eficàcia, ni vàrem fer-ho d’acord amb els nostres valors i prioritats.

No vàrem saber tampoc oferir una alternativa clara al terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el 2010, ni respondre amb celeritat al deteriorament de la política causat pels escàndols de corrupció.

Com he dit al principi, l’actual situació política, econòmica i social és d’una extraordinària complexitat. Potser per això és el moment de aturar-nos una estona i reflexionar tots plegats abans d’apretar a córrer cap a unes noves eleccions amb el risc de no resoldre res.

Com la cita de Thomas Mann que recordava Soledad Gallego-Díaz en el seu article de diumenge a El País: “El món no ha patit mai per un excés de raó”. En canvi, res no talla de forma més ràpida el diàleg i la conversa que les emocions.

I a la política catalana hi ha un excés d’emocions i un dèficit de raons.

El meu diagnòstic és diàfan:

Crec que no hi ha solució als problemes dels catalans si no es produeix un canvi de rumb de la política catalana.

Cal abandonar el rumb de col·lisió que intenten acordar el president Mas i Oriol Junqueras pensant només en un milió vuit-cents mil catalans, i potser ni tant sols en tots aquests.

Cal abandonar el rumb de col·lisió en el que compten amb l’inestimable ajut del Partit Popular i el govern d’Espanya presidit per Mariano Rajoy.

No hi ha solució als nostres problemes que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I això no és la tercera via. És la primera via. L’única via si m’apuren.

¿Com volem resoldre en democràcia el conflicte entre interessos contradictoris? ¿Com volem conciliar diversos sentiments de pertinença? Deia Enric Juliana en el seu llibre “La España de los pingüinos”: “Curiosa paradoxa: se’ns diu que el món va cap a la superposició dels sentiments de pertinença; se’ns exigeixen flexibilitats de tot tipus, -flexibilitat mental, flexibilitat laboral, flexibilitat emocional- per a afrontar incerts reptes de futur, però la inflexibilitat ideològica i política tendeix a apoderar-se de l’espai públic”.

Els socialistes catalans hem mostrat de forma inequívoca i reiterada la nostra disposició a arribar a acords. El darrer exemple ha estat l’acord al que ha arribat el nostre candidat a l’Alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que permetrà aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i l’obtenció d’importants contrapartides socials pel que fa al preu del transport públic, la construcció de noves escoles bressol i un pla de rescat per a persones en situació d’especial vulnerabilitat. Barcelona està d’enhorabona!

Gràcies, Jaume. En nom dels barcelonins i de tots els socialistes.

Els socialistes estem sempre disposats a ajudar a qui vulgui ser ajudat. Malauradament no és el cas del govern de Catalunya que no demana mai ajuda sinó adhesió incondicional. Adhesió incondicional a un full de ruta que no compartim en absolut.

Els presidents Mas i Rajoy semblen incapaços, no sé si és que en realitat no saben, no volen o no poden, de dialogar per resoldre els problemes que tenim. El passat 30 de novembre els hi oferia un guió de cinc temes sobre els que seria imprescindible començar a dialogar:

  1. Obrir en el marc de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat una negociació sobre el document de 23 punts presentat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol.
  1. Revisar en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera la distribució de l’esforç de reducció del dèficit públic entre els tres nivells de l’Administració que de forma injustificada està sotmetent a una pressió insuportable a les Comunitats Autònomes i als Ajuntaments. Aquesta revisió hauria de contemplar també la possibilitat de negociar amb les institucions europees una flexibilització dels terminis i dels objectius de dèficit.
  1. Convocar una Conferència de Presidents per adoptar mesures urgents per reactivar l’economia i l’ocupació i la creació d’un fons extraordinari de rescat social per a infants vulnerables i aturats de llarga durada.
  1. Crear un espai de deliberació sobre la reforma federal en el marc de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats.
  1. Avaluar el vigent model de finançament autonòmic en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera per tal d’abordar la seva revisió que hauria d’haver entrat en vigor el passat 1 de gener.

Permetin-me que m’aturi uns instants, atesa la seva gran importància, en el nou model de finançament autonòmic. En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però no sembla que sigui possible en la conjuntura econòmica i fiscal actual.

er aquesta raó, per facilitar la discussió i l’aprovació d’un nou model de finançament autonòmic, i a banda d’altres principis com l’ordinalitat o una major corresponsabilitat fiscal, caldria contemplar la possibilitat que el govern espanyol assumeixi com a propi una part de l’actual deute públic de les Comunitats Autònomes, mitjançant per exemple un quitament del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat els darrers anys.

D’aquesta manera totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada i rebaixarien la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute.

Òbviament, convé ser molt prudent i subratllar que caldria estudiar amb molta cura els detalls concrets per aplicar aquesta proposta de quitament, i particularment quin hauria de ser el percentatge del total del deute de les Comunitats Autònomes condonat i en quines condicions es produiria la condonació, per evitar que en el futur les Comunitats es comportin irresponsablement en la seva gestió pressupostària confiant que l’Estat espanyol les rescatarà.

És evident que en els respectius fulls de ruta dels presidents Mas i Rajoy no hi figura una negociació d’aquestes característiques i que, al final, els catalans i el conjunt dels espanyols som ostatges d’aquest bloqueig.

I ja portem quatre anys perduts.

El resultat és ben trist: cap nova competència, cap nova inversió, cap nou projecte, cap nou acord que permeti avançar en cap terreny.

Els faré una confessió personal: em van cridar molt l’atenció els aplaudiments rebuts pel president Mas quan, el setembre de 2012, va tornar de Madrid explicant que no havia aconseguit el pacte fiscal. ¿Des de quan els catalans aplaudim els fracassos?

És evident que la responsabilitat no era només ni tan sols principalment seva però, ¿aplaudiments? A sant de què?

Un altre canvi necessari és renunciar a la vella tàctica victimista de derivar als demés totes les responsabilitats com a fórmula per defugir les pròpies responsabilitats. Catalunya no s’ho mereix i així no anem enlloc.

Com que el president ha fixat la independència com a únic objectiu és ben difícil que obtingui res a Madrid. Fixar la independència com a únic objectiu és un error. Va ser un error fixar el 2014 com l’any en que havia de passar tot. Va ser un error fer una declaració de sobirania al Parlament. Va ser un error fixar unilateralment data i pregunta. Com també seria un greu error declarar unilateralment la independència.

A més, i ho diré sense embuts: la majoria de catalans no volem la independència.

Ja ho vàrem veure el passat 9 de novembre.

Molts no creiem en solucions màgiques als problemes, i la independència s’ha presentat com a la solució miraculosa a tots els problemes.

No volem trencar amb la resta d’Espanya ni tampoc ens resignem a l’immobilisme tronat i tossut de la dreta que és el veritable enemic d’un projecte espanyol compartit.

La independència ni la volem, ni ens convé, ni tan sols sembla possible en el món d’interdependències creixents i sobiranies compartides en el que vivim, en el si de la Unió Europea, que ha d’avançar cap a una major integració no cap a una major disgregació, i tots els seus Estats membres ho consideren així.

Molts estem convençuts que hi ha una millor solució: la reforma de l’Estat per fer-lo més eficient i assegurar que defensa millor els interessos dels catalans i no només s’ocupa dels sectors que, en paraules justes de Juan-José López Burniol, “consideren l’Estat una propietat privada i una societat d’auxilis mutus per a l’autosatisfacció dels seus propis interessos, prescindint d’un projecte nacional inclusiu, i es resisteixen per tots els mitjans a un repartiment racional del poder polític que intenten monopolitzar”. Uns sectors concentrats històricament a Madrid.

La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l’oportunitat de votar en favor d’un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d’Espanya.

Estic segur que hi ha una majoria de catalans partidaris d’un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Ho diuen totes les enquestes. Si resolem el problema del reconeixement de la realitat nacional catalana i del caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat, si som capaços de garantir en plenitud l’autogovern especialment pel que fa a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i si som capaços d’assolir un pacte fiscal solidari que preservi el principi d’ordinalitat, és a dir, que les Comunitats que transfereixen solidàriament fons a altres regions espanyoles no acabin obtenint menys recursos públics que aquelles que els reben, si incorporem aquests elements a la proposta de reforma constitucional que sigui sotmesa a referèndum de la ciutadania, una àmplia majoria de catalans i catalanes hi donaran el seu suport.

N’estic absolutament convençut.

Tampoc no em cansaré de repetir que la proposta de reforma constitucional que fem els socialistes té com a objectiu no només abordar l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sinó també els problemes de l’Estat de les Autonomies en el seu conjunt. En aquest sentit no és sobrer recordar que els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (per exemple en l’article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que caldria incorporar a la Constitució).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les Comunitats Autònomes.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu del nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Tampoc està de més insistir en que la proposta independentista de Mas i Junqueras té un problema fonamental: al final pretén assolir els seus objectius de forma unilateral.

I aquest és un camí impossible per modificar les fronteres o les relacions internes entre territoris en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, que garanteix constitucionalment el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren.

No hi ha, ni hi haurà, una solució unilateral.

Tothom sap que la independència només ha estat viable en els processos de descolonització o bé quan hi ha hagut acord entre les parts (Txèquia-Eslovàquia) o bé quan ha tingut a veure amb l’ensulsiada del bloc soviètic, cosa que ha propiciat un vast consens internacional. Cap d’aquestes circumstàncies no es dóna en el cas de Catalunya. I dir el contrari és enganyar la gent.

Potser algú pensa que demanar la independència és la millor manera de negociar un nou estatus en el marc espanyol. Però cal dir-ho. Cal fer saber que aquesta és la meta. Em poden dir: cal apuntar a 10 per obtenir 7 o 8. Això és vàlid en una taula de negociació.

Però és moralment inacceptable quan un responsable polític s’adreça a la ciutadania i no explica la veritat.

A la gent se li ha de dir la veritat. No se la pot engegar alegrement pel pedregar, amb els costos personals i col·lectius que això li ha de reportar, amb els enormes riscs afegits, quan l’objectiu real no és el que s’anuncia sinó un altre. Quan l’objectiu no és “de país”, sinó “de partit”.

L’objectiu de veritat ha de ser anar a una negociació. A forçar una negociació. A aconseguir totes les pressions catalanes, espanyoles, europees i internacionals possibles per forçar aquesta negociació, per superar definitivament els obstacles a un nou pacte entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Jo crec que caldrà esperar a derrotar a les urnes el PP en les properes eleccions generals, però el meu pronòstic és que finalment es procedirà a la reforma federal de la Constitució, en el marc de la qual Catalunya trobarà el lloc que li pertoca com a nació.

De la mateixa manera que, més enllà de la Catalunya estricta, la llengua catalana, en les seves diverses modalitats, ha de trobar també, en l’Estat espanyol, la seva defensa, la preservació de la seva unitat i el suport per al seu ple desenvolupament. Com pel que fa a la cocapitalitat de Barcelona.

Aquesta és l’Espanya que volem. I facin-me cas: ho aconseguirem.

I no serà cap derrota, sinó una gran victòria del poble de Catalunya, de la seva exigència d’autogovern, de l’expressió plural de la seva identitat, de la seva cohesió, de les seves mobilitzacions, de l’enorme voluntat de canvi expressada de formes molt diverses.

En aquest punt, vull alertar contra l’inadmissible intent d’equiparar catalanisme amb independentisme. Potser així augmenta el nombre d’independentistes, però també anirà minvant la força integradora del catalanisme i tots plegats acabarem fent un molt mal negoci. Podem prendre mal. Molt de mal. Trencar la transversalitat del catalanisme perjudica el nostre país.

Els socialistes catalans seguim al mateix lloc de sempre, fidels a les nostres arrels catalanistes i federalistes. Sense enganyar la gent. Al capdavant quan es tracta realment d’estar “al servei d’aquest poble” i no al servei d’un determinat projecte polític o fins i tot d’un determinat projecte personal.

Hi som com sempre, amb voluntat de reforçar les costures, d’aproximar posicions, d’evitar fractures afeblidores, perquè sabem que la nació és el consens renovat de la ciutadania.

Sabem que les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I no volem que Catalunya se’ns desfaci a les mans, sigui per decandiment, a mans de les polítiques austericides, sigui enduta per qualsevol febre insensata que la porti a la ruptura o a un carreró sense sortida.

Volem que el poble de Catalunya sigui cridat, no a cap entelèquia, no a cap falsa meta que algú promou amb finalitats amagades, sinó a una nova fita real que confirmi la seva unitat civil, que inclogui l’anhel de tots els homes i dones que l’habiten, de la Catalunya del camp i de la ciutat, de la Catalunya de les ciutats mitjanes i de la Catalunya metropolitana, de la gran pluralitat del poble, dels 7,5 milions de ciutadans i de ciutadanes, que apunti a horitzons de canvi, de justícia, de llibertat, d’honestedat, de veritat.

I que això generi un nou i potent compromís col·lectiu.

Per això, no parem ni pararem de parlar amb tothom i d’acostar sectors diversos a les posicions centrals del catalanisme social, del catalanisme federal, del catalanisme de la unió plurinacional a Espanya i a Europa.

La unitat civil és la nostra vocació, absolutament contrària a qualsevol frontisme. Ha estat un dels principals serveis dels socialistes al poble de Catalunya en el passat. Ho ha recordat moltes vegades Antoni Puigverd en els seus articles. I ho ha de tornar a ser. Perquè als pobles els cal un grau suficient d’unitat. I la unitat suficient, la genuïna, no es la que convé a uns pocs en un moment donat, ni la que es plega sota els interessos d’una determinada operació política o personal, sinó la que s’articula a partir de la pluralitat real de la societat catalana, de tots aquells sectors que se senten disposats a treballar per Catalunya.

Però siguem realistes: ben probablement ni Rajoy a la Moncloa ni el duet Mas-Junqueras dominant la política catalana seran capaços de trobar el desllorigador al problema.

I als socialistes correspon construir una alternativa tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol. La ciutadania haurà de decidir a les urnes si vol canviar de rumb o la present deriva ja li està bé.

Les properes eleccions generals, d’aquí a un any, ens proporcionaran una bona oportunitat per canviar de rumb, per evitar la col·lisió. Una nova majoria presidida per Pedro Sánchez obrirà definitivament el camí a la reforma constitucional.

Però, com ja he dit, el problema de l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya no esgota les qüestions sobre les que la política catalana ha de canviar de rumb.

Quines són les prioritats que proposem els socialistes? No em cansaré de repetir-les.

Primera, rellançar l’economia i crear llocs de treball.

Segona, protegir l’Estat del Benestar, la sanitat i l’educació públiques i els serveis socials, erosionats per les retallades i les polítiques dogmàtiques d’austeritat i la desgana del govern d’Artur Mas a l’hora d’administrar el dia a dia de la Generalitat.

Tercera, regenerar la democràcia, netejar la política, lluitar contra la corrupció, assegurar la transparència i impulsar la lluita contra el frau fiscal. Sí, corrupció zero.

I la quarta, cercar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar. Sí, votar. Votar de debò.

Sens dubte el tema fonamental, i ho deia a l’inici de la meva intervenció, és la necessitat de reactivar l’economia, d’impulsar la creació de llocs de treball, de reduir les desigualtats i la pobresa, de crear oportunitats.

I això implica capgirar les polítiques econòmiques i socials dominants avui a Catalunya, Espanya i Europa.

I per començar necessitem el que no tenim en aquests moments a Catalunya.

No tenim ni l’estabilitat política ni la seguretat jurídica imprescindibles.

Ja n’hi ha prou d’estar sotmesos a les batzegades i improvisacions que es presenten com a carregades d’èpica i d’astúcia. No estem disposats a contraposar democràcia i Estat de dret.

No volem sofismes ni dreceres que no porten enlloc. La feina ben feta no coneix fronteres, però comença a casa. I la responsabilitat també comença en tots i cadascun de nosaltres. No podem posar en perill, frívolament, inversions i llocs de treball pel fet d’endinsar-nos en terra incògnita. No volem l’Ítaca a la que només hi arriba un de sol, com a “L’Odissea” d’Homer. Volem anar ben lluny, però arribar-hi tots junts.

Per rellançar l’economia hi ha coses a fer a escala europea, espanyola i catalana.

  • Cal recolzar les empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional.
  • Cal refer l’equilibri trencat de les relacions laborals a partir de la concertació social, la formació i la flexibilitat negociada.
  • Cal promoure i recuperar el talent generat pel sistema educatiu i la formació universitària, cal establir plans per tal d’evitar la fuita de talent i per afavorir el retorn de talent obligat a emigrar.
  • Cal recuperar la inversió en R+D+i. Cal jugar fort en favor de la reindustrialització del país, del sector agroalimentari, de les ciències de la vida, del turisme i el comerç de proximitat i de qualitat.
  • Cal combatre l’atur de llarga durada. I encara tenim pendent la reforma del Servei d’Ocupació de Catalunya. Aquí hi trobem persones majors de 45 anys, dones, joves sense estudis i persones amb discapacitat. Totes elles mereixen i necessiten un Pla de xoc que els torni a incorporar efectivament al circuit laboral.
  • Ens preocupa especialment l’atur juvenil. Cal destinar recursos addicionals als europeus perquè el Pla de Garantia juvenil (treball o formació en 4 mesos) sigui una realitat i no bones paraules.
  • No podem oblidar la necessitat d’impulsar la transició energètica ni d’incorporar criteris ecològics i de sostenibilitat al conjunt de les nostres polítiques públiques.

La crisi econòmica ens ha portat a una situació de veritable emergència social. L’any 2013, 1.779.200 persones a Catalunya es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, el 24,3% de la població.

I les retallades han erosionat el nostre sistema de protecció social i la qualitat dels nostres serveis públics.

Tenim llistes d’espera sanitàries més llargues. El temps d’espera mig dels 14 procediments quirúrgics garantits s’ha incrementat un 40%. Tenim 1.250 llits d’hospital menys, 4.000 metges menys a l’ICS i 15.000 professionals sanitaris menys a tot el sector. El pressupost per a l’any que ve destina 0 euros a les escoles bressol. Ha disminuït en 10 punts la taxa de cobertura de les beques menjador. La despesa social ha retrocedit als nivells de 2004. ¡10 anys de retrocés!

No podem ni volem esperar al paradís de la independència per tenir una Catalunya amb més feina, on ningú no passi gana, tothom tingui un sostre i no et puguin tallar l’aigua, la llum o el gas a causa de situacions de pobresa extrema.

Aquest és el nostre compromís. Sí, pobresa zero.

Ens cal un veritable pla de rescat social. Cap família sense un ingrés. Un pla integral per a eradicar la pobresa infantil. Acabar amb els desnonaments. Millorar l’atenció a les persones amb dependència. Potenciar l’autonomia de les persones amb discapacitat. Col·laboració amb les entitats socials del tercer sector.

I també lluitar per a l’eradicació de la violència de gènere.

Tampoc ens resignem a l’erosió dels serveis públics de salut i educació. Rebutgem la privatització i la mercantilització de la sanitat pública. Necessitem un pla de xoc per reduir les llistes d’espera. Defensem la progressiva universalització de l’educació de 0 a 3 anys. I la reforma de la Formació Professional no pot esperar. Com tampoc no pot esperar la revisió del Pla d’Energia.

En paraules de Luis Atienza en un recent article: “Cal revisar moltes coses per enfortir la igualtat d’oportunitats, explorar els límits de la capacitat redistributiva de la política fiscal, combatre de forma ferotge l’exclusió social i situar-nos en l’avantguarda de la transparència i de la lluita contra la corrupció”.

Aquest és l’horitzó permanent de la socialdemocràcia.

Els socialistes volem construir una alternativa al voltant d’aquests objectius. I estem disposats a col·laborar amb tots aquells i aquelles que els comparteixin. De la mateixa manera que estem disposats a donar el nostre suport a aquells que, sense necessitat de compartir el nostre projecte, estiguin disposats a treballar en positiu pel futur de Catalunya.

Però no podrem donar suport a polítiques de curta volada, a acords puntuals que només serveixin per guanyar temps i fer la viu viu, a convalidar pressupostos basats en fantasies irreals, a formar governs amb partits que es neguen als canvis, que bloquegen la reforma de l’Estat que ha de ser de tots.

En aquest sentit, ¿com volen que els socialistes donem suport a uns pressupostos que tothom sap que no es compliran? ¡Si ja l’any passat contemplaven uns ingressos que tothom sabia que no es podrien complir! I aquest any, a més, es contemplen uns ingressos provinents de l’Estat que només podrien verificar-se a través de la negociació entre dos governs que fins ara només saben dialogar a través dels tribunals.

Volem un canvi profund de la política catalana. Volem posar-la al servei dels ciutadans, volem que treballi per solucionar els problemes reals de la gent.

Acabo.

Res del que proposo és gens fàcil. Requerirà molt esforç i tenacitat. Un esforç col·lectiu, que haurà de ser just per ser suportable. Un esforç que comença per dir-nos els uns als altres la veritat.

Perquè, en efecte, Catalunya ha de lluitar contra moltes dependències.

La dependència d’unes estructures econòmiques i socials que generen desigualtats i pobresa perquè estan al servei d’uns pocs. La dependència d’energies de risc i contaminants. La dependència dels consumidors i usuaris en sectors oligopolístics. La dependència de les futures generacions si esgotem els bens naturals o malmetem l’entorn. La dependència d’una demografia adversa. La dependència amb respecte de poders no democràtics i de pràctiques corruptes o poc transparents. La dependència del monotema i de la fàcil excusa que fa responsable de tot a Madrid.

No crec que res del que proposo sigui senzill. Però sí que estic segur que val la pena. Que es tracta d’un somni realitzable. Que pot sumar els anhels d’una àmplia majoria.

A dia d’avui encara no sabem quan seran les properes eleccions. El que sí els puc assegurar és que, siguin quan siguin, trobaran el Partit Socialista preparat per afrontar-les, disposat a una batalla noble per construir la Catalunya lliure i segura, pròspera i justa per la que el PSC porta treballant des de 1978. Ho farem amb una llista de socialistes i progressistes, de catalanistes i federalistes.

Vàrem ser decisius en la conquesta de la democràcia, en la recuperació de l’autonomia, en l’impuls al municipalisme, en el canvi polític a Espanya que va contribuir a modernitzar-la, la va incorporar a Europa i va construir l’Estat del benestar, en els governs d’esquerres a Catalunya que van donar un formidable impuls a les inversions i a les polítiques socials.

Volem tornar a ser decisius en aquesta cruïlla política.

I treballarem per merèixer la confiança dels nostres conciutadans i conciutadanes per un projecte basat en dues idees centrals: la justícia social i l’acord federal amb la resta d’Espanya. Dos ideals als que no estem disposats a renunciar.

Moltes gràcies.

Anuncis

Conferència al Parlament Europeu

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT EUROPEU (02.12.14)

En primer lloc, vull agrair l’amable invitació a pronunciar aquesta conferència al Parlament Europeu, la màxima institució de la Unió Europea, la nostra pàtria comuna, el projecte compartit pel que passa el nostre futur. El nostre futur com a catalans i espanyols passa, indubtablement, per Europa. Per una Espanya federal dins una Europa federal.

Començo pel moment que més titulars i expectació ha generat de la situació política que viu Catalunya des de fa uns anys: el 9 de novembre. El 9 de novembre es va produir a Catalunya una gran mobilització ciutadana, reflex d’un gran malestar directament associat amb l’encaix de Catalunya a Espanya, però també, i això és quelcom que sovint s’oblida, amb la crisi econòmica i amb els efectes de les retallades i de l’austeritat dogmàtica practicada pels governs de Catalunya i d’Espanya.

Més de dos milions de persones van participar en una gran mobilització que tenia molt de protesta i que va ser la culminació de quatre anys de creixent reivindicació nacional, després de la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut votat en referèndum pels catalans i les catalanes. Més de quatre milions de ciutadans no hi van participar.

Un cop ha passat aquest moment, crec que a Catalunya s’obre el camí de la política. Després de dos anys d’enfrontament permanent entre el govern de Catalunya, que ha pres un seguit de decisions respecte la qüestió territorial de manera unilateral, i el govern d’Espanya que, absolutament tancat al diàleg sobre la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, es limita a dir que cal complir la llei. Tant Mariano Rajoy com Artur Mas semblen incapaços de dialogar.

Així doncs, després del 9 de novembre és el moment de la política i, m’atreviria a dir, el moment de la bona política. Perquè política a Catalunya i a Espanya n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta.

Després del 9-N Artur Mas ha fixat l’objectiu que ell realment persegueix: unes eleccions plebiscitàries, no previstes en l’ordenament jurídic espanyol ni català, en què es planteja que, si hi ha una majoria de partidaris de la independència, caldrà avançar de forma unilateral cap a la secessió.

Quelcom que, des del nostre punt de vista, seria equivocat, perillós, situaria Catalunya fora de l’Estat de dret i no trobaria cap reconeixement internacional seriós. Un escenari incert amb propostes enganyoses. Un nou error del govern de Catalunya i un nou engany per la ciutadania.

Els socialistes, en canvi, plantegem un escenari diferent. Tenim clar que així no podem seguir i que ens cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. També tenim molt clar que no hi haurà cap solució estable a la situació actual a Catalunya si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes. Però per arribar a aquest punt no hi ha altre camí que el del diàleg, la negociació i el pacte.

Quelcom que vol dir, també, que no trobarem cap solució que no vingui de la mà de la política. A Catalunya necessitem una solució política a un problema que és polític. En aquest sentit, els intents de judicialitzar la qüestió per part del govern de l’Estat, que ha presentat una querella contra el president de Catalunya, són un greu error que no porten enlloc mentre la situació de tensió i el malestar van creixent.

És per tot això, que des del PSC pensem que caldria que el govern de Catalunya aprofités els dos anys que encara resten per acabar la legislatura per treballar fermament en quatre àmbits prioritaris per solucionar els problemes de la gent:

1.- Rellançament econòmic i creació de llocs de treball

2.- Protecció de l’Estat del benestar i dels sistemes públics de salut, educació i serveis socials.

3.- Regeneració de la democràcia amb mecanismes de transparència i de combat contra la corrupció i el frau fiscal.

4.- Nou pacte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya a través d’una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al referèndum dels ciutadans.

Em voldria estendre ara explicant alguns aspectes concrets de la proposta socialista de reforma constitucional federal. Una solució que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies, generalment reconeguts per tots en el seu funcionament al llarg dels darrers 36 anys; i que, a més, reconegui Catalunya com a Comunitat nacional; asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua; creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial; i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat.

Habitualment resumim la nostra proposta en quatre “R’s”:

Reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i d’Espanya com a Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Regles federals clares que fixin en la Constitució les competències de l’Estat i atribueixin la resta a les Comunitats Autònomes.

Recursos, assegurant la solidaritat entre les Comunitats Autònomes, però també que les Comunitats que contribueixen a la solidaritat no acabin quedant en pitjor condició relativa que les que reben la solidaritat.

Representació de les Comunitats Autònomes a través d’un Senat federal com el Bundesrat alemany.

Volem resoldre el problema de Catalunya amb la resta d’Espanya, recuperant els afectes mutus i oferint un nou tracte, que és el que va permetre a Escòcia la victòria del no a la independència en el referèndum del passat setembre.

Els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les autonomies.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu dels nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Una reforma constitucional que, més enllà de les qüestions relatives a l’organització territorial, també proposem que inclogui altres aspectes adreçats a fer front a les conseqüències de la crisi social i les polítiques de retallades i austeritat dogmàtica que patim, i també a la greu crisi institucional que, arran dels casos de corrupció sorgits, ha erosionat la confiança de la ciutadania en les institucions i causa el descrèdit de la política.

Així, la reforma de la Constitució també hauria de blindar tot un seguit de drets i llibertats que davant determinades conjuntures econòmiques o socials, poden ésser posats en risc per l’acció política d’un determinat govern. Creiem que cal introduir a la Constitució el reconeixement i la protecció del dret a la salut i la seguretat social, el reconeixement com a dret de ciutadania dels drets a unes pensions suficients i a un sistema de serveis socials, garantir constitucionalment l’accés a l’educació en condicions d’igualtat, així com, ampliar l’àmbit del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació.

I la reforma de la Carta Magna ha d’introduir, també, mecanismes per a l’aprofundiment i la modernització de la nostra democràcia ampliant els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions; millorant la representativitat dels parlamentaris; reduint els aforaments; eliminant els indults per causes polítiques; assegurant la transparència en el funcionament de les institucions i els partits; i incrementant els mecanismes de prevenció i càstig penal dels casos de corrupció política.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Volem un nou acord que sigui referendat pel conjunt de la ciutadania. Així doncs caldrà convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement de la nostra realitat nacional.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part d’una única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte. Rebutgem qualsevol deriva unilateral o que se situi fora de l’Estat de dret perquè és un camí condemnat al fracàs. Amb això, no vull dir que la nostra proposta sigui un camí senzill ni planer, i que no requereixi també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Volem subratllar l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar a Catalunya: campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006; recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut referendat a les urnes que va tenir com a resultat la sentència del Tribunal Constitucional que n’anul·lava una part. Des de que va tornar al govern el 2011, política recentralitzadora i polítiques que traspuaven una gran manca de respecte vers aspectes rellevants de la identitat catalana, com la llengua i la cultura. Fins al bloqueig actual i la negativa al diàleg en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient per resoldre els problemes. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a al partit que governa Catalunya, CiU, com al partit que governa Espanya, el PP, i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs.

Un diàleg que els socialistes no ens cansarem d’exigir, de la mateixa manera que no deixarem de reclamar un acord pel màxim respecte per la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern front el trencament, que creiem que no té sentit en el món actual d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre quin penso que ha de ser el paper de la Unió Europea al món i cap on crec que ha de caminar la construcció europea en els propers anys.

En primer lloc, la Unió Europea s’ha construït a base de voluntat política, de grans acords, de generositat, de cessions, gràcies a la política en majúscules, i avui dia és molt més que un model geoestratègic. És un projecte polític, econòmic, de drets, pau i prosperitat compartida. Avui la UE representa un determinat model social i de garantia de drets i llibertats i aquest fet ens atorga, a tots els que en formem part, una responsabilitat rellevant en la seva promoció i en la seva defensa en uns moments en què aquest model no és precisament el que sembla que s’imposi en els principals paisos emergents.

Avui la UE representa aproximadament 500 milions de ciutadans o, el que és el mateix, el 7% de la població mundial, un 25% del PIB mundial i és el major donant d’ajut al desenvolupament. Ara bé, les perspectives econòmiques a Europa estan tenyides d’una gran incertesa i, en aquest món interdependent i de competència ferotge, la UE té reptes molt importants als que fer front com unes taxes de productivitat inferiors a les de potències emergents, una gran dependència energètica, una demografia en declivi, un sistema educatiu amb taxes d’abandonament i fracàs elevades…

Si som capaços de respondre a tots aquests reptes i de fer-ho amb èxit, voldrà dir que hem salvat el nostre model social i de drets de les amenaces a que la globalització i l’auge d’altres models econòmics i socials el poden sotmetre. Aquest ha de ser, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu prioritari.

Per fer-ho cal avançar sense més demora cap a una veritable unió política, cap a una veritable Europa federal que reforci la unió econòmica i monetària que tenim amb la unió bancària i fiscal, i que siguem capaços també d’articular el que penso que hauria de ser una unió social. I també, perquè no dir-ho, cal aprofundir en el model democràtic de la Unió.

En l’àmbit econòmic, és una bona notícia el pla que el nou president de la Comissió, el sr. Juncker ha proposat. Segurament insuficient, però necessari per passar de les polítiques d’austeritat, injustes i ineficients, a polítiques de reactivació del creixement, de la inversió i de la creació d’ocupació.

Un element important en aquest canvi de rumb en matèria de política econòmica ha de ser la flexibilització dels objectius de dèficit i del calendari per assolir-los, i això acompanyat d’un pla europeu de reindustrialització imprescindible pel sud d’Europa, a banda de destinar fons específics a polítiques d’ocupació o incrementar la dotació pressupostària de la garantia d’atur juvenil.

El paper del BCE també s’hauria de reorientar. Aspirarem a un BCE més actiu en la prestació directa de crèdit, no només vetllant per l’estabilitat de la moneda, sinó també per l’estímul del creixement, com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

I mentre avancem cap a una unió bancària, que permeti evitar problemes avui superats com els relatius a la recapitalització bancària que va suposar una càrrega molt important en el dèficit públic dels Estats i que es va acabar traduint en retallades socials, és important també arribar a un acord de mutualització del deute i reduir així el cost de l’endeutament.

Un altre combat imprescindible ha de ser per l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals en la que els socialistes estem compromesos, i combatre el dumping… Tenim molt de camí a recórrer. Perquè si volem polítiques socials europees, ens calen també polítiques fiscals comunes, i això a dia d’avui es limita a la taxa sobre les transaccions financeres que en principi recaptaran directament els Estats que l’aplicaran.

I, sobretot, cal revisar el pressupost comunitari. I, en aquest sentit, considerem imprescindible augmentar el pressupost que ara és només de l’1% del PIB de la UE, i intentar replantejar les seves prioritats (per exemple, ampliant el percentatge dedicat a la R+D+i que avui representa només el 5%) i reorientar-les per tal de satisfer els objectius econòmics i d’inversió i desenvolupament social, en capítols tan fonamentals com la R+D+i, l’educació, la cohesió social i territorial o la protecció del medi ambient. Cal posar el pressupost europeu al servei dels grans projectes de futur.

Europa te un pla, l’estratègia UE 2020 per un creixement sostenible i intel·ligent… No podem repetir el fracàs de l’estratègia de Lisboa que deia que al 2010 seríem l’economia basada en el coneixement mes avançada del món.

Unió social. Ens cal una convergència no només econòmica i financera sinó pel que fa als estàndards socials i laborals, compartir la prosperitat. Com? Doncs per exemple de la mateixa manera que la UE avui imposa uns determinats objectius de dèficit, buscar la convergència en objectius més socials com pot ser garantir uns determinats nivells d’inversió en educació (per als socialistes catalans la xifra seria d’un 6% mínim)… Salari mínim europeu, renda mínima garantida…que facin possible una convergència social entre els Estats membres, de manera que cap país, dels que tenen uns estàndards socials més alts, els vegi reduïts però que, alhora, permeti a d’altres països millorar els seus nivells de benestar i reduir les desigualtats socials.

Es tracta de refer així el pacte social europeu.

D’altra banda, ens cal un major aprofundiment democràtic en el funcionament de la Unió per guanyar en confiança ciutadana. L’objectiu: una Europa molt més comunitària i menys intergovernamental. Passar d’una unió d’Estats a una unió de ciutadans. Per fer-ho possible, cal dotar de més pes en la presa de les decisions el Parlament europeu i que aquest pugui exercir un veritable control democràtic; reforçar els mecanismes de democràcia participativa perquè participar políticament a la UE sigui per a la ciutadania molt més que votar cada 5 anys.

I acabo. Totes aquestes reflexions sobre Catalunya, sobre Espanya, sobre Europa em porten a refermar-me en la idea que davant els importants reptes del món actual, els instruments més útils continuen sent el diàleg i la política per fer possible el vell i, a la vegada, tan actual ideal d’un món sense nacions enfrontades, de tolerància i de convivència entre diferents.

Moltes gràcies.

Memoràndum urgent pels presidents Mas i Rajoy

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimientoindependentista, aun siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Catalunya y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el ‘president‘ de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, solo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Catalunya y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello, les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

1. Los gobiernos de España y Catalunya, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.

2. Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de lasComunidades Autónomas y a los ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con lasinstituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.

3. Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la conferencia de presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.

4. Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una conferencia de presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.

5. Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la comisión constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos, sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Catalunya y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Catalunya desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.

Entrevista a El Huffington Post

Iceta (PSC): “Ha habido un fracaso de la política en el tema catalán”

ANTONIO RUIZ VALDIVIA
THE HUFFINGTON POST, 8.11.14

BARCELONA- “Nacido para pactar”. Así se define Miquel Iceta, el líder de los socialistas catalanes. Todo han sido retos para él desde que llegó a lo más alto del ‘partido hermano’ del PSOE en Cataluña el pasado mes de julio tras la marcha de Pere Navarro por el batacazo electoral en las elecciones europeas.

Es un día importante en Cataluña, casi una jornada de reflexión previa a la ambigüa consulta que se producirá este domingo sobre el futuro de la comunidad. Iceta (Barcelona, 1960) analiza lo que está sucediendo en esta entrevista y afirma que mañana no participará en esta “movilización”. La política “ha fracasado” hasta el momento, pero él pone una solución sobre la mesa: una reforma constitucional que puedan votar los ciudadanos.

¿Cómo definiría el 9-N?

Una movilización que culmina en un simulacro de votación. Sobre todo es una movilización porque un referéndum o una consulta tienen unas garantías democráticas que este proceso no tiene, pero será importante.

¿Qué va a pasar este domingo?

Habrá mucha gente expresando su opinión de una forma absolutamente cívica y pacífica.

¿Irá a votar?

No.

¿Delegará finalmente la Generalitat todo el proceso en voluntarios?

Espero que sí, también lo creo. Lo que tenía que hacer la Generalitat para llamar a este proceso lo ha hecho ya. La ejecución material mañana lo llevan voluntarios que son los que están en las mesas recibiendo a la gente. Oficialmente no sé, pero en la práctica sí.

¿Por qué hemos llegado a esta situación?

Es obvio, por falta de diálogo. Aquí ha habido un fracaso de la política. Hay un problema que nadie puede negar. Si se me permite la ironía, ni (Mariano) Rajoy puede negarlo. Lo que pasa es que los dos gobiernos, que tenían la máxima responsabilidad de encontrar un camino para encauzarlo, no lo han hecho y parece que últimamente solo se hablan a través de los tribunales. Eso es muy malo y no contribuye a solucionar el problema.

¿Qué le parece la actitud de Artur Mas en todo este proceso?

Se ha sentido obligado por un compromiso electoral, por un acuerdo con ERC, y ha intentado hacerlo de la forma mejor posible. Pero parte de varios errores. Uno era pensar que en el año 2014 tenía que suceder todo, y que podía suceder en una época de mayoría absoluta del PP es equivocado. Y, por otro lado, pensar que podía hacerlo por sí solo. Creemos que la solución no puede ser unilateral y, por tanto, pensar que se va a hacer una consulta porque ‘yo lo valgo’ no es suficiente. Ha intentado buscar atajos que no llevan a ningún sitio. Se habla de la tercera vía, pero solo hay una, que es la del diálogo, la negociación y el pacto para una consulta, para el cambio de la Constitución e, incluso, para una independencia.

¿Y el Gobierno de Rajoy?

Ha tenido una especie de indiferencia afectada y, de repente, parece sorprenderse de las cosas y gesticula. Ha habido una incapacidad de proponer una solución. Cuando Rajoy dice que la ley debe cumplirse, yo digo que solo faltaría. Pero hay que contribuir a solucionar los problemas. Si te escudas en eso, estás escapando a tu responsabilidad. La actitud del Gobierno es muy equivocada, pero es que es muy responsable de lo que está pasando. Está en uno de los orígenes del problema con su campaña del PP contra el Estatut, su recurso ante el Constitucional y su política recentralizadora.

¿Qué propuesta pone sobre la mesa el PSC?

Nosotros tenemos una, la más clara hasta ahora, que es una reforma constitucional. Por un lado, hay que recuperar los afectos, esos intangibles que a veces son difíciles de manejar, pero que al final son los que no cuestan ni un euro. Y luego, un nuevo pacto en la reforma constitucional. Esto tiene la ventaja de que luego se puede votar porque no va a haber una solución que los ciudadanos no puedan votar.

¿Qué va a pasar el 10 de noviembre?

Espero que se abra el espacio de la política y que quizá el diálogo que no se ha producido pueda empezar a caminar. Espero que todo el mundo se afane en buscar propuestas y esté dispuesto a compartirlas y negociarlas con otros. Lo que pasa es que hay un calendario electoral español, con unas municipales y autonómicas en mayo, y puede haber un calendario electoral catalán. Uno de los errores de Mas es haber convertido esta legislatura en una especie de cuenta atrás, que parece que se acababa el 9-N. La cercanía de las campañas suele entorpecer los procesos de negociación.

¿Habrá adelanto electoral en Cataluña?

Tiendo a pensar que sí, pero creo que no es lo mejor que nos puede pasar. Sería el segundo consecutivo, la legislatura pasada duró dos años. No es bueno, habría que cumplir las legislaturas.

¿El PSC estaría dispuesto a ser el socio de CiU en vez de ERC?

Lo que hemos dicho es que si nos ponemos de acuerdo en lo que hay que hacer en ese tiempo, estamos dispuestos a lo que haga falta. Lo que hay que hacer son cuatro cosas: relanzar la economía y crear puestos de trabajo, proteger el Estado del Bienestar, regenerar la democracia y buscar un acuerdo con el resto de España. Si es para eso, estamos dispuestos para lo que haga falta. Si es para otras cosas, no.

¿Qué posición tiene el PSC tiene sobre el ‘derecho a decidir’?

Cada vez lo digo más fácil, no hay solución que no pase por el voto de los ciudadanos. Mecanismos puede haber varios, pero el que creemos que es mejor es el referéndum constitucional porque permite a los ciudadanos votar sobre un nuevo pacto.

En este sentido, ¿cómo es la sintonía con el nuevo secretario general del PSOE, Pedro Sánchez, y la dirección federal?

Es muy buena. En cuanto a la existencia de este problema y al camino para solucionarlo, estamos muy de acuerdo. El PSOE está comprometido en una reforma constitucional y hay elementos suficientes para dar respuesta al malestar catalán. Hemos tenido la suerte de que el trabajo por acercar posiciones y llegar al acuerdo viene de lejos, lo hicieron Alfredo Pérez Rubalcaba y Pere Navarro. Y Pedro Sánchez lo ha hecho suyo.

Cuando se postuló para liderar el PSC dijo que no sería el candidato en las elecciones autonómicas, pero luego ha cambiado de opinión…

Es verdad, dije que no tenía la intención de ser candidato y no la tenía. Pero ahora estamos en un panorama político en el que se pueden anticipar las elecciones muchísimo. Consideré que tenía que decir que si se adelantan, estoy dispuesto. No voy a dejar al PSC tirado.

Defina de la manera más breve posible a…

Artur Mas (CiU): Prisionero de sus circunstancias y de sus socios.

Oriol Junqueras (ERC): Un independentista con mucha prisa.

Alicia Sánchez-Camacho (PP): Una persona valiente que debería tener más influencia en el PP español.

Albert Rivera (Ciudadanos): Un cruzado del antinacionalismo.

David Fernández (CUP): Un revolucionario con muy buenas maneras.

Joan Herrera (ICV): Un federalista en la encrucijada.

Miquel Iceta (PSC): Nacido para pactar.

Tras someterse a esta ‘tortura’ de definiciones, Iceta sonríe y se relaja. Es sábado por la mañana. Ahora debe sacar un poco de tiempo para el Miquel más personal… y se marcha a la compra.

Entrevista a la revista Tiempo de hoy

LÍDER DE LOS SOCIALISTAS CATALANES. En pleno proceso soberanista, con las posiciones cada vez más enconadas, Iceta sigue defendiendo el diálogo. Cree que cuando se acabe el choque de trenes seguirá quedando solo una salida: la negociación. Espera que entonces empiecen a llegar las propuestas. Los socialistas, recuerda, hace tiempo que las presentaron.

“No hay solución en Cataluña que no pase por una votación”

MIQUEL ICETA

TIEMPO DE HOY, 7.11.14
LUIS CALVO / FOTO: JORDI PARRA

MIQUEL ICETA
La última bala del PSC

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) ha sido siempre un hombre del partido. Lo es desde que se afilió siendo casi un niño a las Juventudes Socialistas de Cataluña y, más tarde, ya como militante. Concejal con solo 27 años, ha encadenado multitud de puestos en la política nacional y autonómica. Fue director de Análisis del Gabinete de la Presidencia del Gobierno con Narcís Serra y luego diputado en el Congreso y el Parlament. Dicen que se mueve como pez en el agua en labores orgánicas. No en vano, Iceta ha dedicado buena parte de su tiempo a los entresijos del PSC, el mismo partido que ahora trata de salvar. Accedió al cargo de primer secretario tras la debacle de las europeas y la renuncias de su antecesor, Pere Navarro. De su labor dependerá que el partido no se diluya en la guerra entre constitucionalistas y soberanistas. Lector voraz pese a la falta de tiempo libre, está volcado ahora sobre Cataluña y las demás Españas de Santiago Muñoz Machado.

¿Comparte la suspensión del Tribunal Constitucional?

Consideré un error la impugnación planteada por el Gobierno pero una decisión del Tribunal Constitucional debe ser acatada por todos.

¿Qué opina de que la Generalitat mantenga pese a todo la convocatoria?

Es otro error, tras la decisión del Constitucional la Administración debe abstenerse de impulsar el proceso de participación suspendido.

¿Qué consecuencias va a tener este acto de desobediencia?

Veremos si el Govern se empeña en desconocer las reglas del Estado de Derecho. No es a lo que Artur Mas se había comprometido. Van ya dos suspensiones consecutivas.

¿Cómo se para este tira y afloja?

Es que estamos hablando solo de cumplimiento de la ley, no de soluciones. El problema va a seguir ahí después del 9 de noviembre, pase lo que pase ese día. Nosotros emplazamos a los dos Gobiernos a que dialoguen y propongan sus soluciones. Hasta ahora solo los socialistas hemos dicho que creemos que el camino es una reforma constitucional y estamos de acuerdo en qué debería contener. Pero los demás solo nos dicen que están muy enfadados y poco más. El Gobierno de España está obligado a decir algo más que “que se cumpla la ley”. Eso es lógico y todos los que estamos dentro del Estado de Derecho lo aceptamos. Pero, ¿cómo vamos a resolver el problema? ¿Qué propone el PP? Yo aún no he oído nada.

Ha dicho que la impugnación era un error. ¿Por qué?

Lo creo yo y lo creía Rajoy hasta hace poco. Si no recuerdo, mal dijo que el cambio de propuesta era una excelente noticia. No sé por qué ha cambiado de opinión. En cualquier caso, creo que podía servir como camino para la movilización de los del sí-sí. No veo que tenga mucho sentido impugnar una movilización.

¿Se votará el domingo aunque sea sin las garantías?

Creo que desde el voluntariado y las organizaciones cívicas se va a mantener la convocatoria, que tendrá más de movilización que de otra cosa.

Pero habrá un proceso participativo mediante papeletas. ¿No es lo mismo?

Eso es otra cosa. Nos estamos quedando en los juegos de palabras. Para mí una votación democrática es una que tiene garantías, en la que todo el mundo haya sido llamado a las urnas, donde hay una autoridad electoral independiente, unos interventores, un proceso que permite impugnar, una campaña electoral en la que hay espacio para las distintas opciones… Este no lo es. Por lo tanto, me resisto a llamarlo votación. Es una movilización que acaba en un simulacro de votación. Si la pregunta es si habrá movilización, yo estoy convencido. En una forma u otra se producirá. Si al final no hubiera papeletas o colegios, probablemente habrá una convocatoria multitudinaria de gente manifestándose. Lo que hay que ver es si el Gobierno de España está en el fondo contribuyendo al éxito de esa movilización. Aunque piensa que la está obstaculizando, igual lo que hace es alimentarla.

¿Cree que los militantes del PSC querían votar el domingo?

Yo creo que no. Es que nosotros no hemos aceptado nunca ni la pregunta. Una doble pregunta en que la primera no es clara y la segunda depende de la primera… no podemos aceptarlo. Lo que sí hay es mucha gente del PSC que le gustaría votar. Ven que no hay solución del encaje de Cataluña en el resto de España que no pase por una votación. Y eso yo lo comparto. Pero debe ser una votación legal y acordada. Y espero que pueda ser sobre una propuesta de acuerdo entre Cataluña y el resto de España, que para mí es una reforma de la Constitución.

¿Sobrevive en el PSC una corriente soberanista?

Sí, pero es normal. Si tú propones soluciones para el acuerdo y, de repente, un día llegas a la conclusión de que el acuerdo no es posible, ¿qué haces? Yo entiendo que haya gente que diga: “A mí me parece muy bien lo que propones, pero no lo veo posible y tengo que elegir. Y en estas condiciones no quiero seguir en España”.

¿Qué pasará el día 10? ¿Se ha acabado el espacio para la política?

Seguirá habiendo política, pero es verdad que en la política catalana puede provocar una cierta aceleración de los tiempos y desembocar en una convocatoria anticipada de elecciones. A partir de ahí volverá a tocar negociar. Un problema de estas características solo se puede arreglar a través del diálogo y de la negociación. Y si sabemos que ese es el final, ¿por qué no hacerlo ya?

¿Hay espacio para un pacto de estabilidad entre PSC y CiU?

Es muy difícil, porque Mas tiene muy complicado salir de la lógica en la que se ha metido. Nosotros estamos proponiendo algo que él podría compartir pero que ahora no está en condiciones de aceptar. Hasta el domingo es muy difícil que algo se mueva. A partir del 9 se abre un espacio.

¿No comparte que las próximas elecciones vayan a ser plebiscitarias?

Es que unas elecciones son una cosa y un plebiscito es otra. En unas elecciones uno puede elegir entre varias opciones políticas que tienen sus programas y en un plebiscito solo puedes decir sí o no. Son términos casi diría que antitéticos. Aquí se propone porque se dice que tiene que ver con una posterior declaración de independencia. Pero yo digo: pongamos que sale una mayoría para hacerla, de hecho hoy en día la hay, podría hacerse esta misma tarde. ¿Qué pasa después? La anula el Constitucional, ningún país te reconoce… ¿De qué te ha servido? Lo que has elegido es un Parlamento para los próximos cuatro años. Serán unas elecciones que eligen una cámara, una mayoría parlamentaria, la mesa, el presidente, el Gobierno que deberá aprobar un presupuesto… es algo mucho más complejo que un sí o un no que no va a llevar a ningún lado.

Pero es evidente que habrá un tema fundamental en la campaña.

Sí, pero cada partido deberá decir cuál es su propuesta. Hay diversos síes y noes. Hay partidos que dicen no a la independencia porque estoy bien como estoy. Hay quien dice no, pero quiero un Estado federal; quien dice sí a la independencia mañana mismo, y quien dice sí, pero negociando. Son muchas posturas distintas. Reducir unas elecciones a blanco o negro creo que es engañar directamente.

¿Y si gana una mayoría secesionista con un solo punto en el programa?

Muy bien, pongamos que ganan. ¿Y? Si uno quiere la independencia necesita o bien un mecanismo para que los ciudadanos puedan votarla, a través de una reforma de la Constitución que le dé esa posibilidad, o bien una negociación política con el Estado. Siempre vamos a lo mismo. Para lo que sea, que no sea quedarnos como estamos, el camino solo es uno: diálogo, negociación y pacto.

¿Cree que una declaración unilateral de independencia quedaría en nada?

Yo creo que sí. Aquí ya hicimos una declaración de soberanía que se aprobó por mayoría en el Parlament.

No es lo mismo.

En el fondo, sí. El contenido es distinto, pero el recorrido, igual. La aprueba el Parlament. El Gobierno la recurre, El TC la anula. ¿Qué ha quedado de eso? Cataluña no puede ser independientemente por sí misma. Lo dice la práctica. Un país solo es independiente cuando otros países le reconocen. Si no tienes garantizado que países importantes te vayan a reconocer, es un brindis al sol.

¿Cree que Rajoy y Mas actúan de forma electoralista?

Claro. Si no, no se entiende que no hagan nada por arreglar el problema. El hecho de que haya elecciones en mayo es algo que en Madrid no pierden de vista. Y más cuando las encuestas no van nada bien por temas como la corrupción, el ébola, el aborto… Al final dicen: ¿qué argumento tengo fuerte? Pues la unidad de España. Y eso que son ellos quienes la pueden acabar poniendo en peligro.

El PSC, con su propuesta de diálogo, se ha hundido electoralmente.

Hasta que la gente vea que si Mas o Rajoy no pueden arreglarlo habrá que buscar a otros que sí puedan.

Podemos adelanta al PSOE en el CIS. ¿Qué deben hacer los socialistas?

Hay mucho trabajo por hacer y mucha confianza y credibilidad por recuperar. El trabajo de Pedro Sánchez necesita tiempo para enraizar y recuperar la función del PSOE, que es ser mayoritario.

¿Ha decepcionado el efecto Sánchez?

No, creo que se equivocan quienes esperan efectos milagrosos de un cambio de cara…

Se dijo que el problema era Rubalcaba.

Yo es que creo que en eso se equivocaban. Nadie me habrá oído decir eso. El problema del PSOE tenía que ver con el desgaste de Zapatero, con el giro de política económica, con la inercia frente a fenómenos como la corrupción. No era un problema de Rubalcaba, ni lo es de Pedro Sánchez. Yo estoy muy esperanzado en esta nueva etapa. Una encuesta es un dato, no un veredicto.

¿Serán las municipales determinantes para que se consolide o no?

Yo no creo que sean la prueba definitiva del liderazgo de Sánchez. Su reválida serán las generales.

Una alternativa sensata

UNA ALTERNATIVA SENSATA

Conferència de Miquel Iceta

Barcelona Tribuna, 5.11.14

 

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair als organitzadors, La Vanguardia, l’Associació Espanyola de Directius i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, així com als patrocinadors: Telefònica, Gas Natural Fenosa i Deloitte, la seva amable invitació a compartir el meu punt de vista sobre la situació política actual.

Vull agrair molt especialment les paraules de presentació de Miquel Roca i Junyent, a qui he respectat des de sempre i a qui el nostre país reconeix una autoritat política basada en la seva experiència i la seva destacada contribució com a ponent de la Constitució de 1978, fet culminant de la transició política de la que orgullosament em sento fill. Ja m’agradaria que la nostra generació fos capaç no ja de superar sinó d’igualar el consens i el caràcter constructiu que ens ha proporcionat el període més positiu de la història de Catalunya i Espanya.

Sóc plenament conscient que el principal problema al que ens enfrontem és la crisi econòmica i els seus efectes: l’atur, el creixement de les desigualtats, l’augment de la pobresa i la manca d’oportunitats especialment entre els més joves i els aturats de llarga durada. I m’he imposat no oblidar aquesta qüestió en cap intervenció pública que faig, encara que el tema central sigui un altre, com és obligat avui en una conferència que es produeix a pocs dies del 9 de novembre.

Aquesta conferència arriba en un moment especialment convuls de la política catalana: aprovació de la llei de consultes populars no referendàries, convocatòria d’una consulta que els socialistes ja havíem advertit que aquesta llei no podia emparar, impugnació de la llei i del decret de convocatòria per part del govern d’Espanya, suspensió de la llei i del decret de convocatòria per part del Tribunal Constitucional, substitució de la consulta suspesa per un procés participatiu, impugnació del procés participatiu per part del govern d’Espanya, suspensió del procés participatiu per part del Tribunal Constitucional, pretensió del govern de Catalunya de mantenir el procés participatiu…

Espero que el govern de la Generalitat, que l’administració com a tal, acati la resolució del Tribunal Constitucional i deixi el procés participatiu, que en tot cas s’acabarà produint amb un important seguiment, en mans dels voluntaris i les entitats impulsores.

Hem entrat en un bucle d’astúcies, legalismes i tribunals que no pot satisfer les legítimes demandes dels catalans. Demandes de canvis, de votacions de debò i d’una nova relació amb Espanya que fins i tot molts voldrien veure trencada per sempre. Però ningú està obtenint cap mena de satisfacció per l’actual estat de coses, que només sembla alimentar un conflicte sense sortida.

No vull fugir d’estudi sobre la jornada del dia 9 de novembre. Com vostès saben els socialistes no ens sentíem cridats a participar-hi perquè no compartíem ni el seu caràcter unilateral ni la pregunta que es formulava, i això no ha variat. Creiem que impugnar el procés participatiu va ser un error per part del govern d’Espanya perquè, suspesa ja la consulta inicial, a partir d’aquell moment es tractava només d’un exercici de mobilització que podia servir per donar sortida a molta gent que vol expressar la seva opinió i que té dret a fer-ho.

Naturalment acatem la decisió del Tribunal Constitucional d’ahir perquè respectem l’Estat de dret. Però seguim creient que, encara que estigui desproveït de tot suport institucional, el 9-N seguirà tenint un caràcter de mobilització i reivindicació que probablement la impugnació i la suspensió han contribuït a augmentar. El president Rajoy oblida un cop més que l’apel·lació al compliment de les lleis no resol per si sola el problema.

Per això, i sense menystenir en absolut la mobilització que es pugui produir, políticament ens preocupa més el dia 10 de novembre que el dia 9. I per això la meva intervenció se centrarà més en l’escenari post 9-N.

Però no voldria deixar de fer algun comentari sobre el camí que ens ha portat fins aquí.

Hem arribat fins aquí perquè els que havien de dialogar i negociar no ho han fet. Som aquí per un fracàs de la política. Som aquí perquè tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el govern d’Espanya que recorre al Tribunal Constitucional i el govern de Catalunya que presenta una demanda contra el govern d’Espanya davant del Tribunal Suprem. Aquest no és el camí per resoldre un problema polític. I el problema que tenim entre mans és un problema polític que només pot trobar solució a través del diàleg, la negociació i el pacte. I els que haurien de protagonitzar-ho han estat fins ara incapaços de fer-ho.

Som aquí perquè el PP va combatre a peu i a cavall l’Estatut votat pels catalans. Som aquí perquè el PP va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional que va acabar alterant un text legal que havia estat referendat per la ciutadania. Som aquí perquè no hi va haver reflexes polítics per evitar o esmenar aquesta anomalia democràtica. Som aquí perquè la política desenvolupada pel govern d’Espanya està caracteritzada per un afany recentralitzador i un escàs per no dir nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

Però també som aquí perquè el president Mas va intentar cremar etapes avançant les eleccions el 2012, perquè el president Mas en constatar el seu retrocés electoral va establir amb ERC un acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya, que ha convertit aquesta legislatura en un compte enrere que havia d’acabar amb una consulta que finalment no es produirà. Pensar que en el marc d’una majoria absoluta del PP era possible fer el que CiU i ERC s’havien proposat de fer era quimèric.

De fet, encara recordo les burles que se’ns adreçaven als socialistes catalans quan parlàvem de la necessitat d’una consulta legal i acordada. Es pretenia obviar la realitat o fins i tot negar-la. Lamentablement la realitat és tossuda i crec que de forma voluntària o involuntària s’ha jugat amb els sentiments de la gent proposant objectius que no estaven al nostre abast. Votarem sí o sí es deia. Amb la llei o sense. Des del meu punt de vista, les coses no s’han fet gaire bé, ha primat l’astúcia i l’engany al rigor i l’excel·lència. I això no és bo.

No vull dir que la realitat hagi de limitar les nostres ambicions, però sí que crec que és obligació dels responsables polítics no desconèixer-la. No es poden alimentar falses expectatives que inevitablement porten a la frustració.

Vaig advertir ja fa molt de temps que s’estava produint una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar amb Espanya i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Això té a veure amb les estratègies i les aliances, ben diferents si l’objectiu és cercar un acord o justificar una ruptura.

El catalanisme històricament majoritari era tant reivindicatiu com pragmàtic, i cercava resultats, volia influir i manar a Espanya, no volia desentendre’s ni trencar amb ella. Volia que Espanya treballés en favor dels interessos dels catalans. I per això vull insistir en la idea que és molt diferent el camí si es vol acordar o si es vol trencar. I no els sorprendré si els dic que amb nosaltres es pot comptar per cercar l’acord i no per cercar la ruptura.

I això em porta ja al dia 10 de novembre. Molta gent s’haurà manifestat el dia 9. I a la política correspondrà proposar les prioritats per a la següent etapa. Una etapa que en teoria haurien de ser els dos anys que resten de legislatura, però que pot ser molt més breu si s’imposen les tesis dels que volen precipitar les eleccions, d’entre els que destaquen els que han acompanyat el president Mas des de l’inici de la legislatura i els que es van afegir amb entusiasme a l’acord sobre la doble pregunta encadenada del 12 de desembre de l’any passat.

Sembla que volen unes eleccions ràpides per declarar la independència, a través d’una declaració unilateral. Sí o sí, tornen a dir. I nosaltres tornem a dir que s’està fixant un objectiu enganyós. Molts no estem en favor de la independència, però és que una declaració unilateral d’independència seria immediatament impugnada i anul·lada, i cap país rellevant del món la reconeixeria. Seria un brindis al sol, una arriscada gesticulació que afegiria inestabilitat sense cap guany tangible.

Insisteixo a risc de fer-me pesat. El canvi de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i la cerca d’un instrument per poder votar sobre el futur polític de Catalunya només trobaran solució pel camí del diàleg, la negociació i el pacte. I, per difícil que sigui, aquesta és l’única via. El PP haurà de decidir si emprèn la negociació ara, quan té majoria absoluta, o si la negociació haurà d’esperar les properes eleccions generals, en les que el PP no sols no té una majoria absoluta assegurada sinó que pot estar a l’oposició si hem de fer cas a les enquestes més recents.

No sé si unes eleccions precipitades a Catalunya ens donarien o ens traurien forces de cara a aquesta negociació amb les institucions espanyoles, però totes les enquestes anuncien un escenari polític i parlamentari de major fragmentació, polarització i inestabilitat. ¿Estarem millor o pitjor per negociar?

Sempre he defensat que cal esgotar les legislatures, especialment en aquests moments perquè ja venim d’una legislatura que es va acabar a la meitat. I des de fa temps defenso les quatre prioritats que crec que haurien de marcar el rumb dels dos propers anys de la política catalana:

  1. Impulsar el rellançament de la nostra economia i promoure la creació de llocs de treball
  2. Protegir l’Estat del benestar, prioritzant la sanitat i l’educació públiques, i enfortir els mecanismes de protecció social
  3. Regenerar la política i revitalitzar la democràcia, malmesa pels casos de corrupció que s’acumulen i la manca d’eficàcia en la resolució dels problemes que angoixen la ciutadania
  4. Negociar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Aquesta és l’alternativa sensata a l’agitació i la desorientació que semblen haver-se instal·lat a la política catalana.

L’alternativa sensata és un nou acord que ens permeti votar. L’alternativa sensata és un pacte federal.

Cito literalment el document aprovat pels socialistes a Granada: “Creiem que en el federalisme es troben les millors solucions per reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya”.

Des del nostre punt de vista, aquest nou pacte amb la resta d’Espanya passa per una reforma federal de la Constitució espanyola, que hauria de servir per acordar, entre d’altres, les següents qüestions:

  1. La definició d’Espanya com a Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici, i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes.
  4. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.
  5. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes.
  6. La descentralització efectiva del poder judicial.
  7. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

La necessitat de sotmetre a referèndum aquesta reforma constitucional permetria que la ciutadania manifestés el seu suport o el seu rebuig a aquest nou acord.

Som ben conscients que hi ha tres elements fonamentals de l’anomenat ‘malestar català’ que cal abordar per la via del diàleg, la negociació i el pacte: el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya, la necessitat que la Generalitat pugui exercir sense entrebancs les seves competències, especialment en matèria de llengua, educació i cultura, i l’exigència d’un nou pacte fiscal que, com va dir el Tribunal Constitucional, ha d’excloure “el resultat de la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia” (Fonament Jurídic 134 de la STC 31/2010 de 28 de juny). La reforma federal que proposem els hi dóna resposta, però sóc conscient que hi hauria d’altres fórmules per abordar-los i estem també disposats a estudiar-les. Com també poden haver-hi altres fórmules per aconseguir una consulta legal i acordada.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema de fons: acordar un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, allò més important i que avui no tenim, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Per això no ens cansarem de repetir-ho, els i les socialistes de Catalunya seguirem treballant per un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser sotmès al vot dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, perquè no ens resignem ni al manteniment d’una situació insostenible, ni al conflicte, el carreró sense sortida o la ruptura a la que ens condemnen les posicions radicalment enfrontades d’uns i altres.

Estem convençuts i convençudes que hi ha una majoria social disposada a avalar amb el seu vot un nou acord i ens comprometem a fer-lo possible a través del nostre esforç, les nostres propostes i la disposició a debatre-les i enriquir-les amb les aportacions dels demés. Ens mantenim així fidels al nostre compromís fundacional de garantir la unitat civil del nostre poble i a cercar permanentment l’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.

Acabo. Sembla que aviat el Govern de la Generalitat enviarà al Parlament el projecte de pressupostos per al 2015. Segons va dir el propi president Mas, ho farà sense haver-los negociat abans amb ningú i sense tenir suport suficient per a garantir la seva aprovació. No em sembla que sigui la millor forma de fer-ho, però tant aquesta decisió o la decisió de convocar les eleccions de forma anticipada és la seva responsabilitat.

Nosaltres ja hem dit que estem disposats a explorar acords d’estabilitat, però han de ser acords de fons, no maniobres de distracció per anar passant o per fer la viu-viu. No són acords només per ajudar un Govern de Catalunya en dificultats. També ens agradaria associar aquests acords d’estabilitat a una perspectiva de negociació amb el Govern d’Espanya. Per negociar un nou acord com el que abans descrivia o, com a mínim, per desbloquejar una majoria dels 23 punts que el president Mas va posar sobre la taula del president Rajoy el passat 30 de juliol. 23 qüestions de les que avui hem sabut per boca del president Mas que només se n’ha resolt, i cito literalment, “la meitat d’una”. També convindria impulsar amb urgència un acord sobre la renovació del finançament autonòmic, així com revisar la distribució dels esforços entre els tres nivells de govern per reduir el dèficit públic. De tot això se n’hauria de parlar amb el govern d’Espanya.

Això és el que creiem que toca. El PSC pretén construir una alternativa sensata, amb eleccions o sense, intentant servir amb tanta ambició com modèstia, els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I això em penso dedicar en cos i ànima.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Intervenció en el Cercle d’Economia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CERCLE D’ECONOMIA (14.10.14)

En primer lloc vull agrair al president del Cercle, Antón Costas, l’amable invitació a adreçar-me a tots vostès en el marc de les converses que porten com a títol “L’hora de la política”.

L’hora de la bona política, m’atreviria a dir. Perquè política n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta. Els ciutadans tenen dret a una gestió eficaç i honesta dels afers públics, i en massa casos no obtenen ni una cosa ni l’altra. No és d’estranyar, doncs, que la política es trobi en hores baixes.

El cas de Catalunya corre el risc d’esdevenir emblemàtic. Venim d’una legislatura que va acabar abans d’hora, a mig mandat, i l’actual sembla condemnada a repetir la història.

L’any 2010 el president Mas s’havia fixat com a principals objectius el pacte fiscal i la reducció de l’atur a la meitat i, desgraciadament, no va assolir ni l’un ni l’altre. Va proposar a la societat catalana sortir del túnel del tripartit i la constitució del govern dels millors. I avui, per desgràcia de tots, no tenim un millor govern. Artur Mas va avançar les eleccions per obtenir una majoria extraordinària per emprendre la transició nacional cap a un Estat propi i convocar una consulta, i va perdre 12 escons. El president Mas s’ha vist avui obligat a explicar que la consulta legal a la que es va comprometre pel 9 de novembre no es farà. Ha trigat massa a fer-ho. Alguns ja vàrem advertir fa temps que les coses s’estaven fent malament, i quan les coses es fan malament, acaben malament.

I avui el president Mas ens diu que no es podia fer la consulta tal com l’havia plantejada perquè no tenia totes les garanties, i ara proposa fer-la en pitjors condicions, és a dir, sense garanties. Ho trobo ben estrany. No és una consulta legal i acordada i, sobretot, no compta amb les mínimes garanties democràtiques. Ni tant sols serà convocada formalment, avui mateix el president Mas ha dit que no signaria un decret de convocatòria. No mereix el nom de consulta, és una ‘gigaenquesta presencial’. És una fugida endavant. Una frase atribuïda a l’escriptor i periodista Pompeu Gener resumeix força bé la situació actual: “Endavant, endavant, sense una idea i sense un plan”. I no és això el que volen i mereixen els catalans.

El mínim que es pot demanar a la política, i en particular a un govern, és que proporcioni un marc d’estabilitat i garanteixi la seguretat jurídica. Això mereix la ciutadania i això necessita la nostra economia. I el govern de CiU no ha proporcionat ni una cosa ni l’altra. A través del pacte d’Artur Mas amb Esquerra Republicana de Catalunya, la legislatura ha esdevingut un compte enrere que s’està esgotant de forma inexorable i angoixant sense haver assolit els seus objectius.

Ja fa massa temps que no sabem a on anem, millor dit, a on ens volen portar. Exemples. Es pretenia utilitzar una llei de consultes populars no referendàries per fer la pregunta pròpia d’un referèndum. I ara es vol realitzar una mal anomenada consulta sense garanties. El govern s’instal·la en el caos amb nyaps tant perjudicials com el plet sobre la concessió administrativa d’Aigües Ter-Llobregat. El govern es mostra incapaç de presentar els pressupostos en els terminis fixats, i els maquilla amb previsions d’ingressos inassolibles per tal de quadrar artificialment els comptes.

En l’àmbit de les finances públiques la situació ha esdevingut certament paradoxal: el govern d’Artur Mas proclama constantment que no té diners per finançar els serveis públics i, alhora, ha generat una enorme muntanya de deute públic. Una sola xifra per il·lustrar-ho: en quatre anys ha generat més deute públic que els governs d’esquerres en set anys.

Els socialistes catalans venim dient des de fa molt de temps que el camí triat pel president Mas és equivocat, és un carreró sense sortida. Alhora, som plenament conscients que així no podem seguir, que cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i que no hi haurà solució estable si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes.

Però no hi ha un altre camí que la via del diàleg, la negociació i el pacte, que no és la tercera via, sinó la primera i, si m’apuren, l’única.

Ho interpretem així des d’una profunda convicció catalanista que ens porta a exigir respecte envers la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern possible en el marc d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

El nostre és un catalanisme que pretén la transformació d’Espanya en un sentit federal i d’aprofundiment democràtic, capaç de reconèixer plenament el seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Un catalanisme que vol garantir que l’Estat que compartim amb la resta de pobles d’Espanya estigui també al servei de l’interès general de Catalunya. Un catalanisme que té la legítima ambició de governar Espanya juntament amb els progressistes de tot l’Estat. Un catalanisme que és hereu genuí del catalanisme històric, que no era ni fonamentalista ni separatista, era profundament liberal en el millor dels sentits de la paraula.

La nostra proposta concreta és una reforma constitucional federal que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies generalment reconeguts i que, a més, reconegui Catalunya com a nació, asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua, creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial, i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat. Les nostres quatre ‘erres’: reconeixement, regles, representació i recursos.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Així doncs haurà de convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement a la nostra realitat nacional.

Hi ha qui diu que això podria assolir-se també a través d’una disposició addicional de la Constitució. Estem disposats a estudiar totes les possibilitats per resoldre bé el problema de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya. I estem disposats també a explorar les diverses fórmules que hi ha per tal que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre el futur polític de Catalunya, bé sigui per la via de l’article 92 de la Constitució o la pròpia llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum aprovada en temps del president Montilla i vigent en l’actualitat, mentre espera la decisió del Tribunal Constitucional. Fórmules legals i acordades, amb les necessàries garanties democràtiques. Camins certs, que no formen part d’un engany, ni d’un autoengany, ni d’un miratge.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part de l’única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte, i rebutgen de forma explícita qualsevol forma d’unilateralitat, il·legalitat o desobediència civil. Amb això, no vull dir que siguin camins senzills ni planers, i que no requereixin també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Perquè som ben conscients de l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar (campanya contra l’Estatut, recurs d’inconstitucionalitat, sentència del Tribunal Constitucional, política recentralitzadora de l’actual govern d’Espanya i manca de respecte a aspectes rellevants de la nostra identitat) fins al bloqueig actual en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a CiU com al PP i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs. Trobo senzillament escandalós que s’hagi oblidat de forma total i absoluta el document de 23 punts lliurat pel president Mas al president Rajoy el passat 30 de juliol. Només jo vaig fer referència a aquest document en el debat sobre l’orientació política general que va obrir el curs polític! Són 23 qüestions rellevants que els socialistes compartim i en les que estem disposats a treballar.

Torno a exigir que aquest diàleg es produeixi. És l’única manera de sortir del carreró sense sortida en el que ens han ficat l’un i l’altre.

Perquè avui el futur immediat de la política catalana és molt incert. Crec que és un error substituir una consulta legal per un simulacre de consulta mancat de les mínimes garanties democràtiques exigibles. Tampoc em sembla una bona solució anar a unes eleccions dites plebiscitàries. Una llista conjunta entre CiU i ERC, a quin govern ens portaria? Quina incoherència política! Quin engany! Diuen que ens portaria a una declaració unilateral d’independència. Però què vol dir això? Seria un perillós gest de cara a la galeria, fora de l’Estat de dret i que no trobaria cap mena de reconeixement internacional seriós. Un altre engany. Diuen que obtindríem una posició de força per negociar. En el millor dels casos tindríem una majoria amb peus de fang. I per fer què? No ho sap ningú. Un altre engany.

Modestament crec que caldria aprofitar els dos anys que queden de legislatura per treballar de valent en la recuperació econòmica i la resolució dels problemes de la gent. Amb quatre prioritats ben clares:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball. D’això en parlaré una mica al final de la meva intervenció.
  2. Protegir l’Estat del benestar, els sistemes públics de salut, educació i protecció social.
  3. Regenerar la democràcia i combatre el frau fiscal.
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i especialment les competències de la Generalitat en matèria de llengua, educació i cultura, i asseguri un pacte fiscal just i alhora solidari.

Això és el que caldria fer en els dos propers anys. Sense renunciar a la consulta, treballant per fer-la possible de forma legal i acordada, l’única manera de fer-la.

Però si finalment s’anticipen les eleccions, els socialistes defensaríem exactament aquests mateixos plantejaments. No tenim por a les urnes. Ni enganyarem a la gent per guanyar vots.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre temes econòmics, conscient que fer-ho davant de tots vostès que en saben molt més és molt agosarat. I que sens dubte ho faria amb més fonament el portaveu del nostre grup parlamentari, Maurici Lucena.

Però no vull deixar de comentar alguns aspectes que considero rellevants.

1) la recuperació econòmica a Espanya i Catalunya és encara molt incipient i feble

2) les darreres notícies sobre els països més rellevants de l’Eurozona no permeten descartar una nova recaiguda, el propi FMI creu que hi ha un 40% de possibilitats d’una nova recessió

3) tot i tenir poc marge de maniobra en l’àmbit de la política econòmica, a Espanya i Catalunya podem fer més i millors coses per rellançar l’activitat econòmica i crear ocupació.

En qualsevol cas, sóc conscient que la socialdemocràcia europea encara no ha perfilat una alternativa global i prou sòlida a l’actual estat de coses, però sí podem afirmar alguns elements amb prou rotunditat i coneixement de causa:

1) no hi ha solucions nacionals a la crisi, tal i com ho demostra la recent reunió del G-20, el FMI i el Banc Mundial;

2) la millor regulació dels mercats i, especialment, del sector financer és el camí més segur per evitar crisis econòmiques i financeres tan profundes i destructives com la que va començar l’any 2007;

3) la importància de les restriccions i els condicionants globals i europeus no eximeix a cada país del corresponent esforç per recuperar els equilibris macroeconòmics sense renunciar als necessaris estímuls al creixement econòmic;

4) l’atur massiu, la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu, l’enorme endeutament públic i privat, i les desigualtats rampants són els principals problemes de l’economia espanyola, sense oblidar la contracció del crèdit que segueix ofegant les petites i mitjanes empreses, els autònoms i les famílies;

5) a Espanya i a Catalunya són necessàries profundes reformes estructurals en el sector de l’energia, el sistema judicial i el funcionament del sector públic;

i 6) el molt preocupant problema de les creixents desigualtats imposa una reflexió en profunditat sobre el sistema fiscal espanyol i català que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, ha d’aconseguir augmentar la recaptació pública (que a Espanya és una de les més baixes de la Unió Europea en relació al PIB) alhora que incrementa la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els sobreabundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa.

Sé que el Cercle d’Economia està reflexionant de forma profunda i seriosa sobre la indústria al nostre país, sobre la necessitat de recuperar i impulsar la nostra vocació industrial, sense oblidar, lògicament, la necessària promoció pública de la R+D de totes les empreses innovadores qualsevol que sigui la seva adscripció sectorial. Crec que podríem fer més en aquest sentit i que els plantejaments del govern de Catalunya en aquesta matèria i el pacte “Més indústria” no s’estan concretant en mesures potents d’estímul a la inversió i l’activitat industrial. La incertesa política i l’enfrontament permanent amb el govern d’Espanya no són contribucions positives a aquest esforç.

En aquest sentit també voldria subratllar la importància estratègica de la innovació i de les reformes pendents de la Formació Professional i el Servei Català d’Ocupació, que estem disposats a acordar amb el govern.

Per cert, com les bones notícies cal celebrar-les, vull saludar l’OPA amistosa de Gas Natural sobre l’empresa xilena CGE, un esperançador símptoma de recuperació econòmica i de fortalesa de les empreses catalanes.

I acabo. Crec que Catalunya necessita estabilitat política, seguretat jurídica, un estímul prudent a l’activitat econòmica, compromís en suport d’empreses i emprenedors, més diàleg social, una gestió pressupostària solvent, i resoldre l’encaix amb la resta d’Espanya per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Per això sempre es podrà comptar amb el PSC.